Eugènia Balcells, que ha mort aquest diumenge als 82 anys per un càncer, deia que tota la seva obra gira al voltant de dues preguntes: Qui volem ser? I quin món volem? "Són les dues preguntes essencials per a la humanitat en aquest moment. I una va lligada absolutament amb l’altra: no podem dir quin món volem si no podem dir qui som. I l’hem de contestar alhora els homes i les dones del planeta", va explicar en una entrevista a l'ARA. Ella hi va donar moltes voltes i, des de perspectives i mitjans molt diferents, va mirar de donar-hi, si no una resposta, almenys punts d’ancoratge des d’on poder-les replantejar i observar. Vist en perspectiva, la seva obra sempre va tenir en compte la multiplicitat de les mirades, ja fos mostrant els estereotips en què els mitjans de comunicació reflectien les dones, en peces dels anys setanta que s’avancen a moltes reflexions i crítiques posteriors, o reflectint amb llums i sons la bellesa de la complexitat de l’univers amb peces que han meravellat els científics.

Quan va morir el novembre d’ara fa sis anys, Toni Serra *) Abu Ali –així firmava per mostrar que pertanyia a dos mons: el català i el marroquí– estava enmig d’un dels projectes més ambiciosos de la seva carrera. Havia aconseguit una beca Multiverso per anar a l'Iran i fer un treball sobre, a grans trets, la llum i la seva importància en el sufisme iranià, del qual era un bon coneixedor. Havia fet un viatge en el qual havia gravat durant moltes hores sons dels paisatges del país, però estava preparant un altre treball quan, en una parada tècnica a Barcelona, va saber de la malaltia de la qual va acabar morint als 59 anys. Aquell material, doncs, va quedar a mitges, tot i que ell n’havia editat alguns fragments i també va deixar escrits esborranys de guions. Ara, a partir d’aquests materials, el videoartista Alessandro Quaranta i la música Barbara Held n'han realitzat una lectura, possible, però igualment provisional i revisable, que amb el títol Viatge a la llum s'ha presentat dissabte al Museu Abelló de Mollet del Vallès.

“Si una es decideix a ser dona ha d’escollir el camí de la responsabilitat o el de la submissió. Abans no era així, abans a una dona li donaven tot fet. Ara no. Ara ha d’escollir quina serà la seva actitud davant la vida”. Aquesta frase de l’escriptora i política Maria Aurèlia Capmany sorprèn. Què vol dir si decideixes ser dona? Alerta. Ens hem de posar en el context del moment, no en el d’ara. Quan Capmany escriu aquest text el 1977 pel fotollibre Antifèmina –l’origen de l’exposició al Disseny Hub Barcelona (Dhub) oberta fins el 25 de gener que motiva aquest article–, les dones tot just començaven a creure’s que tenien drets, és a dir, que eren persones que podien decidir per elles mateixes el que volien fer a la vida. L’adulteri estava penat, com l’avortament, i el feminisme reivindicava coses tan bàsiques que ara ens ferien avergonyir.

La primera vegada que vam parlar de fer el diari especial d'artista que podreu trobar als quioscos aquest diumenge 28 de setembre era al mes d'abril. Antoni Muntadas (Barcelona, 1942) acabava de tornar de São Paulo, on havia inaugurat l’exposició Lugar público, al centre cultural SESC Pompéia. Però al llarg d’aquests mesos de converses ha tornat al Brasil, ha anat a Madrid –on va presentar l’exposició About Asia a la Casa de la Moneda–, ha passat per Lisboa –on al maig va inaugurar una exposició a la galeria Cristina Guerra– i ha fet escapades també a Pamplona –on a l’octubre inaugura Otros miedos– i a Shanghai –on al novembre presentarà exposició al Museu del Vidre–. Per descomptat, ha anat fent parades a Barcelona, ara acaba de tornar de Nova York, i aviat anirà a València, on el 25 de novembre rebrà l’honoris causa per la Universitat de València i l’endemà inaugurarà una exposició a l’Escola Superior d’Arquitectura. . Es podria dir que són les seves dues bases més estables, tot i que parlar d’estabilitat en un artista nòmada com ell és complicat. L’última conversa l’hem tingut mentre descansava unes setmanes a Cadaqués, un lloc que forma part de la seva història i al qual va tornant. I, la primera conversa llarga, al local que té a l’Hospitalet de Llobregat, una antic local industrial on ha instal·lat el seu arxiu-magatzem. Aquesta entrevista és un resum editat de les diferents converses.

