Recordo l’angoixa de la primera vegada que vam prematricular el meu fill gran a l’escola. Com la majoria de pares volíem triar la millor opció, per això vam valorar la proximitat de casa i les instal·lacions, sense oblidar la importància del factor humà i l’acadèmic. D’escoles en vam mirar unes quantes, de públiques i de privades. La veritat és que em vaig sentir més còmode a les públiques. Sempre he volgut creure en la necessitat de disposar de bons centres públics, encara que en alguns instituts on he treballat mai hi hauria dut els fills. L’entorn, les famílies i els companys dels meus fills per a mi són elements clau. Vam tenir plaça a l’escola que volíem, però, ironies de la vida, al cap d’un mes vam haver de canviar perquè ens vam mudar i ens quedava massa lluny.

Aquest any, en un dels treballs de recerca en els quals vaig estar de tribunal es va arribar a una conclusió interessantíssima que revelaré al final d’aquest article. El treball en qüestió analitzava l’oferta de lleure en català adreçada als joves. N’hi havia per a tots els gustos i edats. Per als més petits, activitats musicals i teatrals. Aquestes, evidentment, les triaven els pares.

Me’n recordo perfectament quan, a l’hora del pati de fa quatre anys, un company de feina ens va ensenyar amb el mòbil què era allò de la intel·ligència artificial. Es veu que ho havien explicat a la ràdio i ell, per curiositat, ho havia provat. Davant nostre li va demanar que fes una comparació entre el Modernisme i el Noucentisme i fins i tot que generés una poesia a l’estil de Maragall. Abans de poder xarrupar el cafè, per la pantalla del mòbil ja va començar a sortir un treball llarg i exhaustiu de què li havia demanat. També la poesia. Va ser el més semblant a fer un truc de màgia. On era la trampa? Qui escrivia tot allò? De seguida vam veure que el recurs era fantàstic però també perillós per al món educatiu.

Tots hauríem de dormir una mica més, sobretot entre setmana. El que no és normal és veure les cares d’alguns alumnes a primera hora del matí. Sense comptar els que directament es queden adormits o arriben tard. Molts es lleven sols a casa i amb les presses no esmorzen i tampoc tenen temps de preparar-se res per menjar a l’hora del pati.

Sempre he pensat que si als instituts ens centréssim més a ensenyar i els alumnes ja vinguessin educats de casa obtindríem una millora exponencial en els resultats. Si fem el ridícul en els informes PISA és perquè ja no es prioritza l’aprenentatge dels continguts. A la universitat això és impensable. Tinc un familiar que és professor universitari i li vaig preguntar com gestionava el tema dels mòbils, ara que a secundària els hem prohibit perquè distreien. Em va confessar que molts dels seus alumnes no sap com es diuen. Que fa les classes sense passar llista i ells a vegades prenen apunts, a vegades s’adormen, a vegades, també, veu com perden el temps amb el mòbil. La línia vermella és no interrompre la concentració del professor. Per tant, la prioritat és “ensenyar”.

Com a pare i docent, l’inici del nou curs escolar em genera preguntes de les quals no tinc clares les respostes. Per exemple, els alumnes recordaran res del que van aprendre al tornar de les vacances? Aconseguirem que les classes siguin alguna cosa més que passar-s’ho bé? Voldran aprendre quan ho tenen tot a l’abast d’un clic? Sabrem inculcar-los la cultura de l’esforç i la necessitat d’interpretar, memoritzar i adquirir conceptes nous? Tindrem les famílies del nostre costat o ens miraran amb recel quan reclamem els nostres drets? Aconseguirem que la burocràcia no esgoti l’energia del professor i que aquest es pugui concentrar en el progrés de l'alumne?

