Ja fa bastants mesos que gairebé totes les notícies i comentaris que ens arriben a través dels mitjans són poc agradables i preocupants. No vull pas exagerar aquesta visió, ja que també en rebem alguns d'agradables i esperançadors; però no puc oblidar que tenim, aquí i a tot el món, problemes greus i, cosa pitjor, una gran desorientació que afecta tant les persones com els organismes polítics i econòmics.

No hi ha cap dubte que l’entrada a l’any 2026 serà recordada durant molt temps com un període de preocupació i inquietud. No cal dir que aquestes darreres setmanes hem viscut, tant aquí com a la resta del món, un seguit d'esdeveniments que han creat dificultats destacables: pèrdues en infraestructures, enfrontaments i actuacions polítiques inesperades, episodis militars greus, fenòmens naturals poc corrents, vagues en serveis públics i d'altres. En aquest article no vull parlar de cap d’ells, que ja han estat prou comentats, sinó analitzar una notícia dels darrers dies centrada en els Estats Units que crec que és molt preocupant per al creixement futur de tota la humanitat. Es tracta de la decisió de l'actual govern nord-americà –és a dir del senyor Trump– d'eliminar les regulacions establertes pel govern Obama en relació amb les polítiques públiques sobre canvi climàtic. Penso que és una de les decisions més greus i menys comprensibles de Donald Trump, i que mereix una oposició frontal per part de tots.

Vivim, des de fa unes dècades, en societats caracteritzades per una forta mobilitat de les persones i de la informació, per unes eines tecnològiques noves i potents, per canvis molt ràpids i per una nova relació entre nosaltres i l'entorn. Tot això crea noves oportunitats de progrés i alhora genera nous perills i dificultats. No és d’estranyar, per tant, que hagi augmentat molt la voluntat de mesurar i publicar índexs numèrics que retraten el costat bo i el dolent de l’evolució de moltes coses. A continuació em refereixo a una petita selecció d’aquests índexs que resulta especialment reveladora.

Aquesta setmana vivim el record de la mort de dues persones que han estat importants en la història, tant de Catalunya com d’Espanya. El dia 20 de novembre ha fet 50 anys de la mort de Francisco Franco, i, casualment, el dia 21 en fa 25 de la d’Ernest Lluch. El primer va morir al llit, acompanyat, després d'un llarg mes de problemes cardíacs i d’una dura agonia final. El segon va morir tot sol en un pàrquing, assassinat per un comando d'ETA. Aquesta gran diferència és una de les contradiccions, però no és pas a això que em vull referir, sinó que vull reflexionar sobre alguns aspectes que surten d'aquesta coincidència.

Estem en uns moments d’una gran desorientació en la majoria de les nostres societats, i aquesta situació està posant en perill la relativa pau i el progrés que va suposar la segona meitat del segle XX. Ho vivim prou, aquí i per tot el món, i per tant no cal tornar-ho a explicar. Però és urgent analitzar-ne les causes i prendre les mesures necessàries per evitar una veritable i desastrosa crisi per a les persones que viuen i viuran durant els anys vinents. Hem vist i veurem llibres, però em limito ara a una visió específica, tal com reflecteix el títol de l’article.

Des de ja fa uns quants anys han anat augmentant contínuament per tot el planeta les dificultats de convivència, les discussions i els enfrontaments de tota mena, tant socials com econòmics, arribant fins i tot als de caràcter bèl·lic. La segona part del segle XX, en una part important del que consideràvem espais del món desenvolupat vivíem unes situacions econòmicament creixents i socialment tranquil·les. És evident que això s’ha trencat en les darreres dècades, i s’ha produït una forta preocupació sobre quines n'han estat les causes, sobretot aquelles que es podrien corregir, ja que han estat conseqüència d’actuacions, conscients o no, dels éssers humans.

Des de fa ja un temps, especialment els darrers mesos, observem notícies que ens indiquen que estem entrant en una nova etapa de la vida de la humanitat al planeta Terra. Sonen alarmes que diuen que no només no havíem previst els canvis que ens calia haver fet en l'organització de la convivència, de l’economia i de la política per estar preparats, sinó que ara tampoc estem prenent les decisions urgents per fer-hi front.

Fa dues setmanes expressava en aquestes mateixes pàgines la meva preocupació pel resultat de la reunió entre Donald Trump i Ursula von der Leyen sobre el futur de les relacions entre els EUA i la UE, resultat que qualificava d’una clara imposició per part del primer, i d’una increïble i trista acceptació per part de l’altra. Ara que hem anat coneixent amb més detalls el contingut dels acords, penso que vaig fer curt en la meva previsió. Estem obligats, tant els ciutadans europeus com, sobretot, els membres dels diferents nivells d’autoritats europees, a determinar les decisions que hem de prendre per tal d’evitar que la UE segueixi fent marxa enrere en les seves posicions polítiques i en els seus graus de benestar, tal com està passant des de fa ja dues o tres dècades. Les increïbles posicions de Trump ho estan empitjorant, però les pròpies decisions europees ja fa temps que ho han estat provocant. El món està canviant i nosaltres no hem sabut adaptar-nos a les noves circumstàncies que s’han estat creant, tant de caràcter econòmic, com polític o de sostenibilitat.

