Un migdia de principis d’estiu el meu fill Ricard va tornar del casal i es va trobar amb una sorpresa a la seva habitació: el llit de matrimoni en què havíem estat dormint plegats des que el vaig treure del bressol havia estat substituït per un llit individual amb llençols i coixins de Spiderman. “Uala, que guai!”, va exclamar amb la seva permanent veueta de nas tapat (algun dia deixen de tenir mocs, els nens?). En Ricard està a punt de fer quatre anys i la seva obsessió durant els darrers dotze mesos ha estat aquest superheroi amb poders aràcnids que viu a Nova York i que, quan no està participant en alguna missió, treballa de fotògraf en un diari. M’ha fet comprar joguines de Spider, Legos de Spider, contes de Spider, samarretes, pijames i banyadors de Spider, motxilla de Spider, gorra de Spider, motlle de pastís de Spider... “Mamà, anirem a Nova York algun dia?” “Sí, esclar”. “I estarà l’Spider?”

Vas estudiar periodisme a Holanda però només vas durar un any a la professió. Què et va portar a l’Àfrica? El periodisme em va horroritzar. Als mitjans de comunicació només els interessen les males notícies... Ho vaig deixar per fer alguna cosa més útil. Era el 1992. Vaig decidir allistar-me a les forces armades per col·laborar en una missió humanitària a Somàlia, després em van traslladar a Ruanda, que estava sumida en un conflicte civil... Sense voler, em vaig acabar convertint en un expert en gestió i sanejament d’aigua potable i vaig començar a treballar per a diverses ONG relacionades amb l’ajuda humanitària. Més tard em vaig casar i vam tenir fills, i vaig decidir mudar-me a un país mes tranquil, Madagascar, on vaig treballar en un nou projecte de desenvolupament. Després de vint anys a l’Àfrica, però, em vaig adonar que les ONG no serveixen de gaire perquè pensen en solucions a curt termini. Em vaig desencantar de l’ajuda humanitària. Crec que muntar una empresa pot tenir més impacte a llarg termini per al desenvolupament d’un territori. I així vaig crear la meva primera empresa, Bush Proof, que es dedica a optimitzar el cultiu de plantacions de bambú per a la producció de carbó sostenible, també com una manera d’evitar la deforestació. Ara ja fa deu anys que existeix i donem feina a molta gent.

¿Té dificultats afegides muntar una start-up

Novicap és una plataforma online Abans, si volies avançar el cobrament d’una factura a 30, 60 o 90 dies, tenies dues opcions: anar al banc i sol·licitar un descompte o un pagaré o dirigir-te a una empresa de factoring. Però com que era l’única alternativa als bancs, tenia força mala fama... I en la meva experiència anterior en una altra empresa vaig veure que són molt cares, et carreguen prop del 30% del cost de la factura. D’altra banda, per poder prestar diners necessites tenir-ne molts. Amb les noves tecnologies tot és més fàcil. Pots crear simplement una plataforma online que permeti connectar clients amb inversors privats disposats a prestar, sense necessitat de tenir-los tu com a empresa. Això és el que fem a Novicap.

Vas començar a estudiar informàtica però vas abandonar la carrera. ¿Tenies pressa per muntar una empresa?

Una altra agència de comunicació. Però si els periodistes no parem de rebre notes de premsa que no tenim temps de llegir... La comunicació no vol dir sortir als diaris! Es tracta d’identificar el relat que hi ha darrere d’una acció concreta i saber a qui li interessarà. A vegades els mitjans no són la millor manera d’arribar al teu públic, sinó una acció directa al carrer, com vam fer amb el Festival de Piano Maria Canals, un dels nostres clients. Vam posar pianos a diversos carrers de Barcelona i animàvem la gent a tocar. Va tenir molt èxit.

Acabes de fer vint anys i ja tens una empresa de màrqueting online

26 anys i ja estàs al capdavant de la nova empresa del grup Carandell (creadors de la Fundició Dúctil Benito). ¿Sempre has volgut ser empresària o et va ‘venir donat’? És el que veia a casa! El meu avi tenia una fàbrica de maquinària tèxtil, després el meu pare va impulsar el canvi cap al sector del mobiliari urbà, fins que el 1992 va crear la Fundició Dúctil Benito. Jo vaig estudiar empresarials i als estius treballava a l’empresa, voltava per tots els departaments, feia de tot! En acabar la universitat vaig entrar a Deloitte. Va ser com fer la mili. Fent d’auditora vaig tenir l’oportunitat de veure molts sectors diferents i ser autosuficient, no només de treballar en equip. Fa un any el meu pare es va desvincular totalment de la Dúctil Benito [venuda al fons de capital risc belga Ergon i avui Benito Urban] i ens vam plantejar un canvi. Vam detectar oportunitat de negoci en el sector de la il·luminació, moltes ciutats estaven passant de l’enllumenat tradicional a la tecnologia led, i vam crear Novatilu. Aprofitàvem la nostra experiència en el sector del mobiliari urbà i de treballar amb l’administració com a client.

Vau crear H-Farm el 2005, quan l’emprenedoria encara no estava de moda a Europa. Què us mou a obrir una incubadora en una antiga granja envoltada de cultius?

Fa un any i mig que vius a Barcelona. Per què vas deixar Austràlia?

Com llegíem a les pàgines anteriors, a poc a poc els pares van descobrint què necessita el seu fill o filla quan arrenca a plorar. Però no sempre és fàcil. El dia que va néixer el seu segon fill, al Lluís Meca li va canviar la vida. “Plorava molt i no sabia si era perquè tenia gana, son, si li feia mal alguna cosa... Em vaig obsessionar a voler-ne identificar els motius”, explica aquest economista de Barcelona, que fa prop de vint anys es va traslladar a Menorca amb la seva dona, buscant tranquil·litat. “Un dia vaig veure per la televisió l’anunci d’un dispositiu que detectava el plor del nadó i identificava els motius de les seves llàgrimes, i no vaig dubtar a comprar-lo. Però no funcionava bé”, recorda l’emprenedor, remuntant-se a l’any 2002.