La tecnologia és modernitat, futur i prosperitat. Aquesta premissa l’ha comprat tothom, també el món educatiu. Des dels gurus als polítics l’han fomentada en les darreres dècades. Calia oblidar les metodologies del passat. Deixar ben lluny la manera com els nostres avis o pares van aprendre de lletra amb el tinter del pupitre (i quina cal·ligrafia tan magnífica que feien!). O com jo vaig prosperar en els estudis amb el paper de calcar i la màquina d’escriure (mirava de no equivocar-me per no haver de repetir el full sencer!). Com a docent, en els darrers vint anys, he vist oblidar els llibres de paper i substituir-los pels portàtils. Com les sales d’ordinadors quedaven obsoletes i es reaprofitaven per a altres necessitats. Com passàvem llista en diversos dispositius electrònics i com les pissarres i els projectors han donat pas a pantalles de televisió gegants, tàctils i interactives. Com, de mica en mica, deixàvem tots els documents que generàvem en la immaterialitat del núvol. O com les reunions telemàtiques durant la pandèmia ens van ajudar a no perdre el curs. Tot plegat han estat eines que ens han donat noves opcions i comoditats, però també ha multiplicat exponencialment la burocràcia i les hores de dedicació. Cada dilluns, a primera hora del matí, els correus electrònics que has de respondre amb obligatorietat i urgència cauen en la pantalla com la cascada verda de Matrix.

Els darrers cursos m’he trobat amb diversos casos d’alumnes absents. Un alumne absent va més enllà del concepte d’absentista. Molts absentistes venen i falten a classe de manera intermitent, de vegades perquè tenen la salut fràgil i necessiten anar sovint al metge, d’altres perquè a casa no hi ha ningú a l’hora que s’haurien de llevar i de bon matí decideixen enganxar-se als llençols del llit. Un alumne absent és aquell que, en els pocs dies que ve a l’institut, no s’hi troba a gust. No té amics o el maltracten els companys, no connecta amb les classes ni amb els professors.

Fa anys que em dedico a l’aprenentatge del català a l’aula d’acollida. Amb paciència i dedicació aconsegueixo que alumnes vinguts d’arreu del planeta es puguin expressar en la nostra llengua. La majoria d’ells han aterrat a Catalunya perquè fugien de la pobresa dels seus països, per la guerra i per diverses calamitats familiars. Cada alumne arrossega una motxilla plena de problemes i també una cultura amb la qual s’identifica voluntàriament.

Comença un nou curs i, en teoria, professors i alumnes tornen frescos (mentalment, no pas per la temperatura) després d’una pausa raonable però imprescindible. Els anys em permeten afirmar que segons l’institut, i depèn del càrrec que ostentis, en quinze dies ja pots estar cremat. Confesso que he vist ritmes molt diferents i defenso que el professorat sigui alliberat de burocràcia innecessària perquè així es pugui concentrar en les classes i els alumnes. De feina no ens en falta pas, perquè encara couen els resultats PISA. Ara mateix el sistema educatiu català està en entredit en la seva totalitat.

Fa anys que a la feina intento no enfadar-me per res. Els primers anys, sobretot, quan vaig anar a parar a centres de màxima complexitat, reconec que em van treure de polleguera en moltes ocasions. Havia fet pràctiques en diferents cursets, però la realitat no té res a veure amb la teoria, sobretot perquè a les aules sempre et trobes situacions impensables, a vegades surrealistes. En aquells anys recordo una certa preocupació professional, no tant per explicar la matèria com per saber trobar el to adequat amb els meus alumnes. Si els alumnes són disciplinats i venen educats de casa és més fàcil, però, malauradament, no és així. Què podia fer, doncs, contra un perfil que qualifico irònicament d’antialumne, més aviat de menor amb nul·les ganes de col·laborar en la seva formació acadèmica? Enfadar-se era contraproduent i nefast per a la meva salut.

Les jornades de portes obertes posen a prova el compromís dels docents. A primària la majoria de mestres mostren amb il·lusió el que es fa a l’escola. Les bones vibracions que transmeten les mestres són l’element definitiu per guanyar-se el favor de les famílies. En canvi, com a professor de secundària, he vist que la majoria de col·legues, si poden, s’estalvien assistir a la jornada de portes obertes. Potser és que el personal està una mica cremat pel que exigeix el dia a dia d’un institut i d’il·lusió n’hi ha més aviat poca. Jo hi he anat unes quantes vegades, obligat i de gust. Tot depèn del clima que respira el centre i la direcció hi té molt a veure. Si no creus en el projecte, millor que t’ho estalviïs. Una sola vegada hi vaig anar “obligat” i no em vaig sentir gens còmode, perquè parlava meravelles del projecte de centre a les famílies, però sabia que tot allò no funcionava de cap de les maneres. De portes endins cada centre fa el que pot. N’hi ha que s’omplen de seguida i n’hi ha que no hi vol anar ningú. A vegades la fama és injusta, d’altres se l’han guanyada a pols, per a bé i per a mal. He treballat en els dos casos i la feina feta amb exigència i responsabilitat activa el boca-orella. Els pares anem preguntant quin centre és “el bo”, i quin no ho és, de la mateixa manera que ho fem els docents quan demanem destinació.

