La nostàlgia és un sentiment profundament humà, i universal. Pràcticament tots i totes tenim nostàlgia en algun moment de la nostra vida. És inevitable: a mesura que passa el temps, nosaltres canviem. I també canvien les persones que ens envolten i els llocs que habitem. De vegades són canvis lents i només es fan evidents quan un dia mires enrere i et sorprens enyorant un món que ja no existeix. De vegades mirar enrere pot ser reconfortant. Altres vegades fa més mal. Sobretot quan els canvis són sobtats i el teu món s'ensorra de cop i volta.

Fa un temps que al catalanisme es parla cada cop menys de sobirania i més de "demografia", que en la majoria dels casos és un eufemisme per parlar d'"immigració". En l'univers catalanista s'ha anat fent cada cop més popular una diagnosi que identifica el fort creixement demogràfic dels darrers anys com la font de bona part dels problemes socials, culturals i nacionals que pateix Catalunya.

El lector una mica informat deu haver sentit a parlar del gir reaccionari dels homes joves, que ja són, de mitjana, el grup que se situa més a la dreta de la nostra societat. Tenen més tendència a votar partits de dreta radical, a expressar posicions antiimpostos, autoritàries i escèptiques amb la democràcia i, sobretot, antifeministes. Per contra, les dones joves (en algunes dimensions) s'han mogut cap a l'esquerra, i això ha obert una gran esquerda ideològica i de valors entre homes i dones de les generacions més joves, amb conseqüències profundes. 

Fa dècades que se senten els laments sobre la crisi de la institució familiar. La idea que la família està en crisi, i que les conseqüències d’aquesta crisi seran nefastes per a la societat, és una constant del malestar conservador amb els canvis socials.

Quan es fan enquestes, hi ha algunes preguntes que resulten especialment complicades de fer, perquè els ciutadans consideren que pertanyen a la seva esfera més privada i sovint es mostren reticents a respondre-les davant d’una persona desconeguda. Entre elles, la qüestió dels ingressos hi ocupa un lloc molt destacat.

Per si de cas algun despistat encara en tenia dubtes, les eleccions de maig van certificar, de manera incontestable, el tancament del cicle polític del Procés. Ha estat un cicle certament excepcional: més d’una dècada d’ebullició política que per primer cop ha portat l’independentisme explícit des dels marges fins a la centralitat política a Catalunya. L’independentisme ha tingut moments brillants, en aquests anys, i d’altres que no ho han estat tant –per dir-ho d’alguna manera–. Dels anys del Procés cadascú tindrà el seu balanç, però això avui ja té una importància relativa, perquè el moment és un altre.

Sarrià i Nou Barris són dos districtes d'una mateixa ciutat, però són en molts aspectes dues ciutats diferents.

En el seu article "Les enquestes les carrega el diable" publicat el dilluns 20 de març en aquest diari, Salvador Cardús qüestionava l’honestedat i professionalitat de la feina que fem al Centre d’Estudis d’Opinió. Com a director del Centre, entenc que la meva obligació és defensar la institució i per això hi voldria respondre.

Hi ha ciutats que arrosseguen la inestabilitat política crònica. De vegades està causada per factors estructurals, com el tipus d’economia o la geografia. Per exemple, els municipis molt basats en el turisme i la construcció són més propensos a la multiplicació de partits i grups municipals, cosa que sol causar inestabilitat, com s’ha vist a Cambrils recentment.

No fa gaires dies la presidenta de la Comunitat de Madrid, i estrella emergent de la dreta espanyola, Isabel Díaz Ayuso, criticava una reflexió del Papa sobre els pecats del catolicisme a Mèxic. Es mostrava sorpresa per l’exercici d’autocrítica, ja que, segons ella, el que Espanya va fer fou portar l’espanyol, el catolicisme i, per tant [sic], la civilització i la llibertat al continent americà. L’alcalde de Madrid, tot seguit, es declarava orgullós de la conquesta d’Amèrica, i deia que no s’havia de demanar perdó per res, ni per allò ni per la reconquesta [sic], de la mateixa manera que ell no tenia previst exigir als musulmans que es disculpessin per la invasió d’Espanya [sic] l’any 711. El líder del PP, Pablo Casado, reblava el clau assegurant que calia sentir-se orgullosos de la conquesta d’Amèrica, malgrat el que digués la llegenda negra i el revisionisme històric [sic]. Afegia Casado que Espanya és, després de Grècia i Roma, la nació més important de la història [sic].