Esade, HEC, Iese, NYU Stern... Has passat per algunes de les millors escoles de negocis del món. ¿De què serveix, a l’hora d’emprendre? Doncs en principi es tractava que m’ensenyessin a muntar una empresa! Després et preparen més per treballar en una multinacional. Jo vaig començar a Deloitte i em vaig adonar que en una gran empresa els processos són lents. A mi el que m’agrada és prendre decisions i veure com s’executen. En una consultoria et passes el dia donant idees, però no implementes! Les idees per si soles no valen res, el que compta és dur-les a la pràctica. No voler explicar la teva idea de negoci per por que te la copiïn és ridícul. Sobretot quan comences, perquè és probable que acabis fent una cosa molt diferent del que havies imaginat.

Vas crear el portal Bodas.net el 2008, després de treballar al Grupo Intercom, d’on han sortit empreses com InfoJobs, Emagister, Softonic… Què et cridava l’atenció del sector?

Babelverse és una plataforma online J.D.: Tot va començar l’any 2007 a Atenes, on ens vam conèixer. Jo acabava d’arribar-hi, després de deixar una feina en una gran empresa a Londres. Havia tingut una nòvia grega, en coneixia una mica la cultura... El Mayel havia vingut de França per treballar com a programador de pàgines web. Tres anys més tard vam muntar junts un estudi de disseny web i seguíem sense parlar bé el grec. A les tardes freqüentàvem els esdeveniments d’emprenedors, detectàvem bones idees però no enteníem gairebé res, i al final acabàvem trucant a algun amic perquè ens traduís la xerrada a través del mòbil. Babelverse va néixer com un projecte molt bàsic: una web que permetés a l’usuari tenir accés als telèfons de traductors professionals de tot el món.

A finals de maig La Salle va rebre la Medalla d’Or al Mèrit Científic de l’Ajuntament de Barcelona perquè fa 50 anys que ofereix estudis de telecomunicacions, una de les carreres que avui té més sortides professionals.

¿T’imaginaves algun dia esprement sucs?

Tens el mèrit de ser la tercera generació al capdavant d’una empresa familiar i de no haver-la arruïnat, com alerten a les escoles de negocis. La veritat és que quan tenia 12 anys ja voltava pel petit taller que el meu avi tenia a l’Eixample. Era un taller mecànic, però un dia un amic del meu pare, que també hi treballava, li va demanar si li podia fabricar unes peses. I així, a poc a poc, es van anar introduint en el sector de l’esport. Als anys 80 el negoci dels gimnasos es va disparar, fèiem màquines d’exercicis, politges, barres... eren aparells inspirats en els que es feien als EUA. M’hi vaig incorporar en acabar el COU, amb 18 anys. Vaig començar fent repartiments i instal·lacions, després vaig treballar a la fàbrica... Viure una empresa des de baix et dóna un coneixement únic del negoci, hagis estudiat o no.

Toulouse Business School (TBS) és una escola de negocis en la lliga de les 'grandes écoles', l’educació d’elit de França, i des del 1995 té un campus a Barcelona. Una aposta pel sud d’Europa?

Vostè va fundar l’empresa el 1996, quan el consum de plats preparats al supermercat era gairebé anecdòtic... L’alimentació és la riquesa de la meva comarca, el Moianès! Jo vaig començar treballant de comercial a Casa Tarradellas, però tenia la inquietud de muntar la meva empresa. Coneixia força bé el món dels embotits i la xarcuteria i l’any 1993 vaig decidir posar-me de comercial pel meu compte. Ho feia tot sol: escollir els proveïdors, la facturació, la distribució... Venent embotits vaig descobrir el món de la botiga d’alimentació especialitzada. Algunes tenien cuines i obradors propis, era un canal incipient, molt innovador. Vaig acabar associant-me amb un familiar que tenia un restaurant per fer croquetes, que després veníem a aquestes botigues, sobretot a Barcelona ciutat. Les croquetes ens desapareixien de les mans, van tenir una gran acollida! No hi havia ningú fent plats preparats casolans i frescos, era una gran oportunitat! Com que no teníem registre sanitari, un any després ens van obligar a parar l’activitat. Llavors ens vam associar a un obrador extern, i el 1996 vam muntar Can Mas (més endavant Casa Mas), i ens van anar introduint en el sector de manera professional.

Des de l’any 1995 que inverteixes a internet en negocis molt diversos: des d’Infojobs i Niumna (una web de lloguer d’apartaments) fins a acabar creant MailTrack, una apli que s’integra al correu electrònic per monitoritzar si ha sigut obert pel seu destinatari. Com comença tot això?El 1995 vaig començar a estudiar telecomunicacions, però em va sorgir l’oportunitat de treballar a Intercom amb el meu germà i vaig decidir deixar la carrera penjada al primer any. Intercom va ser un dels cinc primers servidors d’internet de l’Estat. Dos anys després en vaig sortir per fundar InfoJobs. La idea de muntar un portal per buscar feina va venir de la necessitat que tenia jo mateix per contractar gent per a Intercom. Havia de recórrer a webs estrangeres, com Monster. Quan InfoJobs es va fer gran, vaig marxar per muntar una altra història: Neurona.com, una mena de xarxa social de contactes professionals. M’agrada fer arrencar un negoci, aconseguir que sigui rendible, però, quan cal escalar, m’avorreixo. Prefereixo les oficines petites, com aquesta.