Per al Salvador Martí la vida tenia, com a mínim, dues versions: drama i comèdia. Només era qüestió d’escollir-ne una, sabent que el drama podia esdevenir tragèdia i que la comèdia podia quedar-se en vodevil. La vida viscuda així ho constatava. No era gaire partidari de caure en el parany de l’òpera bufa, i la tragicomèdia la descartava d’entrada per l’aguda sensació de ridícul que l’havia perseguit durant tota l’adolescència. No només havia sentit ridícul pels seus actes; sobretot eren les accions dels altres les que li feien sentir aquella insuportable sensació de vergonya. Això el va influir per formar-se un caràcter distant, i va ser el motiu primer del seu refugi en la lectura. D’altra manera no hauria pogut resistir la inconsciència general.

La detenció de Pablo Hasél de matinada no és només la notícia del dia. Aquest fet marca un punt sense retorn en la deriva de l'estat espanyol en el seu atac selectiu contra els drets i les llibertats. El de Pablo Hasél no és el primer pas en aquest sentit. El cas de Josep Miquel Arenas, Valtònyc, exiliat a Bèlgica, és un precedent significatiu pel que fa al menyspreu de la justícia espanyola cap a la llibertat d'expressió, la llibertat ideològica i la llibertat artística. Avui podem dir que l'estat que lidera des del 2019 la llista de països del món amb més artistes represaliats, condemnats i empresonats, segons l'informe de l'organització internacional Free Muse, fa un pas endavant cap a la ignomínia.

CHAGALL Dies, setmanes, mesos llegint articles i opinions treballades i profundes en un context cada cop més greu. Però, passat el temps, miro enrere la muntanya de diaris i la lluentor de les infinites pantalles enceses i el primer article que recordo de dalt a baix és lliure de tenebres i ple de color. Sebastià Alzamora, a la seva columna Visca el sistema , ens convidava el 18 d'abril a visitar una exposició de Chagall des del titular: "Chagall, el pintor que va saber riure". Han passat els dies i encara em fa por anar a veure l'exposició, no sigui que en surti decebut després de gaudir tant llegint. Contemplar l'obra d'algú que, com diu Alzamora, va saber pintar la llum i donar vida al color és un privilegi. I beure dels fruits de qui ha estimat tant la vida fa que el viatge a Madrid no faci tanta pujada. Només fins al 20 de maig. I si no hi sou a temps sempre podeu rellegir Alzamora.

BALEARS Sempre he pensat que aquest és un concepte fals. No he sentit dir mai a cap ciutadà de Menorca, de Mallorca, d'Eivissa o de

GIRONA. Falten quatre dies per Sant Jordi. Passem el dijous fent entrevistes esperant que sigui l'hora de la presentació. Al migdia veig el Guillem Terribes, de la Llibreria 22. Mentre preparem l'acte del vespre parlem de la notícia del dia, Ramon Rovira ha rebutjat el càrrec de director de TV3, i també dels rumors que ballen. Per sortir de dubtes el Guillem truca a la Mònica Terribas. Diu que quan marxi es vol prendre temps per pensar. Es fa difícil acceptar que el seu sigui un càrrec polític. Quan un ha fet bé la feina, com és el seu cas, costa d'entendre que després de recuperar el lideratge d'audiència, malgrat les retallades, sense perdre qualitat, siguis bandejat sense tenir veu ni part en el teu llegat. El Guillem s'acomiada de la seva cosina i puc sentir la seva veu telefònica enviant petons per als amics i agraint-me la dedicatòria al llibre que li he fet arribar.

SOLARS Ara que s'acosta l'estiu haurem de tornar a recórrer als productes per no cremar-nos. Després de molts anys utilitzant olis bronzejadors i ungüents de pastanaga, la por a la insolació i al melanoma ens van posar en mans dels protectors solars. Fins que es va saber que la protecció total que ens permetia passar el dia a la graella no era real i es va obligar les marques a especificar amb rigor l'efecte dels seus productes, que com a molt ens podien assegurar una protecció del 50%. Un cop descobert l'engany publicitari ningú no està salvat de socarrimar-se ni untant-se el cos sencer de vaselina.