Tot i que en la narració periodística sovint s’insisteix a interpretar les diferències entre ERC i Junts en termes de batalletes partidistes de curta volada, és evident que hi ha diferències estratègiques de fons. La fonamental té a veure amb el procés de negociació que han recomençat el govern català i l’espanyol aquesta setmana. No és cap secret que Junts no comparteix aquesta aposta per la negociació amb el govern espanyol, mentre que ERC en fa bandera i la considera el nucli de la legislatura.

El debat sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat ocupa una bona part de l’agenda política i mediàtica. Els partits, institucions, entitats i líders d’opinió han anat prenent posicions, en alguns casos més explícites i en d’altres més ambigües. Però no tenim gaire informació sobre què en pensa l’opinió pública en conjunt. En aquesta mena de debats se solen sentir els sectors amb interessos i posicions més fermes a favor o en contra, i sempre queda el dubte raonable de quina posició és la majoritària. En el marc d’un projecte de recerca de la Universitat de Barcelona, hem pogut enquestar 1.000 persones entre el 6 i el 20 d’agost, mitjançant una mostra proveïda per l’empresa Netquest, emprant quotes de sexe, edat i nivell educatiu. A l’enquesta, entre altres qüestions, es demanava sobre l’ampliació de l’aeroport. La pregunta plantejava breument els arguments dels partidaris i dels contraris a l’ampliació: d’una banda, l’increment de vols intercontinentals i els efectes positius per a l’economia, i, de l’altra, l’afectació en un espai natural protegit i l’increment de les emissions que produeixen el canvi climàtic. Es tractava, per tant, d’una pregunta genèrica sobre l’ampliació i no en concret sobre la Ricarda.

Probablement, l’escassetat (relativa) de notícies en ple mes d’agost va contribuir a amplificar una polèmica amb tan poca substància com la de la xiulada a l’alcaldessa de Barcelona al pregó de la festa major de Gràcia i la reacció del president d’Òmnium Cultural. En aquesta dinàmica sense fi de polèmiques efímeres en què vivim, les xarxes i alguns mitjans digitals van bullir durant uns dies. I com sol passar, uns i altres van mirar d’aprofitar l’anècdota per reforçar les seves posicions en una mena de guerra ideològica gallinàcia.

Les dues principals estratègies per fer front al canvi climàtic són, a grans trets, l’adaptació i la mitigació. L’adaptació a un clima canviant, de fet, forma part de la història de la humanitat. Implica, en la seva versió més extrema, forts desplaçaments de població. Però també canvis als conreus i en l’alimentació, per adaptar-se a un context canviant. També implica canvis en la forma de construcció dels habitatges, en el disseny de les ciutats i en la construcció d’infraestructures resistents als canvis esperats, i d’altres que puguin protegir la població de fenòmens climàtics extrems, com inundacions, grans incendis, onades de calor, pujada del nivell del mar, etcètera. Es tracta d’una estratègia orientada a prevenir les conseqüències negatives del canvi climàtic.

La reacció del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a l’intent del seu ministre de Consum de promoure una reducció en el consum de carn, ha estat a bastament comentada. En la millor tradició aznariana, Sánchez va despatxar la qüestió amb una boutade : “A mí, donde me pongan un buen chuletón al punto, eso es imbatible ”.

Aquesta setmana la coordinadora de Catalunya en Comú, Jéssica Albiach, ha tornat a posar damunt la taula una vella proposta del seu espai polític: un referèndum amb tres opcions en què la ciutadania pogués escollir entre la situació actual, més autogovern i la independència. De fet, a la consulta del 9-N del 2014 es va emprar una pregunta una mica barroca però que en essència donava aquestes tres opcions. A Escòcia abans del 2014 aquesta opció també es va plantejar, però es va descartar.

Aquests dies alguns historiadors ens recorden que després de la grip espanyola (i de la Primera Guerra Mundial) van arribar els feliços anys vint. Anys de fort creixement econòmic, d’innovació, de generalització de nous productes de consum de masses. Políticament, en bona part dels països occidentals foren anys de democratització i extensió del sufragi. Culturalment se solen identificar com una etapa d’alegria i despreocupació, de generalització del jazz i del ball. Com totes les etiquetes, no deixa de ser una simplificació. Però respon a una certa realitat, descrita com “el llarg cap de setmana” a la famosa història social de la Gran Bretanya d’entreguerres de Robert Graves i Alan Hodge.