<![CDATA[Ara.cat - Vicenç Villatoro Lamolla]]> 10 <![CDATA[Carme Alcoriza, l’Ala Oest de Palau]]>

Qualsevol que hagi estat a l’enterrament de Carme Alcoriza, avui al tanatori de Sant Gervasi, haurà pogut constatar –veient quantes i quines i personalitats hi havia– que era una persona respectada, apreciada i reconeguda. I constatar també que havia estat una personalitat central en un món i un temps, els dels vint anys de governs del president Pujol, que agradi molt, menys o no gens, han estat decisius en la història d’aquest país i marquen encara el present. La centralitat de la figura de Carme Alcoriza va més enllà de l’etiqueta estricta de “secretària de Jordi Pujol”. Certament, en va ser secretària com a president, abans i després. Però des d’aquest lloc Carme Alcoriza va exercir –més que no pas exhibir– un perfil propi i significatiu, dins de les regles de lleialtat, d’eficàcia i discreció que comporten una secretaria.

]]> <![CDATA[El mal no és banal]]>

Aquest 27 de gener, com cada any, tornem a commemorar el Dia de les Víctimes de l’Holocaust. I tornarem a preguntar-nos, com cada any també, si es vol retòricament, quin sentit té perpetuar la memòria de l’Holocaust del poble jueu, d’allò que van anomenar eufemísticament "la solució final", i per extensió dels crims nazis, de tot el món concentracionari on van exterminar milions i milions de persones, entre elles també tants exiliats republicans. I ens respondrem que tenim el deure moral de recordar aquells crims per respecte a les víctimes, perquè el seu patiment exigeix ser reconegut. La memòria a favor de les víctimes. Però també la memòria en contra dels botxins. Recordar les víctimes del nazisme per respecte a les víctimes i per rebuig del nazisme que les va provocar. 

]]> <![CDATA[Ramon Muntaner, viure de veres]]> Quan en Ramon Muntaner sortia a un escenari, ara fa gairebé cinquanta anys, amb els cabells llargs i rinxolats i una guitarra a les mans i començava a cantar “Quan tindré cinquanta anys no vull ser com el pare, cansat i sense fe, renec o riallada”, els qui el sentíem teníem una clara sensació de veritat. Allò que ens estava dient en Ramon Muntaner, encara que fossin paraules de Pere Quart o de Palau i Fabre o d’Espriu, ens ho estava dient ell. I era cert. Tenia el dring de les coses certes, d‘estar dient d’una manera bella i clara el que creus i el que vols. Per això l’admiràvem. Perquè transmetia veritat humana. Perquè en Ramon, quan musicava un poema, un bon poema, triat amb sensibilitat i saviesa, no tan sols li endevinava la música que duia a dins, fins al punt que ja no el pots llegir sense sentir en el fons aquella música. També el feia seu. L’adoptava, com si els poetes haguessin dit amb precisió allò que ell ens volia dir.

]]> <![CDATA[22/9: Comiat]]> Després de set anys –i quins set anys!– de publicació ininterrompuda, avui s’atura aquest dietari que he tingut el privilegi d’anar escrivint a les pàgines de l’ARA. Avui començo a treballar en la direcció del Memorial Democràtic, a proposta de la consellera de Justícia. És un honor i una responsabilitat i també una oportunitat de continuar treballant, de manera institucional, en un àmbit personalment apassionant i col·lectivament essencial com és el de la preservació i la difusió de la memòria viva dels terribles patiments i de les grans esperances que han travessat l’últim segle del país. No em sembla compaginable amb el manteniment d’aquest dietari públic, i és l’únic motiu per donar-lo per tancat. L’ARA l’ha acollit tot aquest temps amb cordialitat i implicació i oferint una llibertat i un suport absoluts. Quan em preguntaven quin era l’esperit d’un article tan breu, jo deia: expressar una sola idea clara i argumentar-la. En 1.275 caràcters –espais inclosos– no hi cap gaire més. Havia de ser una idea sincera, discutible, respectuosa i entenedora. La de l’article d’avui no és gaire sorprenent ni sofisticada. Però és sincera i clara: moltes gràcies a tothom qui ha fet possible aquest dietari, publicant-lo, llegint-lo o comentant-lo.