PROTECCIÓ. M'emociono mirant les imatges d'Óscar Sánchez sortint de la presó de Nàpols on ha passat prop de dos anys injustament, tot i que se sabia que era innocent. Hi ha tants casos en què els culpables declarats són lliures per decisió dels jutges que el d'Óscar Sánchez fa mal al cor. Ha de ser fort que t'esborrin del mapa i et llencin a l'infern 22 mesos. Em quedo amb l'abraçada que li fa un company en arribar a Barcelona mentre li diu: "Ja ets aquí amb nosaltres".

CULTURA Tot té un valor en aquesta vida. Però no sempre té el que li pertoca. De la feina d'un mestre en depèn una part important de la nostra formació i del nostre futur. De la feina d'un metge en pot dependre la nostra vida. De la feina d'un futbolista en depèn la catarsi col·lectiva. I la feina d'un escriptor o d'un compositor, per posar algun exemple, com ens condiciona? Més enllà del valor econòmic que aporta la cultura -la setmana passada parlàvem de més d'un 4% del PIB català- només hem de mirar pel retrovisor per entendre el valor social que té.

APTES Fa mesos que tinc una llista de pel·lis pendents. Però sempre que trobo una estona per anar al cinema la comparteixo amb els meus fills, i això deixa excloses totes les que no són aptes per a tots els públics. Per sort aquesta setmana hem pogut anar a veure una proposta que ens ha satisfet a tots. Scorsese no sol fallar-nos mai, menys el dia que vam anar a veure Gangs of New York i gairebé hem de sortir de la sala entre escenes d'esventrats. Al cap de dos dies rebíem la notícia del nostre segon embaràs. Em quedo amb el que diu Hugo mentre contempla la ciutat de París des de la torre del rellotge de l'estació de tren. Veure el món com una màquina és una manera d'entendre que hi tens un lloc. Com diu Hugo, a una màquina no li pot faltar ni sobrar cap peça.

SOUVENIR. Tot i que els russos ja feia temps que tenien el costum de posar una cosa dins d'una altra, sembla que unes nines japoneses representant deïtats orientals ordenadament encaixades de la més petita a la més gran van inspirar a finals del segle XIX les primeres matrioixques, que avui són el souvenir més comprat pels turistes que visiten aquelles terres.

VALÈNCIA Sempre fa mandra parlar d'enemics i haver de defensar-se'n. Primer de tot ens hauríem de preguntar si un tria ser enemic o bé et trien a tu. De fet, quan algú decideix ser el teu enemic no sempre t'avisa i pot passar un temps fins que descobreixis la teva nova condició. De sobte et poses a la defensiva, passes a l'atac o l'ignores. El problema de fer-li massa cas és que acabis caient en el seu joc i això t'allunyi dels teus amics. Per sort aquesta setmana a València s'ha demostrat que els enemics no es trien si un no vol. En comptes de donar la raó al cap de la policia de València, els estudiants es van envoltar de ciutadans amics del poble i van plantar cara als que volien establir un malèvol joc de bons i de dolents des de l'abús d'autoritat. Quan la policia es va quedar a casa, el poble es va poder manifestar lliurement i sense incidents. Ara només falta que els irresponsables dimiteixin.

TALENT Aquests dies estic recuperant sensacions oblidades. Torna a ser notícia que la gent marxi per buscar-se la vida en un altre lloc. Per primer cop des de fa molts anys hi ha més gent que se'n va que no pas que arriba. Encara recordo les visites per Nadal dels amics de la família que havien marxat a viure a Alemanya quan jo era un nen i ens explicaven com era la vida moderna. Les visites a l'exili del meu avi a França també ens ajudaven a veure com podia ser el món desenvolupat. El problema d'avui és que, com va passar després de la Guerra Civil, molts dels que marxen conformen les nostres esperances de futur. Mirant els canvis d'adreça de la gent propera m'adono que sovint són els que estan més ben preparats. I precisament per això poden fer-ho, si no els països capdavanters no els obririen la porta. Ara mateix l'esperança no és aturar aquesta hemorràgia de talents, sinó treballar perquè puguin tornar a casa en el futur. I consolar-nos pensant que si ho aconseguim encara vindran més ben preparats.

POSIDÒNIA Llegeixo una notícia a l'ARA que ja coneixia però que m'entusiasma igualment. Un equip d'investigadors ha constatat que "l'espècie més longeva del planeta viu a Formentera". La posidònia oceànica, o alga de vidriers, endèmica del Mediterrani, és un tresor que ha mantingut les costes de les Pitiüses com un dels miracles més acollidors de la naturalesa. Tot i que el clon que han trobat té més de cent mil anys, podria ser que algunes extensions tinguessin gairebé dos-cents mil anys. El seu creixement és lent als nostres ulls, només 7 centímetres anuals en bones condicions.

