<![CDATA[Ara.cat - Francesc Serés]]> 10 <![CDATA[La trampa de la uniformitat]]> Els estats es pregunten des de fa dècades per la seva viabilitat. Són conscients que ells, que són l’invent que la modernitat va triar per endreçar-se, són molt més que imperfectes i per això no hi ha cap estat que no s’interrogui sobre la seva principal font de deslegitimació, la diversitat. Tots els estats volen ser uns i únics, tots volen estar units i tots s’espanten quan no ho aconsegueixen. És com si la modernitat no s’adonés que és impossible superar la memòria, que no es pot convertir la cultura i la història en legislació i en burocràcia.

]]> <![CDATA[El que no va poder ser (i III)]]> El darrer episodi de catalanofòbia a l’Aragó li ha tocat a l’entrenador del Lleida, Gerard Albadalejo. Es repetia aquella altra situació vergonyosa que ja va passar Raül Agné -mequinensà- quan va voler parlar en català. El futbol exposa un problema que no hauria d’existir, però a l’Aragó porten una temporada amb tot de senyals que expressen els signes dels temps. S’hi sumen les patinades de Lambán pel que fa a la literatura o el mantell falangista de la Verge del Pilar. Friccions i escalfaments: no és estrany que tot això surti a la comunitat que limita amb Catalunya, que aparegui constantment en la campanya andalusa o que els progres hereus dels vells progres acusin l’independentisme d’haver despertat la ultradreta.

]]> <![CDATA[El que no va poder ser (II)]]> He rebut i contestat diversos correus d’un doctorand que fa la tesi sobre literatura i poder. Un dels quids de la conversa ha estat si encara es pot parlar avui de literatures nacionals, que és, aparentment, un dels temes més complicats i controvertits, i dic aparentment perquè en literatura gairebé tots els temes ho són.

]]> <![CDATA[‘Socios a la fuerza’]]> Abans del 2011, abans que la gran onada comencés, mesuràvem els esdeveniments amb mil·límetres. Ara ni els metres ens serveixen, el nivell de relació amb Espanya s’ha redefinit de tal manera que l’escala s’ha d’engrandir cada dia que passa i, amb ella, una distància que fa impossible fer marxa enrere. Els motius que van impulsar el moviment independentista no tan sols s’han vist reforçats durant els darrers anys, de fet, sobta fins a quin punt la realitat els ha corroborat. Tant és així que els més cínics, veient-los, no paren de dir: “Innocents, ¿és que no sabíeu com actuaria l’Estat?” Ho diuen com a argument per al manteniment d’aquella pau artificial, però no saben que el que fan és certificar la necessitat de moltíssima gent de fugir, d’independitzar-se d’un estat amb el qual no volen signar un pacte amb clàusules que s’utilitzen en contra seva. Molts de nosaltres som, com deia la cançó de La Polla Records, Socios a la fuerza, ciutadans per força, súbdits que mentre no es preguntin gaires coses podran, mira, conllevarse amb l’Estat.

]]> <![CDATA[El que no va poder ser]]> Fa pocs dies el president d’Aragó, Javier Lambán, deia que els separatistes són excloents, supremacistes autoritaris i neandertals polítics. Ho va dir perquè aquestes paraules són rendibles i perquè dir-les amb regularitat és part del contracte polític que s’estableix a Aragó: la catalanofòbia és un requisit imprescindible, si es vol fer carrera política. Cada polític la modula segons li convé, fins i tot, en alguns casos -el de Marcel·lí Iglesias és el més evident-, com una fatalitat -acceptada fins a cert punt a contracor, però acceptada al cap i a la fi-, com el preu que s’ha de pagar perquè la dreta no li retregui cap mena de contaminació catalana.

]]> <![CDATA[La veritat i la mentida]]> Cada vegada costa més escriure perquè cada vegada costa més acostar-se a la veritat dels fets. S’ha de poder llegir el que s’ha escrit sense que al cap d’un temps et pugin els colors, i costa molt perquè sabem que el terra que trepitgem no és estable, però ¿quan ho ha estat? ¿No contenien les dècades anteriors tot el que estem vivint sota diversos mantells de mentida, molt més gruixuts i sòlids que els que estem travessant aquest mesos?