]]> <![CDATA[21/9: El monopoli del dolor]]> El possible homenatge al membre d’ETA Henri Parot ha provocat uns enfrontaments pujats de to entre els qui defensaven que es fes i els qui n’exigien la prohibició que han acabat desembocant en incidents. En la música de fons d’algunes intervencions en la polèmica m’ha semblat veure-hi un intent de monopolitzar el dolor que va provocar el conflicte basc, com si només una part l’hagués patit. Quan hi ha un conflicte dolorós, totes les parts intenten proclamar, amb més o menys encert, credibilitat i justícia, les seves raons i la seva legitimitat. Però em sembla injust i equivocat pretendre monopolitzar el dolor. És a dir, negar el dolor de les altres parts. El reconeixement del dolor dels altres és imprescindible per a la superació real del conflicte i no crec que comporti cap mena de relativisme moral ni polític ni que es pugui presentar com una equidistància per fugir d’estudi. No és una qüestió d’ideologia, sinó d’humanitat. És compatible creure en les pròpies raons i reconèixer, respectar i lamentar el dolor dels altres. Mentre es demana que es reconegui, es lamenti i es respecti el dolor dels propis. La força és fer les dues coses a la vegada. En un conflicte, no totes les parts són iguals. Però tot el dolor causat és lamentable.

]]> <![CDATA[20/9: L’estat i la nació]]> EN ELS DARRERS ANYS, el debat català s’ha centrat -gairebé en règim de monopoli- en la qüestió de l’estat. La reivindicació d’un estat propi, la construcció d’un estat. Però hi pot haver reivindicació de l’estat perquè hi ha abans nació. Es demana el dret a l’autodeterminació perquè hi ha un subjecte per exercir-lo, una realitat nacional, una identitat, una llengua, una cultura. Catalunya, sense estat propi i amb un estat sovint a la contra, ha subsistit perquè hi ha hagut una societat sòlida i densa, des del punt de vista econòmic, cultural i social. I, per tant, al meu parer, el debat sobre l’estat demana no menystenir la solidesa de la nació, de la societat. I reforçar-la. Sigui quina sigui l’estratègia per aconseguir un estat, totes necessiten aquesta societat forta i travada. En cultura, en economia, en benestar, en progrés. Durant molts períodes de la història aquesta fortalesa l’ha pogut construir espontàniament la pròpia societat civil. Avui cal també l’impuls i la complicitat des de les institucions de govern. No pas abandonar el debat sobre l’estat, sinó complementar-lo amb l’enfortiment de la societat, de la nació, de la cultura, de la llengua, de l’economia... No fos cas que perseguint l’estat perdéssim la nació.

]]> <![CDATA[19/9: L'invent]]> Hi ha gent que es pensa que el món va començar el dia que ells van néixer. I que abans no hi havia res. El periodista Max Pradera diu que això de la independència de Catalunya va ser un invent d’Artur Mas i de la dreta ara fa una desena d’anys, quan no els van donar el concert econòmic. Deixo de banda la cosa aquesta de la dreta i l’esquerra, per suada i per cansada. Miro només la cronologia. Ara resultarà que el meu avi, d’Esquerra, que se’n va haver d’anar a l’exili l’any 1939 per separatista, era un visionari que ja intuïa una cosa que resulta que només s’inventarien uns altres vuitanta anys més tard! Em fa l’efecte que certes eufòries hispàniques -però també certes depressions catalanes- neixen d’una manca de memòria, de considerar conjunturals en les causes i els efectes el que són moviments de fons llargs i estructurals. Ni el catalanisme ni l’independentisme ni l’unitarisme espanyol ni la tendència a renunciar abans a la democràcia que a la unitat de l’Estat no són fenòmens que neixen de les necessitats immediates d’un partit o de la genialitat d’un líder. És un fil continu que fa molts anys que dura i que en moments diferents troba encarnacions i protagonistes diversos. Que ve de lluny i que costa de trencar.

