<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss xmlns:media="http://search.yahoo.com/mrss/" xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:dcterms="http://purl.org/dc/terms/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"  xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" version="2.0">
  <channel>
    <title><![CDATA[Ara.cat - Guillem Sans]]></title>
    <link><![CDATA[https://www.ara.cat/firmes/guillem_sans/]]></link>
    <description><![CDATA[Ara.cat - Guillem Sans]]></description>
    <language><![CDATA[es]]></language>
    <ttl>10</ttl>
    <atom:link href="http://www.ara.cat:443/rss-internal" rel="self" type="application/rss+xml"/>
    <item>
      <title><![CDATA[Un ‘youtuber’ de pa sucat amb oli]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/youtuber-pa-sucat-oli_129_1700239.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>El polifacètic Kiko Rivera se’ns ha fet <em> youtuber</em> i <a href="https://www.youtube.com/channel/UCxYtm0V8rXPmODtWGOs8_lw" rel="nofollow">ha obert un canal, KikoRiveraTV</a>, a la plataforma més popular de consum de vídeos. En una mica més d’una setmana, ja ha penjat 5 peces i suma més de 18.000 subscriptors. Que tremoli el Rubius! Són uns números espectaculars. El primer vídeo que va penjar està a punt d’aconseguir el milió de <em>views</em>. El vídeo de presentació el va titular, molt creativament, com a “<em>Video presentacion!</em>”, escrit així. Tal com raja. Rivera ha hagut de desactivar els comentaris davant l’allau de crítiques i les tones d’insults dels usuaris indignats per la seva irrupció a YouTube. No em veig amb cor de reproduir-ne cap sense ofendre el bon lector. Sang i fetge. Rivera ha patit amb tota crueltat l’acció indiscriminada dels <em> haters</em> que poblen les xarxes. Pobre, no sap on s’ha ficat. Costa de creure que ningú el previngués. O potser és el que buscava? Crear polèmica per fer rellevant l’estrena?</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/youtuber-pa-sucat-oli_129_1700239.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 06 Mar 2016 17:19:39 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Heroi constitucional]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/que-civil-noia-anoche-pena_129_3044705.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>A<em> El intermedio</em> de La Sexta van tornar a fer l’exercici humorístic de sortir al carrer per preguntar als adolescents sobre l’intent de cop d’estat del 23-F. Ho fan cada any i sempre els hi funciona perquè acaba sent una peça hilarant. “<em> ¿Sabes qué pasó en España el 23-F de hace 35 años?</em> ”, preguntava una redactora pels carrers de Madrid. “<em> El pueblo se rebeló contra el Ministerio y el Parlamento por la Guerra Civil, más o menos por ahí</em> ”, deia una noia. “<em> ¿Qué día es hoy?</em> ”, insistia a un altre noi. “<em> Estamos en febrero</em> ”, només encertava a dir. A la noia d’abans també li preguntaven quina d’aquestes 4 frases es va popularitzar aquell 23 de febrer de 1981: “<em> ¿Por qué no te callas?”, “Se sienten, coño”, “Anoche tuve un sueño” </em> i <em>“A Dios pongo por testigo que jamás volveré a pasar hambre</em> ”.  “<em>Esta última me suena</em> ”, deia la noia amb la seguretat que només et pot donar la ignorància. Una altra noia apostava per “<em> Anoche tuve un sueño</em> ” i desenvolupava una confusa i apassionant teoria sobre si els somnis s’acompleixen mitja hora abans d’anar a dormir. Dos dels enquestats descartaven “<em> Se sienten, coño</em> ” perquè la trobaven impròpia i de mal gust. Com és la realitat. Els joves també van destacar que “<em> Franco también debió tirar algún tiro</em> ” i que “<em> Reaccionó de forma dura al golpe</em> ”. Els interrogats acaben explicant a càmera que els imparteixen la història d’Espanya de la prehistòria a Aznar en només un curs i que ho troben insuficient. Encara que l’enquesta no té cap rigor ni finalitat estadística, salta a la vista que les mancances hi són. S’ho han de fer mirar. Les millors eines per no repetir errors són la cultura i l’educació. Mentrestant a La 2 es podia tornar a veure  <em> 23-F, la película</em>, de Chema de la Peña. El film narra de manera trepidant les 17 hores llargues del cop d’estat, una drama històric que també inclou imatges reals dels fets. Narrat amb solvència, hi destaca un enorme Paco Tous fent d’Antonio Tejero. La cinta ens mostra un tinent coronel de la Guàrdia Civil, molt dur, malparlat, fanàtic i amb no gaires llums que s’acaba adonant massa tard que tots l’han utilitzat. Alfonso Armada, interpretat per Juan Diego, se’ns mostra com un covard, conspirador i traïdor.  