]]> <![CDATA[I això és només el començament]]>

He passat al davant dels col·legis i dels carrers on hi va haver càrregues l’any passat i estan igual que sempre. Els espais físics solen suportar millor el pas de la història que la gent. La gent me la trobo -ens trobem- al carrer, al mercat, al metro o al cinema i la veig canviada. Els ritus de pas ho tenen, això, que els llocs on s’esdevenen canvien poc o molt poc. El que de debò es transforma són les persones.

]]> <![CDATA[Tot explota pel cap o per la pota]]> Tots els grans teatres de Barcelona pateixen la seva, de catarsi. Els símbols de poder els carrega el diable i tots s’acaben cremant d’una manera o altra. Alguns, de debò. ¿Cal recordar aquella foguera de vanitats i interessos que va convertir el Liceu en cendra tan oportunament? D’altres peten de manera dramàtica, amb una certa posada en escena i tot: aquell duel retransmès en directe entre Josep Maria Flotats i el conseller Pujals ens el sabem de memòria. El poder necessita la pàtina que li cobreixi les parts descarnades i per això li agraden els vitralls i els trencadissos com els del Palau. Millet va aconseguir que els tentacles de la seva cultura arribessin a tot arreu, a partits, a fundacions i a desenes de consells d’administració.

]]> <![CDATA[Què volen aquesta gent?]]>

Una altra vegada ple fins a les banderes. Més gent que molts no s’esperaven. N’hi ha de cansats que ja no venen i que compensen aquells que s’estrenen. Han passat vuit anys de la primera gran manifestació i podríem dir que la del 2018 és la Diada de la majoria d’edat. L’any passat podia encara tenir el deix naïf al centre, un deix que avui no pot disfressar que les coses han canviat tant que hi ha hagut ferits, que n’hi ha que s’han hagut d’exiliar per no acabar com els que han empresonat.

]]> <![CDATA[Més política i menys teatre]]> Els teatres barcelonins han estat protagonistes als informatius les darreres setmanes. Primer va ser notícia la renúncia del director del Teatre Lliure i després la conferència del president Torra al Teatre Nacional. Durant molts anys aquests dos espais van representar dues formes d’expressar la cultura institucional del país i de la ciutat. Recordo les bromes que la intel·ligència oficial barcelonina feia sobre l’adjectiu nacional aplicat al teatre. Els imagino avui, mirant cap a una altra banda quan descobreixen que el Lliure potser no ho ha estat tant, de lliure.

]]> <![CDATA[Els límits del possible]]>

Hem sentit el millor discurs de Quim Torra al sector de població que encara pot seguir discursos que no diuen res de dolent. Si no fos perquè les expectatives dels independentistes estan molt i molt controlades, diria que ha estat un discurs decebedor. I ho dic a contracor, perquè no sé fins a quin punt a hores d’ara és l’únic discurs possible.

]]> <![CDATA[Amb qui vaig?]]> M’ho vaig preguntar repetidament durant la vaga de taxistes. Crec que no soc l’únic que té problemes per tenir una posició argumentada en molts dels conflictes de caràcter laboral, econòmic i social que vivim. Hi ha situacions complicades sobre les quals no he escrit mai, com el conflicte arabo-israelià o la situació a Veneçuela. La llunyania em dona una excusa, la complexitat dels factors que hi intervenen fa que em sigui impossible afegir res de nou. Sí, tots estem en contra de les guerres, la fam, l’abús i l’explotació perquè tots som molt bones persones, tots sabem el monopoli del cor. D’acord.

]]> <![CDATA[Formes de Barcelona (i III)]]> M’agrada molt quan un polític es queixa que les crítiques a la seva gestió formen part d’una campanya en contra seva, com si fer política cada dia no fos part de la campanya a favor seu. Ara resultarà que les forces vives fan campanya contra Colau i volen Manuel Valls! Quins temps, aquells, quan li reien les gràcies per allunyar-la de l’independentisme! Els Alts Funcionaris Municipals (AFM) anaven comprant teatres, Collboni acaronava periodistes, corria el diner i la pau de les famílies estava mig assegurada. Tenien el 15-M controlat i l’únic que va poder desestabilitzar l’Ajuntament –una micona de res– van ser les hòsties i els empresonaments.