Una cosa és mirar, una altra veure i una altra percebre. Són tres estadis que condicionen com interpretem el que tenim al davant. Antoni Muntadas (Barcelona, 1942) sempre anima el públic a arribar al tercer estadi perquè aquesta percepció que porta a descobrir una cosa nova que no estava aparentment a la vista és la que permet el gaudi del saber i de l’acció, la que dona eines per interpretar el món que ens envolta i també la que ens obre nous camins de creativitat i coneixement. Per això hem volgut començar aquest suplement amb dues imatges que reflecteixen aquesta voluntat de l’artista de “fer visible el que és invisible”. A l’esquerra, el “Mirar, veure, percebre”; a sobre, l’“Atenció, la percepció requereix implicació”, una frase que va començar a utilitzar el 1999 en tot tipus de suports —adhesius, cartells, postals, cartells, tanques publicitàries...— i que ha presentat a desenes de ciutats de tot el món amb la seva corresponent traducció. Que no sempre és fàcil. De fet, és una obra que forma part de la sèrie On Translation, iniciada el 1995 i encara en marxa, en la qual explora des d’àmbits molts diversos aquesta dificultat de traduir, d’interpretar, en definitiva, d’entendre’ns, fins i tot més enllà dels idiomes i les cultures. I, per això mateix, la frase és sobretot una crida a l’espectador perquè s’involucri, perquè s’esforci per entendre i per participar. “Els artistes tenim una responsabilitat, cert, però l’audiència també la té, i si tu no entens alguna cosa intenta saber per què. Igual que per entendre un text de física o biologia has d’estudiar una mica, també en l’art has d’interessar-te i buscar d’on surten les coses. En totes les coses, siguin quines siguin, si en vols saber més t’hi has d’involucrar”.

De les àmfores gregues als contenidors industrials, de Zheng He a James Cook, de les sirenes al kraken... Tot el que vulgueu saber sobre el mar, les faules i les veritats del que n’ha pogut saber la humanitat, ho ha intentat explicar de manera entretinguda i divulgativa l’historiador i escriptor italià Alessandro Vanoli a la seva enciclopèdica Historia del mar. Mito, cultura y ciencia (Ático de los Libros, 2024). Tot i que té 665 pàgines, és un llibre addictiu, que es pot llegir en l'ordre cronològic –des dels primers organismes unicel·lulars que sembla que aconseguien viure al primer oceà sulfurós de fa 4.000 milions d'anys fins als aneguets de goma grocs que van acabar al gran "continent" de plàstic que hi ha avui enmig del Pacífic– o bé espigolant els capítols en funció de l’interès del lector pels pirates, els exploradors, la relació entre la caça de les morses i el descobriment de Groenlàndia o, per exemple, les grans batalles navals de la història.

Érem gairebé mil persones, que es diu aviat. Tothom content i amb ganes de celebrar que la Fundació Miró fa 50 anys. Aquest diumenge hi haurà jornada de portes obertes –des de les sis del matí!– amb tot d'activitats que se sumen a l'al·licient que sempre és visitar aquest edifici emblemàtic, en un lloc privilegiat de Montjuïc i amb la col·lecció d'obres d'un dels millors artistes que ha donat mai la ciutat. El dimecres a la nit s'inaugurava l'exposició retrospectiva, emotiva i també una mica gamberra, en un acte festiu en el qual centenars de persones, joves i grans, recordaven i celebraven aquest mig segle d'ençà que la modernitat, finalment, va tenir casa a Barcelona.

Un sofà abandonat enmig del carrer, un piano que aixopluga els somnis de la infància, una visita privada a les coves d'Altamira, una americana blava que li fa veure que el vermell és un color perillós cap al nord... Les històries recollides per Eulàlia Bosch (Barcelona, 1949) a En terra de meravelles (Angle Editorial) estan escrites en moments vitals i en llocs molt distants al llarg dels anys, però com va explicar l'autora durant la presentació del llibre dimarts a La Central, no es poden considerar ben bé una autobiografia, ni vital ni intel·lectual, tot i que és inevitable fer-ne també aquesta lectura. "No he pensat el llibre com una biografia, que em seria impossible fer-ho, sinó que pretenc explicar com tot se m'acaba convertint en una història. Això em passa a mi i a molta gent, però el cert és que és així com em relaciono amb mi mateixa, contant-me històries a partir d'un fet qualsevol quotidià, i així em relaciono amb els meus amics". D'aquelles històries que anava escrivint i acumulant en un calaix n'ha sortit aquesta selecció que ella, inicialment, no pensava ni que fos per publicar.