]]> <![CDATA[18/9: 'Game over']]> Deia Gabriel Rufián que si la taula de diàleg fracassa, és el suïcidi polític de Pedro Sánchez, perquè això obriria les portes de la Moncloa al PP i a Vox. Si la taula fracassa, la majoria parlamentària que ha permès l’accés al govern de Pedro Sánchez se n’aniria inevitablement en orris. És una hipòtesi molt probable, però no l’única possible. N’hi ha d’altres. Una, que allò que des de Catalunya seria vist com un fracàs fos en realitat un triomf per a Sánchez: que no en sortís res de la taula i que precisament per això el moviment independentista s’acabés de fracturar i de diluir, i això permetés un creixement de l’espai socialista prou gran per no necessitar els independentistes. I encara una altra. Que el fracàs del diàleg provoqués un col·lapse del sistema i que, en la mesura que un pacte del PP amb l’extrema dreta tindria molt mala imatge a Europa, s’acabés forçant una gran coalició PP-PSOE, amb l’excusa de la salvació nacional en un moment de crisi i de no haver de dependre dels vots ni dels independentistes ni del populisme d’esquerres ni de l’extrema dreta. Una gran coalició que seria una pèssima notícia, des d’una perspectiva catalana. I que en qualsevol cas escombraria Pedro Sánchez. No el PSOE, Sánchez. Game over.

]]> <![CDATA[17/9: Guanyar temps]]> En el debat sobre l’aeroport, Pedro Sánchez ja va ensenyar les cartes, la seva estratègia en el joc. Davant d’un problema, es tracta de presentar-se com el paladí del diàleg i la concòrdia. Però l’objectiu del diàleg, per a ell, no és arribar a acords que solucionin el problema, sinó precisament no arribar a cap acord sempre que pugui –i en això és molt hàbil i intuïtiu– i encolomar-ne la culpa a l’altra part. Amb aquesta estratègia aconsegueix tres coses. Una, mantenir la imatge amable de líder obert i dialogant. Dues, com que no vol arribar a cap acord, no ha de patir el desgast de cap concessió ni de cap renúncia. Tres, com que la culpa queda instal·lada a l’altre bàndol, és possible que el desgasti i l’afebleixi prou perquè el problema inicial, encara que no se solucioni, es vagi dissolent i apagant. Certament, aquesta estratègia no resol cap problema de fons. Però permet guanyar temps i anar allargant així la pròpia precària supervivència política. És veritat que si després del pas del temps, i malgrat haver centrifugat les culpes, els diàlegs fracassen i els problemes de fons es mantenen o creixen sense solucionar-se, ell en seria llavors el principal perjudicat. Però deu pensar allò del Tenorio: "Cuán largo me lo fiais..."

]]> <![CDATA[16/9: Un conflicte entre catalans]]> La força més gran de la taula de diàleg és que la seva existència és el reconeixement que hi ha un conflicte polític. La feblesa més gran és que no queda clar quin és aquest conflicte polític, ni entre qui. Per a l’independentisme és obvi que és entre Catalunya i l’estat espanyol. Però per a Pedro Sánchez aquest és un conflicte entre catalans, que s’ha de resoldre dialogant entre catalans, sota la mirada displicent de l’Estat. Una versió edulcorada de la profecia/amenaça d’Aznar: abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya. Hem dedicat molt de temps –amb raó– a parlar de la delegació catalana a la taula de diàleg. No tant a analitzar la curiosa delegació inicial del govern espanyol (modificada després pel canvi de format). La majoria eren tots els ministres catalans (i la ministra de les autonomies, per marcar els límits). I no n’hi van posar més perquè no en tenien més. Tant se val de què fossin ministres mentre fossin catalans, perquè hi hagués catalans a les dues bandes de la taula. Una negociació –desigual– entre catalans. Els uns, amb el BOE i el pressupost de l’Estat. Els altres, barallats. Com va fer amb l’aeroport, Sánchez ven aquest relat i no li va malament. Sobretot si l’altra part l'hi avala, barallant-se.