Confesso que no puc evitar que aquest article de principi de vacances tingui un color més aviat gris, fruit de la decepció que m’ha provocat el parcial coneixement i la breu anàlisi que he pogut fer de l’acord d'ara fa uns dies entre el president Trump i la presidenta Von der Leyen sobre el futur de les relacions econòmiques i geopolítiques entre els EUA i la UE. Destaco els adjectius “parcial” i “breu”, perquè no hi ha hagut plena coincidència en les versions que una part i l'altra han publicat dels acords, i perquè he pensat que potser no hem conegut tot el que es va discutir i acordar –o el que es va deixar pendent i no s’ha dit–. Tampoc puc deixar de dir que, si hagués de fer un resum en dues paraules del que crec que ha estat l’acord, serien: “imposició” per una part i “acceptació” per l’altra. La primera, coneixent des de ja fa uns quants mesos el protagonista, no m’ha estranyat; però la segona, coneixent la llarga trajectòria de Von der Leyen, m’ha sorprès, m’ha estat difícil d’entendre i m’ha deixat molt descontent i preocupat. 

Cada vegada està més clar que estem vivint un període de transició cap a una nova etapa de l’economia i de la política mundials, transició que està afectant d’una manera especial els països europeus, pel paper que van tenir al llarg del segle passat. Van ser, a l'inici, els principals protagonistes de dues grans guerres, però van ser després els constructors de diverses societats basades en dos models: els capitalismes de mercat lliure però regulat i els socialismes democràtics impulsors de l’estat del benestar. Gairebé tot Europa va viure uns 50 anys de fort creixement econòmic i de gran progrés social, en els quals van destacar la consolidació dels sistemes democràtics, l’extensió d’uns sistemes fiscals redistributius que van permetre, entre altres, la universalització de l’educació i de la sanitat públiques i gratuïtes, així com uns sistemes de pensions molt útils. 

No us ha d'estranyar que des de principis d'any gairebé tots els meus articles hagin versat sobre el futur de la Unió Europea. No he amagat mai que sempre he tingut un profund convenciment sobre la necessitat d’una Europa gran, unida, potent i amb un paper clau en el futur de la humanitat. Penso que això és molt bo per als europeus, però també per al conjunt de la població global i del planeta mateix. He escrit sovint que en vull parlar perquè els processos polítics i econòmics que vivim els darrers anys no ens estan portant en la bona direcció. Per aprofitar les oportunitats que tenim davant i aconseguir els objectius que volem, hi ha actuacions necessàries que ara, a més de ser imprescindibles, tenen un caràcter de summa urgència. 

Com a membre de la Societat Barcelonesa d’Amics del País vaig assistir fa uns dies a una xerrada a la qual vam convidar Pere Navarro, actual delegat de la Zona Franca de Barcelona, que va explicar l’important procés de modernització i d’atracció d’empreses tecnològiques que està en curs en aquesta àrea i que l’estan potenciant com un dels centres europeus més importants de la indústria coneguda com a 4.0, és a dir relacionada amb la intel·ligència artificial, la nanotecnologia, la robòtica i la ciberseguretat, així com la seva utilització en temes de salut, de mobilitat i alguns altres. És bo tenir consciència del que està passant. Penso que pot ser molt important per al futur del país, sobretot ara que vivim uns moments de grans canvis i de fortes incerteses en l’economia i en la política global. Per això escric aquest article amb ganes de donar-ho a conèixer.

Durant aquests darrers mesos, han tingut un paper important en la geopolítica mundial algunes persones que han estat molt presents en fets que hem conegut o també patit. Des de fa uns anys, Putin; des de fa uns mesos, Trump i el multimilionari Musk; des de fa ja uns dies el papa Francesc i, en la setmana actual, el nou papa Lleó XIV. Parlo de les persones perquè els actuals sistemes de distribució de la informació fan que les notícies ens arribin més a través d’elles que no pas a través de relats. Aprofito l'ocasió per insistir una vegada més que estem vivint un rotund canvi d’etapa en la nostra història, i vull posar de manifest que els canvis significaran revisar el significat d’un important nombre de paraules.