D’altra banda, la imatge del rei Joan Carles en surt reforçada, ja que el mostra enèrgic, capaç i en tot moment decidit a salvar la democràcia. Un heroi constitucional com mai s’havia vist. Qui ens havia de dir que acabaria matant elefants per aquests mons de Déu. De la Peña compra la història oficial, promonàrquica, que probablement s’allunya del que realment va passar, però aconsegueix explicar alguns moments de tensió de forma solvent i mantenir l’interès de l’espectador. El film val la pena per fer-se una idea general de tot plegat. Per cert, ¿sabeu quantes persones van anar a veure la pel·lícula al cinema quan es va estrenar el 2011? Només 50.000. Aquesta dada potser explica moltes coses.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/que-civil-noia-anoche-pena_129_3044705.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 28 Feb 2016 18:06:31 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El parenostre, Urdaci i Quevedo]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/que-urdaci-no-me-marnie_129_3044863.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>La poesia <em>Mare nostra</em> que va recitar Dolors Miquel als premis Ciutat de Barcelona ha generat una enorme polèmica. Opinions a favor i en contra. Altra vegada s’han posat sobre la taula debats molt interessants sobre la llibertat d’expressió, els límits de l’art o la llibertat religiosa. Segurament tots necessaris, però també igualment farragosos. Alfredo Urdaci, des de l’informatiu que presenta a 13TV, la cadena dels bisbes espanyols, segurament va ser el més contundent. El to de la seva crítica el desqualifica, però. Urdaci va fer el seu editorial, com sempre, a peu dret, davant d’una pantalla on es podia veure una foto de Dolors Miquel i d’Ada Colau. Calia fixar bé els objectius. I, llavors, no va tenir pietat: “<em>Hay algunos que se ganan la vida, perdónenme, defecando. Su producción intelectual es una cloaca deleznable, me refiero a esa poeta, necia, sandía, gaznapira, que celebraba los premios con una burla del padrenuestro</em>”. Boom! I va continuar amb els insults: “<em>Colau encontró a esta borrica de nombre Dolores, que con menos talento que un asno se sacó del sobaco cuatro letras de necia</em>”. Però com que Urdaci és un home molt culte i educat va acabar el seu comentari amb una cita: “<em>Ya lo dijo el gran Quevedo, no hay contento en esta vida que se pueda comparar con el contento de cagar</em>”. Quina cadena de televisió més poc cristiana.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/que-urdaci-no-me-marnie_129_3044863.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 21 Feb 2016 17:52:53 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El linxament de l’Ildefonso]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/linxament-lildefonso_129_1715721.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>A<em> La mañana</em>, a TVE, estaven parlant de sobrepès i van fer sortir un voluntari del públic per fer de conillet d’Índies. La víctima va ser un tal Ildefonso, d’uns 60 anys, repentinat, amb barbó, força mal aspecte en general i amb pinta de conèixer a la perfecció tots els bars de la zona i de part de l’estranger. Una de les doctores col·laboradores me li fa treure la camisa i surt a la llum una panxa considerable. Estem parlant d’un abdomen <em> treballat</em> durant anys. Una imatge potent a aquelles hores del matí. “<em>Estamos en 130 de cintura</em> ”, ens fa saber la doctora tota excitada després d’haver-li mesurat la cintura amb una notable dificultat. “<em> Eso es bueno, ¿no?