]]> <![CDATA[Formes de Barcelona (II)]]> Una de les millors coses que té la societat que habitem és que els poders catalans són febles i que els contrapesos sempre acaben tenint punts de trobada, de fricció. Fins i tot en una situació com la que vivim, el control de danys ha estat més que notable. No vull semblar cínic, però la violència hauria estat proporcional al poder que hagués exercit el poble i fins ara tot el que hem tingut han estat avisos, avisos seriosos i greus com les càrregues, la presó política, el foment de la ultradreta o la censura mediàtica, però avisos. Una de les pitjors coses de Catalunya és que els poders locals estan tan afeblits i degradats que el de Madrid sempre s’acaba imposant.

]]> <![CDATA[Des d’Espanya a la presó Model]]>

Cada manifestació dona les mateixes imatges, en indrets diferents i amb un sentit que canvia a mesura que canvia la situació. Fa un any molt pocs podien aventurar que aquell “Hem previst tots els escenaris” que va dir Sáenz de Santamaría signifiqués que s’empresonaria uns polítics i que altres haurien d’anar-se’n a l’exili. L’Estat s’ha hagut de corrompre per aturar un referèndum, i les forces vives i econòmiques i periodístiques l’hi han permès o demanat. Està tan tranquil que aquesta ha sigut la primera manifestació sense helicòpter, com si ja haguessin agafat els ostatges que volien i ja no fos necessari sobrevolar la gent. El so de l’hèlix i el motor només van aparèixer a última hora.

]]> <![CDATA[Formes de Barcelona (I)]]> És el principal símptoma de la política tensionada -no importa de quin signe-, el de renunciar de manera explícita a una part de l’electorat. La política derrotada va més lluny, té un clos tan petit que per mantenir-lo no dubta a menystenir o a humiliar ciutadans que en un altre moment li havien fet confiança. La política derrotada bandeja el ciutadà i només serveix al partit que li fa de referència.

]]> <![CDATA[No us indigneu tant]]> He vist pares que havien penjat no fa gaire cartells amb el “Refugees welcome” escrutant els percentatges d’immigrants a les escoles que els toquen. He vist clients molt conscienciats negociant amb agents immobiliaris els preus dels pisos en funció de la quantitat d’estrangers que hi vivien. També he vist com els immigrants que dormien a la plaça de Catalunya acabaven dormint a la plaça de l’Església d’Alcarràs després d’un truc de màgia i autobús de l’Ajuntament de Barcelona. He sentit justificar amb grans teories econòmiques i de màrqueting les falses cooperatives del porc a Osona, en nom de la bonança econòmica i d’un futur segur.

]]> <![CDATA[De solstici a solstici]]>

Una de les meves exsogres tenia quatre gossos de mides i races diferents. Com a cada família, hi havia el malparit, la rondinaire, el tranquil, la vella o els personatges amb les característiques que vulgueu afegir o treure per completar un retrat de grup que no és tan diferent de nosaltres. Com que Sant Joan era un drama -les pobres bèsties patien cada petard- la Rosalia li va demanar al veterinari uns sedants per passar la revetlla en pau. El poeta William Blake va deixar escrit que la mateixa llei per al bou i per al lleó era opressió, i el veterinari li va dir a la Rosalia més o menys el mateix després de comprovar que havia donat la mateixa dosi al pastor alemany que a la petanera que et cabia a la butxaca.

]]> <![CDATA[La independència comença aquí (i III)]]> Hem volgut amagar, perquè és incòmode acceptar-ho, que una de les principals raons de l’independentisme és el malestar cultural, que ha estat provocat per la força i la potència d’un estat i d’unes institucions -espanyoles- que detesten la diversitat i per uns governs -catalans- que han tingut una relació complicadíssima amb la cultura.

]]> <![CDATA[La independència comença aquí (II)]]> El debat sobre el supremacisme cultural i social ha seguit el mateix guió que tantes altres sentències, deixes o escorcolls. És tinta de calamar que comença amb una allau mediàtica, un tsunami que sembla que s’ho hagi d’emportar tot. Amb epicentre a Madrid, el terratrèmol arriba aquí amb onades enormes i l’esquema de sempre, dies de confusió entre aigües brutes que quan es retiren deixen el problema allà on era.

]]>