<![CDATA[Ara.cat - Cristian Segura]]> 10 <![CDATA[Dory Sontheimer]]> És farmacèutica de professió. També ha estudiat un màster de l’Iese. És de casa bona, de la part alta de Barcelona. Una senyora de bijuteria gruixuda i cabells ben cuidats. Els pares eren alemanys. Remarca que és catòlica. Quan va fer 18 anys, els pares li van dir que eren jueus convertits. Primera notícia per a Sontheimer, que tampoc entenia per què eren tan pocs a la família. “Van morir a la guerra”, li van respondre. La mare va emmalaltir i mentre dormia parlava en veu alta de la Gestapo. La Dory creia que eren deliris. Seguia sense imaginar-se res, sense fer-se les preguntes inevitables. Que la família va ser exterminada i forçada a emigrar per tot el món ho va descobrir el 2002, en set caixes que la mare va deixar-li a l’habitació de quan era petita.

]]> <![CDATA[Cees Nooteboom]]> És un dels escriptors globals de la literatura holandesa. Conegut per un públic massiu, és proper a casa nostra perquè des de fa 50 anys resideix en part a Menorca. Aquest 2014 és l’any que més temps ha passat a la finca de l’illa, tres mesos seguits. De fet és la vegada que més temps ha dormit seguit en un mateix lloc. “Fer-se gran és això, que el que més desitgi és poder ser a la casa de Menorca per recollir les prunes de l’arbre”. Nooteboom no ha parat quiet des dels 12 anys, quan per primer cop, acabada la Segona Guerra Mundial i somiant respirar aire fresc, fa el seu primer viatge en autoestop, cap a Itàlia. “En un d’aquests viatges cap al sud, un home que em va recollir en un descapotable em va donar un gran consell: «No saps on vas? Sàpigues que la cadira que avui ocuparàs demà no serà teva»”. Nooteboom va parlar dilluns sobre els seus llibres de viatges i novel·les arreu del món en una conferència a la Pedrera. Parla un castellà correcte, té residència a les Balears des de la dècada dels 60. “Vaig descobrir l’illa de casualitat. Un nebot meu em va convidar a viatjar a Eivissa, però no hi havia habitacions lliures i vam canviar de ruta: així vaig anar a parar a Menorca. Al cap de tres anys vaig comprar la casa”.

]]> <![CDATA[Jaume Clotet]]> Jaume Clotet ha canviat de vida. Ha fitxat per al govern de la Generalitat i ha estat pare. Coautor de Lliures o morts (Columna), la novel·la de més èxit sobre el 1714 després de Victus, ja no té temps per escriure. Però abans de ser responsable del govern per a les relacions amb els mitjans de comunicació internacionals, va deixar escrit un llibre, 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya (Columna), un repàs subjectiu de la història del país amb afany divulgatiu i per al gran públic. El llibre va ser un encàrrec de l’exeditora de Columna Berta Bruna. “És ella qui va tenir el nas per fer el llibre”, remarca l’autor.

]]> <![CDATA[Màrius Serra]]> Són les quatre de la tarda de l’11 de setembre i la línia 1 del metro de Barcelona comença a circular menys atapeïda de passatgers. La majoria dels participants a la V ja són als seus trams. Recolzat a la porta, llegint uns papers, em trobo Màrius Serra. És un dels oradors que l’organització ha seleccionat per a l’escenari de la plaça Espanya. Interrompo el repàs del discurs per parlar d’això i d’allò. De carambola, Serra em fa cinc cèntims d’un dels familiars més singulars: el monjo Màrius Roig. Serra es diu Màrius per aquest tiet. El 1996 va publicar la novel·la Mon oncle, inspirada en un d’aquells personatges dels quals es pot dir que el món és massa petit per a ell. Màrius Roig era un republicà de Vilanova, dels de pedra picada. Després de la guerra i de combatre per a la República, va patir represàlies però gràcies a la mediació d’un familiar d’Acció Catòlica, només va ser castigat a fer el servei militar durant tres anys a les Balears. Allà se li va encomanar la tasca d’assistir el capellà castrense Guillem Coll, una influència molt enriquidora: va acabar sent ordenat sacerdot cartoixà. Envoltats de gent amb les samarretes vermelles i grogues de la V, Serra recorda que des dels tres anys visitava l’oncle Màrius a la cartoixa de Montalegre. Acompanyat de la seva família, trobava fascinant el món de reclusió en què vivia “aquell oncle estrany”

