Hi ha una llei que diu que, per economia emocional, tendim a preocupar-nos més de la gent que ens és més pròxima. La família, els amics, els veïns, els compatriotes. Els que viuen com nosaltres, els que podríem ser nosaltres.

Sempre que algú reivindica un estol una mica més variat d’opinadors als mitjans, començant per una representació d’homes i dones més equilibrada, hi ha les mateixes crítiques.

A Glasgow hi plou cada dia, o gairebé. I quan no hi plou fa núvol, i quan fa sol és gris igual. L’única cosa bona és que ara tinc unes botes d’aigua de color groc llampant que fan que l’uniforme de l’escola no sembli tan avorrit.

“No m’agrada que em diguin pederasta”, ha afirmat el pederasta confés. No ha dit “no m’agrada abusar sexualment de nens”, “no m’agrada trair la confiança dels meus alumnes” o “no m’agrada aprofitar-me del poder que m’atorga el meu paper de mestre”.

La nit d’ahir no va ser el que esperaven ni els votants del PP ni jo. Jo m’havia acostat a la seu amb la curiositat (i el morbo) de conèixer la concentració més gran de votants del PP que hagués vist mai i ells..., ells simplement no s’hi van presentar.

Hi ha records que brillen com una moneda nova de trinca enmig de l’asfalt, quan hi toca el sol del migdia i tu, que anaves amb el cap cot i miraves a terra, despertes de cop i l’agafes i sents que tens molta sort. Mires llavors endavant, amb la moneda a la butxaca, i no goses gastar-la encara. No en fas res, però durant alguns dies hi topes quan fiques la mà a la butxaca de la jaqueta, i és com si el sol tornés a enlluernar-te un moment.

Que les degeneracions edulcorades del romanticisme mal entès han fet molt de mal a les ànimes impressionables del jovent és una cosa que se sap des de Madame Bovary, com a mínim. I precisament perquè se sap que la recepta no falla per insípids que siguin els ingredients, cent cinquanta anys després de la tràgica mort d'Emma encara s'escriuen novel·les que busquen commoure amb la trama d'un amor impossible que acaba vencent obstacles increïbles. De vegades, no només aconsegueixen commoure, sinó que creen veritables fenòmens de masses, com és el cas de la saga Crepuscle, d'Stephanie Meyer, que estrena avui la quarta pel·lícula, La saga Crepúsculo: Amanecer. Parte 1, basada en la primera part del quart llibre i en què es promet terror, sexe i embaràs.

Deia Joan Fuster que "les persones felices no tenen memòria". Max Cahner, tot i ser marmessor del seu llegat, potser no hi està d'acord. La sala d'actes de l'Arxiu Nacional de Catalunya vessa de gent que no ha volgut perdre's l'homenatge que Òmnium Cultural de Sant Cugat ha organitzat per al primer conseller de Cultura de la Generalitat en època democràtica. Tots els estudiosos i personalitats de la taula repassaran el llegat que encara ara ens construeix aquest alemany que va arribar amb només tres anys a Catalunya i que, com tants altres immigrants, va abraçar-la com a pàtria pròpia. Per a Cahner, ser testimoni de la memòria dels altres deu ser avui la felicitat, doncs, de veure reconeguda la seva tasca.

Si, tal com diu que diu, els rics es casen amb l'art i els pobres en som els amants, avui hi ha casori, i dels grans. La Fundació Miró inaugura a la seu de Barcelona l'exposició L'escala de l'evasió , una retrospectiva que es passeja per la vida de Joan Miró en 40 obres.

Sempre m'he imaginat com seria anar a un gran festival o a una estrena internacional, l'estora vermella i tots els famosíssims que van passant. Flaixos i més flaixos, artistes, polítics… L'estrena oficial de Cop de rock , l'últim musical de Dagoll Dagom, seria una mica això, però sense vestits de nit i una mica més nostrat. En realitat van estrenar l'11 de setembre, com pertoca a una producció que rememora els inicis del rock català, però era un dia que tots els famosos oficials del país tenien massa ocupat i sembla comprensible que l'estrena oficial s'hagi fet més tard.