</em> ”, diu l’Ildefonso. “<em> En absoluto, es peligroso</em> ”, li replica la doctora. I a l’incaut voluntari li canvia la cara de cop. S’hauria d’haver quedat al bar, deu pensar, lamentant més que mai haver-se ofert voluntari. Després me l’estiren en una llitera per palpar-li el fetge però per culpa del greix acumulat a la panxa esdevé una missió impossible. Un drama. Caldrà fer-li una ecografia. L’Ildefonso, a aquestes altures, està nerviós i comença a parlar pels descosits: “<em> Reconozco que estoy un poco gordete, pero el jamoncito, una cervecita... Me tengo que cuidar un poco, aunque estoy sanote, yo me encuentro fenomenal</em> ”. Aleshores entra en joc Mariló Montero, que comença a interrogar un ja desbordat Ildefonso, que reconeix: “<em> Los médicos como más lejos mejor, me dan miedo</em> ”. “<em> Pues no sé por qué ha venido porqué aquí está rodeado</em> ”, li etziba la Mariló en lloc de tranquil·litzar-lo. “<em> ¡Que venga la psicóloga!</em> ”, crida la Mariló. “<em> ¿Me va a llevar al manicomio?</em> ”, pregunta l’Ildefonso espantat. I apareix la psicòloga per explicar-li que no ha de tenir por d’anar al metge, que tampoc maten a ningú. Tampoc calia. I li fan l’ecografia allà en directe que demostra que té un munt de greix al fetge.  Una clara situació de risc. Això sí, el doctor que l’està explorant, per animar-lo, li diu que com a mínim no té cap pedra en aquest òrgan. “<em> Vaya, que estoy de maravilla, que siga cuidándome así de bien</em> ”, interpreta en veu alta l’Ildefonso. Greu error. “<em> ¿Pero usted entiende lo que le está diciendo el doctor?</em> ”, diu indignada la Mariló apujant el to. I l’home, suposo que fart de ser recriminat i estovat en públic, acaba desmuntant-se davant tanta pressió: “<em> Vaya, que me tengo que quitar de todo, que me tengo que morir entonces</em> ”. Pobre home, veure’s així, humiliat en públic, quan ell segur que només volia viure l’experiència de veure un programa de televisió en directe i poder conèixer la Mariló, i qui sap si fer-li dos petons. Quin disgust. Quin trauma. Quina putada. I per part del programa que s’ho facin mirar: no es pot exposar a ningú d’aquesta manera i quedar-se tan ample. No hi ha dret. Tots som l’Ildefonso.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/linxament-lildefonso_129_1715721.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 14 Feb 2016 18:37:14 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Solidaritat inútil]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/solidaritat-inutil_129_1720279.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>A l’<em>Arucitys </em>de 8TV van ensenyar unes imatges televisives d’aquelles que et deixen perplex. No saps si riure, plorar o trucar als Mossos. Mostraven i comentaven fragments d’una colla de 4 dones que fan guàrdia davant la presó d’Alcalá de Guadaíra, prop de Sevilla. En aquesta presó hi compleix condemna la folklòrica Isabel Pantoja. Aquestes senyores, d’avançada edat cal dir-ho, feien guàrdia ja caiguda la nit esperant veure la seva ídol entrant després de tornar de permís penitenciari. Un periodista les entrevistava mentre estaven assegudes en unes cadires portàtils que fan servir per descansar i no estar dretes. Que són fans de la Pantoja, però no són tontes! De sobte, el cotxe de la Pantoja va irrompre, sense aturar-se, però una de les fans, emocionada, va dir després d’ensumar l’aire amb força: “<em> El coche huele a Pantoja</em> ”. Iker Jiménez tindria tema per a tres programes només amb aquesta padrina. I després les quatre dones es van posar a cridar “<em> ¡Isabel! ¡Isabel, guapa!</em> ” i una reconeixia, també entre crits, “<em> Estoy ronca, coño</em> ”. I lluny vèiem com la Pantoja, ja fora del cotxe i mentre es tancava la porta del centre penitenciari, les saludava. El periodista els va preguntar per què eren allà, i no a casa amb les seves famílies, i una de les fans li va respondre: “<em> Vivimos por ella, es la alegría de nuestra vida</em> ”. Terrible. “<em> Está muy agradecida de lo que estamos haciendo por ella, y nosotros lo hacemos porque la queremos mucho</em> ”, afegia una altra. Quanta generositat mal enfocada, per Déu. Mira que hi ha causes nobles al món que necessiten aquest amor i entrega. Jo hauria enviat tota la colla a fer una cosa més útil, com manifestar-se pels carrers d’Amposta, amb la cadireta portàtil inclosa. Però no, les dones allà, incansables malgrat confessar: “<em> Ojalá saliera ya mañana, qué ganitas tenemos</em> ”. I cap reflexió sobre la condemna a la seva ídol o sobre els seus delictes provats. I el periodista s’acomiada: “<em> A ver si la próxima vez que las grabo es en un concierto</em> ” . “<em> Ajolai</em> ”, li contesta una de les fans jubilades.