Ricardo Feriche treu el mòbil i, emocionat, mostra una foto. “Era el dia de la presentació, al mateix lloc de la foto de portada, i mira, exactament la mateixa imatge”. Efectivament, dues dones vestides iguals travessen les arcades de la plaça Reial de Barcelona amb un glamur equivalent a les de la portada del llibre Barcelona. Les dues imatges són interessants perquè mostren, d’una banda, quina és la mirada del comissari i editor de la publicació sobre una ciutat que ell veu en femení i les imatges que la representen i, de l’altra, fins a quin punt hi ha llocs i maneres de ser de la ciutat que es mantenen immutables al llarg del temps.

"Aquest edifici és com una fuga de Bach". Anna Bofill ho diu seriosament, i més tard ho explicarà asseguda en un dels bancs d'un dels quatre patis blaus de l'edifici que ella va contribuir a aixecar des del Taller d'Arquitectura. Som al Walden 7, aquesta gran mole de Sant Just Desvern que destaca des de l'autopista i la majoria coneix només per haver-ne sentit a parlar o per fotografies. Fa fresca i l'interior és ombrívol, imponent. No és estrany que alguns comparin l'edifici amb una catedral, potser barroca com el músic, perquè en aquests espais comuns de la planta baixa hi ha una clara –i potser massa òbvia– voluntat de monumentalitat. Però aconsegueixen l'efecte. Imposen, fascinen. Una altra cosa seran després els pisos, que són de diferents tipus però en molts casos acollidors i, sorprenentment, lluminosos.

Hi va haver un temps que tenia la fantasia, irreal, d'una casa petita en què gairebé tota la cultura la gaudiria a través de petits aparells que oferirien tota la música, el cinema o la literatura del món. Avui en dia és possible fer-ho. Suposadament, en un món digital, fora dels objectes artístics o per a casos molt específics, no caldrien prestatgeries, sinó que només amb un ordinador, un mòbil, uns altaveus de qualitat, una pantalla i un llibre electrònic ho podries tenir tot a l'abast. Ara ja no ho crec. I no per motius nostàlgics com, per exemple, el plaer que genera l'olor i el tacte del paper. No. Ara penso que definitivament és el moment de guardar-ho tot per salvaguardar els continguts tal com estan ara. Almenys de moment, fins que no veiem com evolucionen les coses.

Només tenia el certificat d'estudis primaris, però els seus orígens humils no li varen impedir ni doctorar-se a la Sorbona, tot i no haver-hi fet mai cap curs. Tampoc li va impedir ser un reconegut escriptor i crític d'art i arquitectura d'avantguarda a França. A més, Michel Ragon (Marsella, 1924 - Suresnes, 2020) era un estudiós interessant i prolífic de l'anarquisme, com ho demostra en la novel·la històrica La mémoire des vaincus (1990), La memoria de los vencidos en la traducció castellana publicada per La Oveja Roja el 2010.

Joan Guerrero i Sebastião Salgado eren amics, però no es coneixien personalment. El seu nexe de contacte era el pare Gabicho, un sacerdot equatorià a qui tots dos eren molt propers i amb qui havien col·laborat tot sovint en els seus projectes per donar dignitat als indígenes dels Andes. Ara tindran un altre vincle perquè Salgado rebrà el primer premi Joan Guerrero i, a més, tots els beneficis de la venda dels dos llibres que s'han publicat per retre merescut homenatge a Guerrero s'entregaran al pare Gabicho per millorar la seva comunitat indígena de Riobamba, a l'Equador. Els dos, Salgado i el pare Gabicho, assistiran dissabte que ve al migdia a l'homenatge al fotògraf de Santa Coloma que han organitzat els seus companys fotoperiodistes.

“Les obres, pse, però els edificis són una passada!” La frase la deveu haver sentit desenes de vegades aquests dies parlant de la Manifesta 15, la biennal nòmada europea que tenim la sort –sí, la sort– de tenir aquests mesos per Barcelona i els seus amplis voltants. I no ho desmentiré. Els edificis que ha posat en primer pla Manifesta, oberta encara fins al 24 de novembre, són espectaculars i, en si mateixos, ja justifiquen qualsevol visita. De fet, fins al 8 d’octubre l’havien visitat 60.347 persones, la meitat de les quals a les Tres Xemeneies. Però en una biennal, i més si és una que s’ha posicionat des de sempre en la facció més activista i sociofilosòfica de l’art contemporani, s’ha de llegir tot com un conjunt, des del procés de pensar-la fins a la presentació de cada una de les obres. I és sobre aquest conjunt que m’agradaria aportar algunes reflexions.