CUL DE MÓN. Es recomana molta precaució a l'hora de circular per algunes carreteres i també molta paciència per trobar un bitllet cap a ses illes més petites. Només un vol de matinada cap a Eivissa i un altre, ja de nit. Els tuits del Cris Juanico diuen que a Menorca els passa el mateix. Sona Cul de sac de Van Morrison a les orelles, des d'un dels seus discos més negres. "I travelled far, to the nearest star... It's not very far away, it's not as far as a country mile, it's just a cul de sac ". Sembla que aquesta expressió d'origen català va ser manllevada pels anglesos durant el seu domini de l'illa de Menorca el s. XVIII. Ells també van deixar-hi a canvi algun ull blec -per ull de vellut, blec de black- però no pas els bòtils, que ja existien a les altres illes com podem comprovar a les rondaies del mallorquí mossèn Alcover. Segons va documentar Isidor Macabich, a Eivissa un bòtil també podia ser algú molt gras. Els anglicismes no van sortir mai de Menorca.

SOROLL BLANC. Durant anys vaig pensar que m'adormia a l'autobús, a l'avió o fent de copilot per les autopistas perquè, quan era petit, anava a dormir a la mateixa hora que passava el camió de les escombraries i premsava la seva collita sota el balcó de casa. Aquell soroll continuat d'un motor a ple rendiment em relaxava profundament. Ara sé que el que jo sentia era el més semblant al soroll blanc. També l'aspirador, l'assecador i altres electrodomèstics reprodueixen al mateix temps la majoria de freqüències audibles per l'oïda humana. A aquest soroll se l'anomena blanc de la mateixa manera que a la suma de tots els colors en diem llum blanca. Les proves que alguns metges porten a terme per determinar si el soroll blanc produeix un efecte relaxant sobre les persones, i especialment sobre els nadons, sembla que pot tenir una conclusió positiva. Ara cal saber per què ens relaxa. Les possibilitats són dues. Que la suma de freqüències audibles tapi qualsevol altre soroll i ens indueixi a la son, o bé que ens recordi el soroll que sentíem quan vivíem a l'úter matern.

SARDANA FLAMENCA La composició de Toti Soler enceta el cicle Les 10 cançons de la meva vida, que dirigeix Bernat Dedéu a l'Ateneu Barcelonès. Sense el Toti no hauríem gaudit de la poesia del Liebeslied (1972) ni de la màgia de les seves Bicicletes marines en el treball amb el pianista Jordi Sabatés (1973). Tampoc no hauríem sentit el so de la Catalunya progressiva amb el rock dels seus Om (1971), la banda que acompanyaria Pau Riba en el Dioptria (1970), escollit com el millor disc de la història del rock de tot l'Estat. Sense el Toti, també ens hauríem perdut el so d'Ovidi Montllor i la possibilitat d'escoltar la millor versió de Bach a la guitarra.

S'HA ACABAT l'any i per no perdre el costum ens hem posat a fer llistes. Els esdeveniments més destacats, els concerts, les pel·lícules, els gols de l'any. Cada publicació s'ha posat a fer la seva llista de discos escollits. Precisament demà l'ARA publicarà una llista amb les 10 millors cançons d'amor del nou pop català. ¿Per quan la llista amb les 10 millors cançons de protesta del nou mil·leni? Potser encara haurem d'esperar 10 anys més.

KINGS A les Lliçons desordenades que fem cada setmana amb Bernat Dedéu a La tribu de Catalunya Ràdio parlem de reis. Moltes de les grans obres dels clàssics van ser encàrrecs de mecenes coronats. En altres llocs del món, com ara els Estats Units, sense una tradició monàrquica, els reis els surten per les orelles. Aquesta mateixa setmana se celebra l'aniversari d'Elvis Presley, nascut un 8 de gener. Es repetiran les llargues cues a Graceland, la segona casa més visitada del país després de la Casa Blanca. Hi ha més reis a la llista: Michael Jackson, el rei del pop; Jim Morrison, el rei llangardaix; B.B. King, el rei del blues; Paul Whiteman, el rei del jazz; Benny Goodman, el rei del swing; Marvin Gaye, el príncep de la Motown; el mateix Prince... A molts d'ells, però, el pes de la corona no els ha deixat assaborir el seu regnat.