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/solidaritat-inutil_129_1720279.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 07 Feb 2016 19:56:06 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Un espectacle dantesc]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/espectacle-dantesc_129_1724559.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>A<em> Casados a primera vista</em> vam viure una boda força desagradable. El <em> dating show</em> d’Antena 3 que pretén crear matrimonis entre parelles compatibles va celebrar el presumpte banquet nupcial de l’Andrea, una veterinària d’Alacant de 32 anys, i el Bernardo, un autònom asturià de 37 anys. Va ser un d’aquells moments televisius totalment prescindibles. Si la televisió és entreteniment, <em> Casados a primera vista</em> no ho va ser. Tot al contrari, va generar rebuig i ganes de canviar de canal. Aquesta parella té tanta química com Rajoy i Pedro Sánchez, i això es va traslladar al sopar amb tots els convidats. Feia patir, de debò. Els nuvis no es miraven a la cara i cadascú parlava amb els familiars que tenia al seu costat ignorant-se del tot. L’Andrea, malgrat els càntics dels amics de l’asturià, es va negar a fer un petó als llavis al seu marit i es va a limitar a fer-li dos petonets a la galta. Els convidats asturians semblava que anaven una mica beguts. De fet, l’alacantina ho va denunciar: “<em>Ellos habían bebido antes, bastante</em> ”. I la temperatura va anar pujant. “<em>¡Vaya sosa!</em>”, “<em>¡Que nos la cambien!</em>”, van cridar des del bàndol asturià amb ràbia. I una amiga del nuvi explicava a càmera: “<em>La tía es sosa, seca y desagradable</em>”. I més càntics de “<em>¡Que se besen! ¡Que se besen!</em>” I la núvia, cada vegada més incòmoda, accedeix només a fer-li un petó a la galta. “<em>Si no me da un beso cuando me caso, no sé cuando va a ser el momento</em> ”, explica el Bernardo, indignat. “<em>Asturias 4, Alicante menos cero. A ver si os animáis un poco. ¡Qué sosos sois!</em>”, va recriminar el nuvi en veu alta als alacantins.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/espectacle-dantesc_129_1724559.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 31 Jan 2016 19:25:28 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Un ‘hooligan’ a Fitur]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/hooligan-fitur_129_1730428.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>Álvaro Ojeda s’ha fet famós a Facebook perquè els seus vídeos acumulen milions de visites i de comentaris. En aquests vídeos, Ojeda, com si fos un <em>youtuber</em>, parla a càmera i expressa les seves opinions futbolístiques, polítiques i tot el que li passa pel cap. Ojeda acostuma a disparar, amb un llenguatge barroer molt característic, contra l’independentisme català, el Barça, Podem i qualsevol nacionalisme que no sigui el seu, i acostuma a fer una defensa aferrissada de la unitat d’Espanya i de l’espanyolitat de Gibraltar. Després de col·laborar en diversos mitjans de tota mena, ara ha fitxat pel nou diari digital que dirigeix Eduardo Inda amb un objectiu ben clar: crear polèmica. La setmana passada el van enviar a Fitur a fer un reportatge. El reportatge començava davant del pavelló català en aquesta fira turística. «<em> ¿Qué coño hace Cataluña en el pabellón de España?</em> », es preguntava tot indignat. Tot seguit, es colava a l’estand català abordant a tothom: «<em> ¿Puede alguien atenderme? Si quieren hablo en catalán: bona tarda</em> ». «<em>Tiene que hablar con prensa</em> », li comentava una treballadora de la Generalitat, i ell li replicava: «<em>A usted la he visto yo en ‘El laberinto del fau</em><em> no’</em> ». Tot educació. I continuava insistint entre els assistents amb la seva pregunta inicial, amb poca fortuna perquè la gent se sentia intimidada per la presència de la càmera i el to de l’entrevistador i ningú li contestava. «<em> Saludos a Artur Mas</em> », li deia a una altra catalana que va fugir del micròfon. Al final, una persona de l’estand el va convidar a marxar: «<em> ¿Podéis salir, por favor?