En la seva 26a edició, el Miniput -la mostra que ofereix una selecció dels programes més innovadors de la televisió pública internacional presentats al festival Input- no s’ha pogut fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, com cada tardor. Arran de la pandèmia, aquest any s’ha hagut d’oferir per streaming. L’Input, que cada edició es fa a una ciutat diferent del món, no s’ha pogut celebrar. Per això, els organitzadors del Miniput han decidit fer una selecció de programes presentats els darrers tres anys no vistos a Barcelona en edicions anteriors.

La cosa va anar més o menys així: ara fa uns mesos, Daniel Navarro, propietari d’ECC Ediciones, una editorial que publica, amb èxit, un munt de revistes de superherois, es va reunir amb el dibuixant Beà, el dissenyador gràfic d’ El Víbora Toni Ricart, Felipe Borrallo -de la desapareguda llibreria de còmics Makoki- i l’escriptor Rubén Lardín, i els va proposar d’editar-los una revista.

Des de fa uns anys, pels volts de Nadal, el Circ Raluy s’instal·la al port de Barcelona amb la seva magnífica carpa i les seves caravanes antigues de fusta.

Cada any els professionals del Miniput revisen els programes presentats al festival Input, que aquest any s’ha celebrat a Bangkok, i seleccionen una mostra dels més significatius o trencadors per presentar-la a Barcelona. Enguany, la trobada, que va tenir lloc ahir al CCCB, va presentar un ventall de propostes que tenien en comú la voluntat expressa d’incidir en la realitat per canviar-la.

Cada any -i en fa 24-, a principis de desembre, uns quants centenars de professionals de la televisió, d’estudiants de comunicació àudiovisual i de curiosos ens acostem al CCCB per recollir el nostre regal de Nadal, el Miniput: 12 hores d’una selecció dels programes més innovadors, més experimentals o més polèmics de televisions públiques de tot el món, presentats, mesos abans, al Festival Input, aquest any celebrat a Brooklyn.

Aquest any en fa 250 que Philip Astley, un genet i acròbata anglès, va fundar el circ modern, aquest espectacle, ara considerat tradicional, que en una pista rodona envoltada d’espectadors presenta números de curta durada, un darrere l’altre. Números que, a part de les entrades de pallassos, juguen amb l’agilitat, l’equilibri, la força, el vol, la doma, la manipulació d’objectes i, sobretot, “l’encara més difícil”.

‘Back Àbac’

‘Soterrani còsmic’, Ateneu Popular 9 Barris, 23 de desembre

‘InTarsi’, Mercat de los Flors, 20 de desembre

Diuen que l’Input, la trobada internacional que cada any se celebra en una ciutat diferent del món (aquest any a Salònica, Grècia) i on es presenten davant de professionals de tot el món els programes de la televisió pública més innovadors, experimentals o polèmics que s’han fet últimament, té el seu origen en una història d’amor.

L’any 1974 l’editor Eduardo Arce convenç Perich, Vázquez Montalbán i Forges per muntar una revista d’humor assegurant a cadascun d’ells, per separat, que els altres dos ja havien acceptat la proposta. Així va néixer a Barcelona Por Favor, una revista setmanal d’humor punyent, compromès i molt intel·ligent que es va presentar en societat un dia trist: el mateix dia que es confirmava la pena capital contra Salvador Puig Antich.

Imaginem una sala àmplia i còmoda on hi caben uns 500 espectadors, situada en un espai tan agradable com el CCCB. Imaginem que en una gran pantalla hi van passant, de 10 del matí a 10 del vespre, programes de televisió que de vegades ens deixen amb la boca oberta, o ens fan riure, o ens emocionen, o ens mostren coses desconegudes o d’altres que coneixem però que ens fan veure des d’un punt de vista inesperat. O tot barrejat. I que aquests programes ens els presenten professionals d’aquí que van al gra, sense retòriques ni papers escrits. I que un cop acabada la visió de cada un dels programes, algun dels seus creadors ens explica com ho va fer i admet preguntes del públic. I que les seves respostes les tradueix una traductora excel·lent. Imaginem, a més, que tot això és gratuït i podem entrar a la sala -de vegades fent cua- o sortir-ne quan volem. I que els lavabos estan nets. I que ningú no menja crispetes. Doncs bé, aquest acte de generositat és el Miniput.

Després de 32 anys i setze edicions, el Festival Internacional de Pallassos de Cornellà ha encarregat la direcció al seu fundador, Tortell Poltrona. I com que sempre ha tingut molt clar que els pallassos treballen a partir de la complicitat amb el públic, a la gala d’inauguració, celebrada dimarts, va jugar a fons aquesta carta. De fet, no va ser una gala: va ser una reunió d’amics que ens trobàvem al voltant d’una taula, la pista, per celebrar que estàvem junts i que teníem ganes de riure.

Després de cinc anys d’assistir al Festival Internacional de Circ de Figueres, finalment l’he entès. Sí, divendres passat, quan va començar l’espectacle i tots els artistes van sortir a la pista a presentar-se, vaig tenir una revelació: el que ens ofereix, any rere any, aquest festival extraordinari, no és altra cosa que una mostra de les papallones més insòlites que hi ha al món. I allí tenia aquells lepidòpters magnífics, vestits de mil colors, com si s’expossesin dins d’una vitrina, a punt de complir la promesa anunciada per Genís Matabosch, director i principal entomòleg del festival: mostrar durant uns minuts els seus rituals estranyíssims als milers d’espectadors entusiastes que han omplert la carpa.

Poques vegades vas a veure un espectacle i en surts meravellat. I encara menys vegades aquesta sensació la comparteixes amb milers de persones. Doncs bé, a l’estrena de Varekai al Palau Sant Jordi érem molts els que, encara amb la boca oberta, ens vam aixecar, entusiasmats, a aplaudir els artistes que ens havien ofert aquelles dues hores, que es van fer curtes, d’espectacle fora de sèrie. I això que els xous del Soleil perden màgia fora d’una carpa de circ. Però tant se valia.

El Festival Internacional del Circ Ciutat de Figueres ho té tot: números extraordinaris, una carpa sense pals interiors d’una visibilitat excel·lent, una orquestra vibrant, una il·luminació molt efectista i un públic entregat. Malauradament, en aquest tot també hi entra la tramuntana, que divendres al matí, a l’assaig general, va impedir la presentació de l’increïble número aeri del Circ Nacional de Pyongyang perquè el vent feia moure l’estructura de trapezis des d’on volen aquests acròbates fora de sèrie, enllaçant triples i quàdruples salts mortals. No se’ls perdin, a Figueres o a YouTube.