Sobre els resultats de l’informe PISA tothom s’ha atrevit a opinar. Potser perquè tenen fills o perquè tots hem estat alumnes. Com a exalumne, pare i docent m’he llegit amb atenció bona part del que es deia, des dels mitjans tradicionals fins a les xarxes socials. He topat amb comentaris injustos però també reflexions molt encertades. Com que els resultats de l’informe són nefastos i no es poden dissimular més, la part positiva de tot plegat és que no tenen més remei que intentar arreglar-ho.

Que milers de famílies s’hagin organitzat per demanar que els seus fills no tinguin mòbil abans dels setze anys ha obert, per fi, un debat que era molt necessari. Com a pare estic fart dels mòbils, i com a professor encara més. Als pares ens han fet creure que la revolució digital era bona perquè la recomanaven experts d’aquells que no trepitgen aules i de seguida ho va aplaudir el govern de torn, que va pensar que això de la tecnologia maquillaria el problema de fons que tenim com a societat. Per a mi, tot va anar a pitjor quan es va decidir acabar la primària a sisè, i no a vuitè.

El meu fill petit, a cinquè de primària, ja ha disposat per treballar a l’escola d’un ordinador portàtil. Ell ha estat encantat de la vida, però els seus pares no ho veiem amb tanta alegria. Tot i que no sempre estaven amb la màquina, sí que l’aparell li ha creat una certa addicció. Ha estat un curs difícil per al meu fill per diverses raons. El nostre objectiu era que entrés cada dia per la porta de l’escola. Mentre esmorzava havia de veure un parell de vídeos i quan tornava a la tarda, la gran lluita era que no estigués jugant a videojocs fins a l’hora de sopar. El gran, dissimuladament, també anava fent veure que treballava amb el seu ordinador, però escoltava música o s’espavilava per enllestir els deures i poder jugar, mig d’amagat.

Per què a primària tenim dades tan dolentes en comprensió lectora? La resposta és complexa. Potser som el país del Sant Jordi, però puc donar fe que molts alumnes ens arriben a secundària gairebé sense saber llegir ni escriure com caldria a la seva edat i maduració. Per qüestions personals he visitat escoles amb metodologies molt diferents i he vist de tot. Un nen a cinquè de primària, segons on, pot estar escrivint poemes i resolent fraccions amb decimals o bé amassant pa i restant amb pedretes del pati.

Tinc dos fills. Catorze i onze anys. El primer és adolescent i l’altre viu en una preadolescència més intensa que l’adolescència del gran. Dos nens totalment diferents. Físicament i de caràcter. Que siguin diferents em fa tocar de peus a terra com a pare. Ni ho faig tan bé alguns dies ni tan malament uns altres. Això sí, sempre has d’estar preparat per al caos. Complir amb la rutina i els horaris és tota una proesa familiar. El món laboral i la societat en general ens demanen sempre anar al màxim. Els que tenim fills encara dependents fem mans i mànigues per arribar i complir, això sí, esgotats a tot arreu.

Envejo algunes maneres de ser i de fer dels adolescents actuals. Són més espontanis, més comunicadors, la majoria més oberts a experimentar que no pas molts de la meva generació. La meva va arrossegar, encara, els darrers silencis i pors de la dictadura. Recordo, i eren els vuitanta, aquella fredor i distància entre l’alumne i el docent. El pànic al càstig i a les notes. Jo era un noi tímid en una escola de nois. Això no ho he volgut per als meus fills. A l’institut no s’hi ha d’anar a patir, sinó a aprendre i aprendre a esforçar-se. Això demana treball i també concentració.