</em> » I ja Ojeda, fora del pavelló català, sota una llegenda on es podia llegir «<em> Catalunya es tu casa</em> », feia una reflexió per rematar un reportatge sense cap interès: «<em> Nos han echado. ¡A un español lo han echado de Cataluña! ¡Atención, y dicen que Catalunya es tu casa! ¡Y una mierda!</em> » Per arrencar a córrer. </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/hooligan-fitur_129_1730428.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 24 Jan 2016 17:38:53 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[I Pedrerol va quedar “retratado”]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/pedrerol-quedar-retratado_129_1734767.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>A<em> El Chiringuito de Jugones</em> del canal Mega, a les acaballes del programa, sempre donen veu al públic present al plató amb el risc que això comporta. Els espectadors acostumen a valorar positivament el que han vist durant l’emissió. El nivell és el que hi ha, no ens enganyem. Hem viscut intervencions esperpèntiques, però l’última setmana n’hi va haver una que és un dels moments televisius de l’any. Un espectador, que es va presentar com a soci compromissari del Madrid des de feia més de 20 anys, es va quedar a gust amb la seva crítica al programa i Josep Pedrerol va quedar ben “<em> retratado</em> ” amb la seva reacció posterior.  “<em> Me he divertido como siempre, esto es un show, pero los medios tradicionales tenéis dos problemas: tenéis doble vara de medir y manipuláis, no sois la Virgen María</em> ”, va explicar en un to molt tranquil el soci madridista. I Pedrerol ja el va interrompre: “<em> Hoy te has ganado tu minuto de gloria</em> ”. I ja no el va deixar parlar més, visiblement enfadat per la crítica, que a més venia del madridisme i no pas del barcelonisme com es podria esperar. Això encara li devia fer més mal al periodista català. “<em> Que empieces diciendo que manipulamos ya es motivo para que no sigas hablando</em> ”, li va etzibar gesticulant nerviós, i va afegir: “<em> Por gente cómo tu, en otros programas, no dejaríamos hablar a nadie, decir que manipulamos no es ni una bromita ni una crítica, majo</em> ”. Ai, aquest <em> majo</em>. I el senyor del públic sense poder replicar perquè Pedrerol no el deixava i seguia amb el seu monòleg apujant el to: “<em> No te confundas, aquí no manipulamos nada, y permitimos que gente como tú hable en este programa, porque somos así de libres y de plurales y tu no lo vas a estropear, te gusta el show y el espectáculo</em> ”. I va aixecar el dit assenyalant-lo mentre els tertulians s’ho miraven en silenci i ostensiblement incòmodes. “<em> No mereces seguir ni un minuto más, te pido que cortes, la chica de atrás va a hablar de manera educada espero, libertad de expresión sí, pero acusar de manipular es libertinaje</em> ”, va sentenciar Pedrerol. I aquí es va acabar la conversa. I ens vam quedar amb les ganes d’escoltar les raons del senyor del públic, els seus arguments, però Pedrerol enfurismat no ho va permetre. Una veritable llàstima, Pedrerol va perdre una gran oportunitat per contrarestar amb arguments la crítica, però es va estimar més imposar l’autoritat de forma implacable sense defensar-se de forma intel·ligent. Va optar pel més fàcil, però alhora el menys eficaç de cara a la seva audiència. I minuts després, l’etiqueta <em> #elchiringuitoManipula</em> ja era <em>trending topic</em> a Twitter. Un torpede més a la credibilitat del <em> Chiringuito</em>, una marca que ja està molt tocada malgrat tenir un públic fidel molt consolidat. I qui programa passa, dia empeny.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/pedrerol-quedar-retratado_129_1734767.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 17 Jan 2016 17:50:44 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El “tamayat”]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/tamayat_129_1739763.