La nit arriba cada cop més d'hora: a dos quarts de deu ja és totalment fosc i, sincerament, el Parc del Centre del Poblenou fa una mica de por, tan poc il·luminat que sembla laberíntic. Darrere uns matolls s'intueix una llum blavosa i allà, a les fosques i sense fer fressa, com si estiguessin d'incògnit, hi ha una pila de gent que ja ha ocupat el seu lloc per gaudir del darrer concert del cicle Música als Parcs, que ens portarà l'actuació del Biel Ballester Trio i el cantant Randy Greer .

Hi ha festes que s'han de viure, com a mínim, un cop a la vida. Passar per Menorca a l'estiu i no ensopegar amb un bon jaleo és com anar a València per Sant Josep i perdre's la mascletà o la cremà . I així, seguint els consells dels amics autòctons, enfilo cap a Sant Lluís , un poblet ben bé al costat de Maó, per anar al jaleo del migdia. Tot i la cara de ressaca que fa gran part del públic (la nit anterior també n'hi ha hagut), la cervesa i la pomada corren com l'aigua des de mig matí. Els més matiners han vist la cavalcada de les nou, quan els caixers (que és com es diuen els genets de la festa) anaven cap a missa, però la majoria s'espera que comenci la festa grossa a les dotze.

El Parc de l'Espanya Industrial , tot i el nom tan lleig, té el seu encant. A quarts de deu, poc abans que comenci el concert de Mishima , molts dels que l'ocupen són aliens a un dels concerts grossos de la festa major de Sants . Parelles adolescents que busquen racons per palpar-se, nois crescudets que juguen al tobogan en forma d'insecte i fins i tot un grup de ballarins que, a cop de radiocasset, practiquen danses tradicionals bolivianes. Però al costat de l'escenari hi ha el símptoma inequívoc que la concurrència és àmplia: el paki que obre fins tard ha acabat la cervesa.

Oficialment, l'estiu dura fins al 23 de setembre, però això és només oficialment. Cap a final d'agost apareixen les promocions de material escolar i tot té un aire d'última oportunitat que empeny els forasters a empassar paella compulsivament i els autòctons a fer baixar les penes amb mojitos. Un altre símptoma és que els festivals d'estiu s'acaben; avui toca clausurar Cap Roig i ho fan amb tot el luxe que ofereix una estrella com Tom Jones .

El Palau de Maricel, a Sitges, és un edifici peculiar. Des de fora no sembla ostentós, però un cop entres a la sala daurada, on avui es fa el concert de clausura dels Concerts de Mitjanit , costa no quedar atordit per les parets entapissades de roba granat, per les decoracions neobarroques, per la llar de foc de marbre carregada de figures... El gran piano de cua que han col·locat al fons de la sala per a José Menor acaba d'impressionar els que hi entren per primera vegada. La sala, amb tot, és prou petita i crea una atmosfera íntima.

Hi ha dies en què sents que ets una persona afortunada. Per exemple, en veure una carpa de mil metres quadrats a l'entrada de Sant Feliu de Guíxols on es perpetra una Oktoberfest pretesament "autèntica" en ple agost i passar de llarg olímpicament. Per sort, avui m'envien a cobrir el concert de Raimon al Festival de la Porta Ferrada . Aparcar sense esforç i trobar, per atzar, un bon entrepà entre l'oferta necessàriament turística de primera línia de mar ho acaben d'arrodonir.

Seguint la ruta pels monuments espectaculars que ofereix l'agenda d'aquest estiu, arribem al castell de Calonge per gaudir de la Nit Gin Jazz , en què la sommelier Sònia Ferran i Asstrio ens ofereixen un maridatge de gintònics i jazz fusió que clausura el festival Interludi. A la tarda ha plogut de valent i l'acte, que s'ha de fer al pati d'armes, perilla fins a l'últim moment, però el temps ens dóna treva i a les onze les taules estan parades impecablement (sobre estovalles molles, això sí). A l'estil alemany, en què és habitual asseure's amb desconeguts als restaurants, o com a la mítica Casa Anita de Cadaqués, els grups més petits comparteixen taula. Encara que al principi la gent es mostra tímida, no cal patir. Intuïm que a la meitat del primer gintònic serem tots amics.