Vivim, a escala mundial, un període molt especial, difícil de comprendre, ple de sorpreses i molt preocupant. Les sorprenents decisions dels polítics que governen els estats més poderosos, i les indecisions en molts altres estats, fan que estiguem anant a la deriva i sense veure un futur clar. Ja fa mesos que comento quin crec que hauria de ser el paper d’Europa en aquestes circumstàncies, i ara només voldria analitzar el que ens podria suposar aprofitar una de les recents i incomprensibles decisions de Donald Trump. El seu radical canvi de política en el camp de la ciència i la tecnologia està provocant expulsions de científics i fent créixer una gran desil·lusió en tots aquells que treballen en el sector de la ciència als EUA. Una enquesta de Nature de fa uns dies diu que un 75% dels científics estan considerant marxar dels EUA. Em costa de creure, però retrata una situació molt greu. La meva preocupació neix de si la UE, i més concretament Espanya, sabrà treure profit d’aquest gran error americà i corregir així unes polítiques dels darrers anys que han fet que Europa hagi anat quedant més i més endarrerida tant respecte als EUA com a la Xina. Sembla que ho volem intentar, però cal veure si això serà tan clar com diuen i si sabrem com fer-ho. Vegem primer d’on venim.

Les coses que van estar passant les dues darreres dècades del segle passat i les primeres de l’actual, i sobretot aquests últims mesos, m’han convençut que estem entrant en una nova època de la nostra història. Espero que sigui de progrés, i que ens permeti, o en alguns casos ens obligui, a canviar aspectes importants de la nostra vida personal i de les relacions socials tant de caràcter local com global. Les dificultats, incomprensions i enfrontaments que ara patim, junt amb les incerteses sobre el futur, afecten la nostra tranquil·litat, fan difícil la nostra convivència i destrueixen la confiança en molts polítics. Si no ens adaptem col·lectivament a la realitat de la nova època no hi haurà progrés, i creixeran molt les actuals dificultats.

No puc deixar de pensar, veient la situació que ens arriba contínuament aquests darrers mesos des de totes les parts del món, que tenim raons per estar molt preocupats. Però, alhora, també crec que tenim l’obligació de fer, dins de les nostres possibilitats, alguna cosa per ajudar a posar-hi remei. Evidentment, deixo de banda les enormes ximpleries i bestieses de què s’enorgulleixen els dirigents polítics d’alguns grans països, el comportament dels quals només em mereix un rebuig total. Em pregunto com pot ser que moltíssimes persones de diferents edats i posicions socials els donin suport, tant en països autàrquics com en democràtics. Penso que estan passant coses que no acabem d’entendre, però malgrat això vull fer algunes consideracions que puguin ajudar a combatre la gran quantitat d’informació falsa o manipulada que circula i que porta a molts a decisions emocionalment intenses però generalment errònies. Si es fa un diagnòstic millor, es podran començar a proposar remeis.

Aquestes últimes setmanes estem vivint un seguit de notícies, la gran majoria molt preocupants i algunes una mica més optimistes, però que totes plegades ens asseguren que estem entrant en una nova etapa en l'àmbit català, europeu i mundial. N’agafo quatre de diferents, les relaciono i faig un comentari de com hauríem de preparar aquesta nova etapa.

Fa uns dies s’ha publicat un llibre sobre la vida d'en Josep Pallach, del reconegut periodista i escriptor mataroní Joan Safont. No us estranyarà que l’hagi comprat i llegit. M’ha interessat molt el capítol 5, corresponent als darrers anys de la seva vida, el final de la dictadura franquista i l’inici de la Transició. És l’etapa en què jo el vaig conèixer i hi vaig tenir una bona relació d’amistat i col·laboració. La lectura m’ha fet reviure fets de fa uns 50 anys, que torno a recordar i que m’agrada explicar, ja que penso que van ser importants per al futur de Catalunya, per a la nostra relació amb l’Estat i per al paper que van jugar els diferents partits polítics catalans d’orientació socialista. Em centro només en tres punts dels meus records. 

Ha sigut una primera setmana de l'any plena de comentaris qualificant-lo com un any ple de dificultats, de reptes i d’incerteses. Respon bastant bé al que molts pensem i, per tant, comparteixo aquesta preocupació. Voldria afegir-me a aquest corrent i centrar-me en unes explicacions sobre els importants canvis tecnològics i les seves conseqüències.  

A l’hora de fer el balanç econòmic de què han significat els darrers anys, tant per al conjunt d'Europa com per a Espanya, hem d’acceptar que han estat uns temps complexos, diversos i difícils de qualificar. Hem conegut una bona quantitat d’índexs sobre l'evolució de l'economia i hem viscut períodes de recessió, de recuperació, de creixement i d’inflació, sobretot en les cinc economies més grans d'Europa. En cadascuna hem pogut veure posicions governamentals i debats polítics que es poden qualificar de poc seriosos i de poca eficàcia. No penso entrar-hi.