]]> <![CDATA[Noranta minuts sense pensar en els Pujol]]> Oriol Junqueras va comparèixer ahir al Parlament amb una americana blava estil Busco a Jacq’s i una camisa negra dos botons descordada, que és el conjunt que podria vestir un propietari de discoteca. Artur Mas portava una americana grisa, una talla massa gran, camisa blanca i corbata adequada per assistir a un bateig. Mas recordava un director d’oficina bancària; semblava una mica atemorit davant la imatge de gerent de club nocturn que oferia Junqueras. Aquesta imatge no es corresponia amb l’academicisme del discurs del president d’ERC: va citar Rousseau, Montesquieu, Stuart Mill i Kant. A qui no va citar, malgrat que Junqueras és oficialment cap de l’oposició, és a Jordi Pujol.

]]> <![CDATA[Joc d’interessos catalans a Santa Fe]]> El crupier del Casino de Santa Fe (Argentina) reparteix la tercera carta i al meu company de viatge, un català, li surt un blackjack. “Enhorabona. En el seu cas, no paga la banca: paga l’ambaixada!”, diu el crupier. No és cap mostra d’humor absurd: el principal accionista del casino és el Grup Peralada i la justícia investiga si Jordi Pujol Ferrusola en va ser un dels socis. El fill gran de l’expresident Jordi Pujol hauria invertit, suposadament, més de 9 milions d’euros a la província de Santa Fe procedents de paradisos fiscals. Tot plegat va aflorar l’any 2013 amb la denúncia de la seva exparella María Victoria Álvarez i amb l’entrevista que el diari El Mundo va fer al soci de Pujol Ferrusola, Gustavo Shanahan.

]]> <![CDATA[El cim marítim de la classe mitjana]]> Daniel Soulon va començar a treballar en el sector dels creuers el 1971. Va ser als Estats Units, a l’empresa canadenca International Utilities. Va ser una de les tres operadores que poc més tard, dins d’un grup noruec, van fusionar-se per crear Royal Caribbean. Soulon també va ser vicepresident de l’operador Gotaas-Larsen. Soulon recorda que va ser aleshores, amb la construcció dels tres primers creuers de Royal Caribbean, que el sector va fer el gran pas “per ampliar el negoci a la major part de la classe mitjana”. Soulon visita el vaixell Oasis of the Seas com a consultor d’empreses navilieres. És el creuer més gran del món; és, segons Soulon, el cim del model de turisme de masses.

]]> <![CDATA[Paco Camarasa]]> És l’home de Donna Leon a Barcelona, Paco Camarasa. L’escriptora nord-americana, ambaixadora literària de Venècia i creadora del comissari Brunetti, té algunes dèries vinculades a la Ciutat Comtal. D’entrada, és una apassionada del Liceu, m’explica Camarasa, llibreter de la Negra y Criminal. Sobretot hi ha el pa de figues que li compren a la Boqueria i que Leon va descobrir vés a saber en quina de les seves visites a la ciutat.

]]> <![CDATA[«Se me’n fumen la Diada i el ‘diado’»]]>

El ferrocarril amb destinació Sabadell de les 16.17 arrenca de Catalunya mig buit. Al meu vagó hi ha quatre grups: dues famílies vestides per a la V, una parella de turistes i dues adolescents. Les dues famílies corren cap a casa, una a recollir les samarretes de la V i l'altra a deixar-hi els avis. Els turistes acaben d'aterrar a Barcelona i no estan al cas de res. ¿Hi ha catalans que no estiguin pendents de la mobilització? Sí, però pocs i passen desapercebuts. Les dues adolescents del vagó, la Lorena i la Melani, de 16 anys, de Badalona, són d'aquests. Han quedat amb els seus xicots per passar la tarda. La Melani diu que és espanyola i que això no és la seva festa. La Lorena apunta a una altra mena d'indiferència: "Espanya, Catalunya, m'és igual; mentre pugui menjar cada dia, se me'n fumen la Diada i el diado ".