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>A<em> La Sexta noche</em>, dissabte a la nit, van haver de corregir l’escaleta del programa a cuita-corrents arran de l’acord <em> in extremis</em> entre Junts pel Sí i la CUP. Van obrir el programa amb aquesta notícia destacant que “<em> era un acuerdo sobre la bocina</em> ” i anunciant intervencions de tots els grups polítics catalans menys la CUP, que “<em> ha declinado participar en este programa</em> ”. A més a més, també van connectar amb la plaça Sant Jaume, on una reportera ens va explicar l’última hora a peu de plaça amb uns independentistes amb estelades al darrere per donar la nota de color. I llavors va començar la tertúlia. Iu Forn va explicar qui era Carles Puigdemont i ràpidament se li van tirar a sobre els de sempre: Francisco Marhuenda i Eduardo Inda. El primer va recordar, sense aportar cap mena de context, que Puigdemont havia citat la frase de l’afusellat Carles Rahola: “Els invasors seran foragitats de Catalunya”, i el segon també li va atribuir la frase “<em> España tiene un nuevo GAL, ahora contra Cataluña</em> ”. Tot molt constructiu. I alegria general perquè Artur Mas -“<em> uno de los tontos políticos más grandes de Europa</em> ”, en paraules de Marhuenda- deixava la primera línia de la política catalana. Però el que va encendre més els ànims va ser la declaració que va fer Mas quan va explicar l’acord dissabte a la tarda: “Allò que les urnes no ens van donar directament, ara s’ha hagut de corregir a través de la negociació”. Els diversos periodistes del plató, a excepció d’Ignacio Escolar i Iu Forn, van considerar que “<em> en términos democráticos es un desastre</em> ”, “<em> es tremendo</em> ”, “<em> es un Parlamento cautivo</em> ”, “<em> les va a ir muy mal</em> ”, “<em> los anticapitalistas se han cubierto de gloria</em> ”, “<em> yo soy muy pesimista con el futuro de Cataluña</em> ”, “<em> suspensión de la autonomía</em> ”… Però el més contundent va tornar a ser Inda. Segons ell, l’acord entre els independentistes era “<em> un pucherazo, una chapuza, es política corrupta, es comprar dos diputados, es corrupción democrática</em> ”. I aleshores el presentador, Iñaki López, li va preguntar: “<em> ¿Lo compararías con el ‘tamayazo’, Eduardo?</em> ” I aquest, encantat per la centrada, va deixar anar: “<em> No sé si ha habido empresarios, pero podríamos decir que es un ‘tamayat’ </em> [sic]”. Inda és un home d’idiomes i parla català en la intimitat, ja es veu. Ignacio Escolar el va contrarestar: “<em> No es un pacto corrupto, entra dentro de la lógica parlamentaria, pero me parece un pacto marciano y es un disparate empezar un proceso independentista con menos del 50% de los votos</em> ”. I tots els tertulians van estar d’acord que la investidura de Puigdemont pesarà molt en els pactes polítics que es facin a Espanya. “<em> Ahora todas las fuerzas independentistas van a una, y eso hace más necesario que nunca que el poder en Madrid sea un poder sólido. Confío en que haya un gobierno fuerte para poder afrontar este reto a la legalidad</em> ”, va reflexionar Inda. Ja ha començat el #PressingPSOE.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/tamayat_129_1739763.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 10 Jan 2016 17:54:48 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Carrers franquistes]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/carrers-franquistes_129_1744992.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>A<em> El gato al agua</em> d’Intereconomía estaven molt calents perquè l’alcaldessa de Madrid vol canviar algunes plaques de carrers de la Villa que tenen noms d’eminents franquistes. De fet, preguntaven a la seva audiència sobre aquesta qüestió i la majoria hi estaven en contra. El que ha funcionat sempre, no s’ha de tocar, devien pensar. L’Espanya irredempta que veu aquesta mena de programes que encara s’emeten, de manera incomprensible. El tertulià Eduardo García Serrano, aquell senyor que va dir “<em>guarra</em> ” a la consellera Marina Geli, estava especialment encès. Semblava una cosa personal i tot. “<em> Esto lo dicen a modo acusador los que, ¡coño!, a través del pacto Ribbentrop-Molotov, los comunistas, luchan con los nazis para repartirse los despojos de Polonia</em> ”, va argumentar amb ràbia. Silenci a la taula i algun assentiment entre la resta de tertulians. Però García Serrano encara no havia acabat, encara li calia buidar el pap. “<em> O sea los comunistas de Carmena, de Pablo Iglesias y de toda esta tropa del ayuntamiento se aliaron con los nazis para despedazar Polonia en el 31</em> ”, va deixar anar. Només li faltava treure la pistola sobre la taula i fer una crida general als falangistes per sortir al carrer a fotre trets. Ni per Nadal descansen, tu.