]]> <![CDATA[15/9: Caça de bruixes]]> En temps de la Guerra Freda, un dels efectes del que es va anomenar la Caça de Bruixes als Estats Units van ser les llistes negres que deixaven sense feina als mitjans de comunicació, a la indústria del cinema o a la universitat tot de persones acusades de ser comunistes (uns n’eren, d’altres no). No eren acusats pel que havien fet, sinó pel que pensaven i el que deien. El curiós del cas és que ser comunista no era delicte. Però el comitè del senador McCarthy, fent servir cites de Marx o crides més o menys retòriques a la revolució, acusava els sospitosos de comunisme d’incitar a la violència. He recordat aquest episodi quan he vist que una vicerectora de la Politècnica ha hagut de dimitir per una piulada en la Diada en què enyorava d’una manera força retòrica antigues ocupacions de l’aeroport i incendis de contenidors. No entrem en si la piulada era més o menys afortunada. ¿Era constitutiva d’un delicte seriós d’incitació a la violència o a l’odi? Doncs llavors als tribunals. No ho era? Doncs llavors és una opinió, millor o pitjor, però que no justifica una dimissió. Perquè si es fan llistes negres per aquesta mena de comentaris, acabaran fent dimitir els qui canten La marsellesa: "Aux armes, citoyens, formez vos bataillons..."

]]> <![CDATA[14/9: Viatges insòlits]]> El diumenge a la nit fan al 33 un programa de televisió que em sembla especialment recomanable. Es diu Viatges insòlits i realment és un programa de viatges ben diferent. El presentador, l’actor flamenc Tom Waes, va a llocs no habituals, es posa per tot arreu, parla amb la gent i pregunta, fa el que fan i t’acaba oferint una imatge del lloc on ha anat sorprenent i colpidora. Sovint no és la imatge oficial que aquests llocs voldrien donar. De vegades incòmoda, sempre humana. No és un programa d’investigació periodística, però no defuig els conflictes de fons. No és estrictament turístic ni antropològic ni polític, sinó una mirada fresca, empàtica, vitalista i llibertària, sense prejudicis –excepte el gust per la vida i per la llibertat–, sobre espais poc coneguts, fins i tot per als més viatgers. En alguns llocs on ha hagut d’anar acompanyat per guies oficials, els ha posat en algun compromís perquè ha demanat veure allò que no li volien ensenyar. No jutja, presenta. Alguns programes com els dedicats a Geòrgia, Corea del Nord o la Xina (entrant al Tibet) han estat, al meu parer, memorables. Diumenge passat en va fer un sobre Espanya: des de Gibraltar fins a Galícia, travessant Andalusia, Extremadura i Castella. Interessant. 

]]> <![CDATA[13/9: Encara]]> Hi havia qui esperava que aquesta Diada escrivís l’epitafi de l’independentisme. Sota el principi polític i militar que ningú està vençut del tot fins que es rendeix o fins que reconeix la derrota. Aquesta Diada no ha fet cap d’aquestes dues coses. Certament, els qui tenien escrit l’epitafi a l’avançada han volgut aprofitar-lo. Però farien bé de no creure-se’l. Entre altres coses, perquè si abans consideraven irrellevant que dos milions de persones es manifestessin no poden trobar ara tan rellevant que se’n manifestin uns centenars de milers, i més després d’una pandèmia no tancada. Però sobretot perquè ara les Diades juguen en una altra lliga. Certament, menys brillant, menys lluminosa que la de fa uns anys. Més confusa, més llarga, on manen més la perseverança, la resiliència i la continuïtat que la gran explosió colorista d’un determinat moment. No és la lliga que ha triat l’independentisme. És la que li ha triat l’Estat, fent el sord a manifestacions i a urnes. Certament, quan convoques una manifestació, com més gent hi hagi millor. I quan hi ha eleccions, com més vots tinguis, millor. Però ara no es tracta tant de batre cada any un rècord d’assistència com de demostrar que això és ben viu. Que no està solucionat. Que no hi ha epitafi.

]]> <![CDATA[12/09: La voluntat i el mètode]]> ARA FA DEU anys un part molt important, potser majoritària, del poble de Catalunya va definir una voluntat i va creure que tenia un mètode eficaç per dur-la a terme. La voluntat era la independència. El mètode, exhibir de manera massiva i pacífica aquesta voluntat, als carrers i a les urnes, amb la convicció que això forçaria Espanya a acceptar un procés d’autodeterminació com al Canadà o la Gran Bretanya. La Diada (i l’1 d’Octubre) va oferir grans exhibicions inequívoques d’aquesta voluntat. Però el mètode no ha resultat eficaç. Espanya va moure peça en direcció contrària. Una resposta immobilista i repressiva, judicial i policial. Ha pagat un preu molt alt per aquesta resposta en inestabilitat, en mala imatge, en deteriorament de les institucions i en retrocés democràtic, però ha dit que està disposada a pagar-ne un d’encara més alt si cal. El mètode, doncs, no ha funcionat. I des de Catalunya la confiança en el mètode s’ha substituït per la perplexitat, el dubte i els recels entre els qui suggereixen mètodes diferents, sense que cap generi la mateixa unitat ni esperança. Certament, quan no hi ha un mètode clar la voluntat s’afebleix. Però mai no s’ha de confondre el dubte davant del mètode amb la desaparició de la voluntat.