]]> <![CDATA[Veneçuela i Cuba irrompen a la zona alta]]> La progressia de Sarrià- Sant Gervasi es va reunir ahir a la plaça de la Vila per donar la benvinguda a Guanyem. Joan Subirats, un dels líders de la plataforma, va encetar la seva intervenció lluint galons: va recordar els anys en què va ser president de l’AMPA de l’Orlandai, l’escola pública de referència de Sarrià. Amb això i la presència d’Ada Colau -“que bé que parla aquesta noia”, repetia una coneguda meva, ben morena de les vacances a Menorca-, Guanyem es va ficar a la butxaca com a mínim una cinquantena de vots. És el nombre de firmes que van recollir, suports que en altres circumstàncies anirien en bona part a Iniciativa.

]]> <![CDATA[El refugi de Messi contra la violència a Rosario]]> Una de la matinada, districte de Centro, ciutat argentina de Rosario. El barri és benestant, nodrit de diversos comerços moderns i de despatxos i vivendes de classe mitjana. A cent metres de l’hotel, un taxi s’atura, en baixa el conductor i m’atraca apuntant-me amb un revòlver. Tot just dos dies abans, Marcelo Mainetti, exdiputat provincial i gerent de la urbanització Azahares del Paraná, m’havia advertit de la inseguretat que hi ha a Rosario: “La gent vol viure amb seguretat, aquesta és una de les principals raons del nostre negoci”. 190 persones han mort de manera violenta en aquesta ciutat durant els primers vuit mesos de l’any. La criminalitat a Rosario, la ciutat natal del blaugrana Leo Messi, s’ha convertit en una qüestió d’estat.

]]> <![CDATA[Jon Krakauer]]> Hi ha periodistes, molt pocs, que passen a la història de la literatura per la seva feina. Jon Krakauer només té 60 anys i no m’arrisco gaire si vaticino que en serà un. Té dos llibres clau, supervendes durant anys als Estats Units i Europa: La febre del cim (Empúries) i Cap a terres salvatges (Símbol). Les seves obres mestres estan lligades estretament amb la seva vida personal.

]]> <![CDATA[Les ruïnes del ‘paella world’]]> Per l’Instituto Valenciano de la Paella sembla que hi hagi passat una guerra. Els llums han estat arrencats, i els vidres, trencats. El cablejat ha desaparegut, les canalitzacions d’aigua i les piques estan destrossades, i les tanques del perímetre, rebentades. Hi ha dos-cents paellers en unes condicions de deixadesa lamentables, tot i que alguns, més bruts que la resta, han estat utilitzats recentment per persones que entren al recinte sense cap mena de permís.

]]> <![CDATA[El conflicte amb Rússia fereix el camp de les Terres de Lleida]]> Xavier Juvillà recorda el 6 d’agost com la data més difícil de la seva carrera professional. Aquell dia va entrar en vigor a Rússia un veto urgent sobre una sèrie de productes agrícoles de la Unió Europea (UE). L’empresa on treballa Juvillà, Viyefruit, tenia 300 tones de fruita en carretera, en direcció a Rússia. “Vam fer el que vam poder, contra rellotge perquè no es fes malbé el producte: vendre’l a un client polonès. Potser a meitat de preu. Tothom mirava de col·locar el producte a Polònia”. Aquesta inesperada oferta de fruita ha fet caure a mínims els preus de fruites com el préssec al mercat polonès, segons el portal Fresh Market. Un problema menor en comparació amb el que està passant al mercat espanyol i sobretot en l’economia agrícola lleidatana.

]]> <![CDATA[Una nova aventura de Bollywood a Barcelona]]> Fa vint minuts que roda la pel·lícula Singham returns quan Pavan Kumar atura la projecció i anuncia que tornaran a començar. El desordre inicial per la numeració de les entrades i el públic que fa soroll obliguen l’organització a reiniciar l’estrena d’aquest hit del cinema indi. Ningú es queixa. Molts aprofiten que han vist la part inicial per anar al bar. Sis anys després, Bollywood torna a Barcelona.