Va ser el director de Barcelona Regional, l’Agència de Desenvolupament Urbà de Barcelona, entre el 2016 i el 2023, i, per tant, ha pilotat les polítiques urbanístiques dels governs d’Ada Colau. Però Josep Bohigas (Barcelona, 1967) porta l’arquitectura a la sang, i no només per la seva feina professional a l’estudi BOPBAA o en diferents col·lectius, sinó també perquè com a fill d’Oriol Bohigas va veure passar per casa seva gairebé totes les persones que en algun moment han construït la Barcelona de les darreres dècades. Va ser un dels impulsors de Manifesta 15, tot i que amb el canvi de govern va quedar fora de l’equip directiu. Ara, però, l’organització de la biennal europea l’ha nomenat el primer mediador creatiu de la Manifesta 16 Ruhr, que tindrà lloc el 2026 a la zona del Ruhr, a Alemanya.

“Sempre va ser diferent. Era el meu nen geni. Des dels 3 anys li vam dir així: genius boy”, explicava el 2021 Maye Musk a la revista Time, que havia anomenat el seu fill “la persona de l’any”. Walter Isaacson, l’autor de la seva biografia autoritzada (Elon Musk, Debate), deia a Los Angeles Times que Elon Musk “té una sensació èpica del seu lloc i la seva missió al nostre món, que ens portarà a Mart i que ens aportarà energia sostenible”. Per això, segons Isaacson, és un addicte a la feina i els diners no són un fi en si mateix, sinó la manera d’aconseguir els seus objectius.  

He de reconèixer que en un primer moment em va semblar un acudit. I vaig haver de buscar en línia altres imatges per comprovar que era real. Sobretot perquè no sabia que Miquel Barceló tenia l’encàrrec i, després, perquè la imatge, en una primera mirada, no semblava que estigués en la línia de les darreres coses que li havia vist. Un cop comprovada l’autoria, però, el primer que em va sortir va ser un somriure. Ho ha tornat a fer. La imatge, com bé s’ha comentat àmpliament a xarxes, remet una mica als dibuixos del còmic més tronat i underground, un estil que coneix bé i li és ben proper, ja que en va viure l’ambient durant l'auge que hi va haver a la Barcelona dels vuitanta. Té tot ell, en principi, un punt gamberro i humorístic, elements que són constants en moltes de les obres de l’artista de Felanitx, que ha fet de l’humor i la ironia fina un element central del seu treball, especialment en el tractament de la figura humana.

Arribar-hi des de Barcelona no és senzill –dos metros i un autobús si s’agafa transport públic–, però un cop allà, a la platja del Prat, el curt camí cap a la Casa Gomis, la perla arquitectònica de la finca de la Ricarda, té un punt d’iniciàtic. Ara més que mai, esclar, quan l’ombra de l’ampliació de l’aeroport torna a planar sobre la pineda, l’estany, els aiguamolls i els pocs ocells que encara s’atreveixen a aturar-s’hi. El camí està perfectament indicat amb uns cubs informatius que ja són exposició i que expliquen el context, la història i el conflicte d’un espai natural que Manifesta reivindica amb més efectivitat que mil declaracions.

Al vestidor del club les sentia comentar la jugada dia rere dia quan tornaven, rialleres i excitades, de nedar al mar en ple hivern. I Mont Marsà, que no pot evitar mirar el món amb ulls d’artista, no ha parat fins a aconseguir retratar aquest extraordinari grup de dones per compartir l’alegria que desprenen en un projecte que, de moment, té el format del petit llibret Dones, aigua i sal. 

Hi ha persones que tot i estar una mica a l'ombra marquen la cultura d'un país. Sens dubte, una d'elles era Berta Sureda, que ha mort aquest diumenge als 65 anys a Palma d'un càncer fulminant, segons han confirmat a l'ARA fonts de la família. Entusiasta i apassionada per la cultura i els creadors, gairebé a tot arreu on va treballar, des del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins al Museu Reina Sofia o el museu Es Baluard de Palma, va deixar empremta per la seva professionalitat i generositat. Però també per la seva visió clara de suport a la cultura de base, a la creació, al treball dels artistes en tots els àmbits i, també, a l'esforç per incloure la ciutadania en general en totes les activitats tant com a espectadors com també com a partícips directes.