]]> <![CDATA[11/9: La Diada de l’aeroport]]> Les maniobres i els discursos dels últims dies entorn de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona han deixat damunt de la Diada d’enguany una tintura desagradable, que no li convé gens: una certa sensació, cansada, de derrota. I ara no parlo del fet en ell mateix, de retirar una inversió anunciada. Això és viscut com una derrota per alguns i com una victòria per uns altres. La sensació de derrota és més conceptual. A través de l’afer de l’aeroport, el govern Sánchez ha aconseguit alimentar amb cert èxit el seu discurs: que allò que anomenen el problema català no és el problema de Catalunya amb Espanya, sinó un problema dels catalans entre ells. Que no és que Espanya no reconegui prou o no tracti bé Catalunya. Espanya ja faria el que hagués de fer. El problema és que els catalans estan dividits, enfrontats, no saben ben bé el que volen i allò que volen alguns no quadra. Sánchez ha trobat hàbilment una excusa per no invertir, ha fet callar l’oposició espanyola que l’acusa d’afavorir Catalunya i ha sembrat al bàndol catalanista i independentista la zitzània de la discòrdia. Abans de parlar de res, aclariu-vos vosaltres. I el discurs ha fet forat. Perquè, tot i ser fals en l’essencial, potser no és fals del tot en el dia a dia.

]]> <![CDATA[10/9: El món al revés]]> No conec cap cas (i no crec que n’hi hagi gaires) que algú hagi anat a un centre sanitari a Catalunya, les Balears o el País Valencià parlant castellà i li hagin dit que s’havia de passar al català per tal de ser atès. En canvi, han sortit uns quants casos de persones que han anat a centres sanitaris parlant català i se’ls ha dit que si volien ser atesos havien de canviar de llengua. Com que en una situació de cooficialitat cadascú hauria de poder parlar en la llengua que desitgi, a les Balears han pres una sèrie de mesures per garantir aquest dret als qui s’expressen en català. No perquè els responguin en català, sinó perquè no els obliguin a canviar de llengua. Jugant amb una confusió entre la necessitat d’entendre i l’obligació de parlar, aquestes mesures s’han presentat en alguns mitjans com la imposició inacceptable d’atendre tothom en català (quan atendre i entendre no és el mateix). I resulta així que unes mesures pensades per acostar-nos a una mínima igualtat són criticades paradoxalment en nom de la igualtat. El món al revés: es considera una situació d’igualtat aquella en què qui parla castellà ho pot fer sempre que vol i en què a qui parla català se li pot exigir que es passi al castellà. Curiosa idea d’igualtat.

]]> <![CDATA[9/9: El drama Novell]]> La història de Xavier Novell, fins fa poc bisbe de Solsona, em sembla un drama humà que mereix respecte. Per això m’ha sabut greu que hi hagi hagut tantes aproximacions estrictament frívoles, morboses o sarcàstiques. El xoc, en una persona, entre les conviccions i les pulsions humanes és una font de drames, que han tingut extraordinàries expressions literàries. “Catòlic só, mas la fe no m’escalfa”, escrivia Ausiàs March, i bona part de la seva obra neix del dramatisme amb què viu aquesta contradicció. En el cas Novell diria que hi ha hagut acarnissament perquè molta gent li tenia ganes. Uns perquè el consideraven un reaccionari. Uns altres perquè el veien com un independentista. Altres, perquè era difícil de classificar. Molts perquè, quan algú s’ha passat la vida, per vocació i ofici, fiscalitzant i jutjant la vida privada dels altres, et venen moltes ganes de fiscalitzar i jutjar la seva. Però també perquè, quan es produeix en algú aquesta tensió entre les conviccions que proclama i la vida que viu, ens acaben semblant més normals aquells que ho superen feliçment a base de cinisme que aquells que ho viuen d’una manera dramàtica i adolorida. És un drama. Però ara aquests drames no ens agraden. Preferim les comèdies.