]]> <![CDATA[Les tribulacions d’un circ que desitja tenir animals]]> Jaume Clos, pallasso i gerent de la companyia de circ de la família Zavatta, està molt emprenyat. Reacciona amb improperis i crítiques quan li preguntes pels animals del Piraña Show. “¿Que ets animalista, tu? Al Piraña Show no hi han actuat animals, només peixos. ¿A tu et preocupen, els peixos?” El Piraña Show torna a estar de gira, un any i mig per tot Espanya, però a Catalunya de moment cap ajuntament els autoritza a fer els seus números de circ amb animals.La llei que prohibeix els espectacles amb animals encara s’està tramitant al Parlament, però les ordenances municipals de molts ajuntaments ja fan la seva interpretació de l’assumpte. Segons l’associació Catalunya Lliure d’Animals en Circs (CLAC) -el principal lobi a favor de la llei-, un total de 99 pobles de Catalunya s’han declarat contraris a permetre xous amb animals.

]]> <![CDATA[La ciutat dels porcs que s’aixeca en un espai protegit]]> Des de la capella Canosa, un temple semiabandonat del segle XIX construït dalt d’un turó, s’observa una naturalesa sense éssers humans, dominada pel cant dels ocells i el brunzir de la vegetació. Aquest paisatge de la Noguera està creuat per una pista forestal de 12 quilòmetres que connecta Agramunt i el petit poble d’Oliola. Forma part de la zona especial de protecció per a les aus (ZEPA) Bellmunt-Almenara, de la xarxa mediambiental Natura 2000 de la Unió Europea. És un terreny que acull espècies d’alt valor biològic, en especial l’àliga cuabarrada. Malgrat aquesta singularitat, des de la capella Canosa s’identifiquen tres nuclis de 24 naus industrials noves de trinca. Formen un triangle que recorda les urbanitzacions de cases aparellades dels afores de Barcelona: és el nucli porcí més gran de Catalunya.

]]> <![CDATA[L’Oreneta, la contesa immobiliària més llarga]]> Pujant la muntanya des del monestir de Pedralbes hi ha una gran porta amb dues orenetes de ferro. L’estil del mur i la porta semblen neogòtic, com ho era el castell de l’Oreneta, de la família Tous, accionistes de la companyia metal·lúrgica La Maquinista. El castell va ser construït a finals del segle XIX i era una mostra del poder burgès d’aleshores. El castell va ser destruït durant la Guerra Civil i la porta de ferro, les dues orenetes i la casa del guarda són dels pocs vestigis que hi queden. Avui serveix d’entrada a Collserola però aviat podria ser el trofeu més preuat de Núñez i Navarro.

]]> <![CDATA[Cambrers i massatges entre les gandules]]> Les platges de Barcelona es converteixen a l’estiu en un mercat de milers de turistes que, mentre prenen el sol, també consumeixen. La competència legal és la dels xiringuitosque ofereixen lloguer de gandules i de para-sols mentre els seus cambrers corren amunt i avall per la sorra servint begudes de tot tipus. La il·legal és la dels massatges, la dels llauners i la venda, puntual, de tot tipus de complements de roba.

]]> <![CDATA[La història també es punxa a la platja]]>

Avui en dia tot sembla històric. Per la Diada convoquen els ciutadans amb el lema “La història ens crida”; els beneficis d’una empresa són històrics; quan Barack Obama va ser elegit president, el director d’ El País va escriure que es tractava d’un “esdeveniment que trastoca l’ordre universal”, com si a la galàxia d’Andròmeda n’estiguessin al cas. Els festivals de música també poden ser històrics, des del Canet Rock fins al Barcelona Beach Festival. El BBF es va celebrar ahir amb 25.000 persones atretes per la presència de tres dels DJ més populars del món, David Guetta, Avicii i Steve Angello. Un dels primers a sortir a l’escenari va ser Marsal Ventura, conegut per molts dels presents pel fet de ser una de les veus estrella de Flaix FM. “Barcelona! ¿Esteu preparats per fer història?”, va cridar Ventura. Si un gol de Messi és història, per què no ho ha de ser una festa a la platja de Sant Adrià de Besòs?

]]>