]]> <![CDATA[8/9: Els peus de fang]]> La inauguració de l’any judicial va escenificar totes les febleses actuals del sistema institucional espanyol. El president del Poder Judicial es va tornar a erigir en la pedra angular d’aquest sistema, renyant el poder executiu sortit del vot popular, apel·lant al patriotisme –valor suprem, sempre que sigui de la pàtria que toca– per proclamar no ja la seva independència sinó la seva supremacia, consagrant l’imaginari del govern dels jutges, que ho dicten tot: la política sanitària, la lingüística, l’educativa... Però qui parlava en nom i defensa d’aquest poder totpoderós té el mandat caducat i seria lògic que hagués dimitit en caducar-li. I és al capdavant d’un Consell també llargament caducat, perquè la fórmula ideada per renovar-lo permet que la minoria ho bloquegi. I en què la lògica partidista per controlar àrees essencials de la justícia –encara que sigui per la porta de darrere– ja ha estat acreditada i verbalitzada. Tot això davant d’un rei que ho beneeix i ho consagra, afeblit per la situació del seu antecessor. És a dir, l’acte en què el poder judicial escenifica la seva centralitat i fortalesa, on es presenta i actua com la pedra angular del sistema, el que fa és subratllar-ne la feblesa. No pedra angular sinó peus de fang.

]]> <![CDATA[7/9: Rebaixar impostos]]> Amb el debat sobre els peatges ha quedat clar que la construcció i el manteniment d’autopistes i autovies no és de franc (com tantes altres coses): o ho paguen els qui les fan servir a través d’un peatge o les paguem entre tots, encara que no les fem servir, a través dels impostos. D’una manera o de l’altra. Però no d’una manera i de l’altra. Vull dir que són dos mètodes alternatius, no acumulatius. Ho dic perquè ara han aparegut algunes veus –per exemple, els comuns– que defensen el pagament per ús. És una filosofia interessant, per a moltes coses. Però si es paga per ús, ja no cal que es pagui a través dels impostos. Si es generalitza el pagament per ús, els ciutadans estalviem la quantitat més o menys considerable dels nostres impostos que anaven a aquesta mateixa finalitat. Per tant, els partidaris del pagament per ús han de ser per lògica partidaris de rebaixar els impostos, en la mesura que desapareixen unes necessitats de despesa i de gestió públiques. Si no, el que fan és que paguem dues vegades pel mateix concepte. És a dir, si es posen peatges i no s’abaixen els impostos, ens apugen a tots els impostos per la porta del darrere. (Excepte que la filosofia sigui: vostè pagui, que a nosaltres ja se’ns acudirà en què gastar-ho.)

]]> <![CDATA[6/9: Emèrit crític]]> NO GAIRE TEMPS enrere, només gosaven dubtar públicament del correcte funcionament de les institucions espanyoles els qui se situaven al marge de l’Estat. Per exemple (però no els únics), els independentistes catalans. Llavors, quan algú criticava l’actuació d’alguna institució acusant-la de saltar-se les seves regles del joc per partidisme polític, sortien en tromba per dir que de cap manera, que totes -Fiscalia, judicatura, cossos de seguretat, monarquia- actuaven sempre dins del respecte escrupolós de l’estat de dret i que s’hi podia tenir confiança plena. Fa un temps que això ha canviat. El rei emèrit -que és casa reial, institució de l’Estat- acaba d’acusar la Fiscalia de l’Estat de no respectar la seva presumpció d’innocència, se suposa que per raons polítiques. Certament, la Fiscalia acabava de filtrar que investiga les activitats com a comissionista del rei emèrit. Abans només es criticaven les institucions espanyoles des de fora i entre elles es defensaven en un front comú. Ara unes desconfien públicament de les altres. Que el rei emèrit sospiti de la parcialitat de la Fiscalia (posem per cas) vol dir que allò de la democràcia exemplar i envejada per tot el món deu tenir algunes esquerdes. Que es veuen fins i tot des de dintre.

]]>