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/carrers-franquistes_129_1744992.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 03 Jan 2016 20:03:30 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Sobre aquest 2015 televisiu que hem deixat enrere]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/sobre-aquest-televisiu-deixat-enrere_129_1746382.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/49b28ef9-c70d-40e3-84dc-defd3766aaed_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>Benvolguts lectors, permeteu-me que comenci l’any recordant l’any televisiu que hem patit. Fent una relació del que m’ha agradat i el que no m’ha agradat tant, perquè fer servir el verb <em> disgustar</em> seria exagerat: només és televisió i, per sort, sempre tenim la possibilitat de canviar de canal o, senzillament, fer altres coses. Aquest exercici periodístic em servirà per fer catarsi: entrar al 2016 deixant anar llast i començar l’any ben net.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/sobre-aquest-televisiu-deixat-enrere_129_1746382.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 31 Dec 2015 23:00:00 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/49b28ef9-c70d-40e3-84dc-defd3766aaed_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[‘Merlí’ manté el lideratge del ‘prime time’]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/49b28ef9-c70d-40e3-84dc-defd3766aaed_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[M’ha agradat que la sèrie 'Joc de trons' segueixi en un estat de forma envejable i que l’expectació que crea la pròxima temporada vagi en augment. No m’ha agradat que 'Gran Hermano' segueixi sent un format d’èxit]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El final d’una sèrie de rècord]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/final-duna-serie-record_129_1745836.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>El més probable és que no us n’hàgiu assabentat però aquesta setmana ha dit adéu la sèrie de ficció més longeva de la televisió espanyola: <em>Goenkale</em>. Aquest culebró, que emetia Euskal Telebista pel seu canal en euskera ETB1, va tancar la paradeta dilluns passat després de 21 anys en antena i 3.707 capítols emesos. Sí, vint-i-una temporades! Perquè us feu una idea de la brutalitat d’aquestes xifres, només cal comparar-les amb productes semblants més propers. <em>El cor de la ciutat</em> es va emetre a TV3 durant 10 temporades i va sumar un total de 1.906 capítols. I en canvi, una sèrie que va deixar molta empremta, com <em> Poblenou</em>, només es va emetre durant dues temporades i 192 capítols. Fins on arriben els meus coneixements, només es pot comparar amb <em> Goenkale</em> la mítica sèrie de la BBC <em> EastEnders</em>, que TV3 va emetre com a <em>Gent del barri</em>, i que encara està en emissió, amb 28 temporades i 4.730 episodis. Una altra barbaritat fora de tota lògica televisiva, ja que habitualment els productes acumulen més d’un 80% de fracàs i no superen el tercer capítol. La sèrie, produïda per la televisió pública basca i la productora Pausoka Entertainment, narrava la vida dels habitants d’un poble basc fictici: Arralde. De fet, el nom de la sèrie ve del carrer principal d’aquesta vila inventada i el podríem traduir com a <em> carrer de Dalt</em>.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/final-duna-serie-record_129_1745836.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Wed, 30 Dec 2015 17:15:53 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Estilista de baix nivell]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/estilista-baix-nivell_129_1745983.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>Al magazín matinal de la Xarxa Audiovisual Local <em> Ben trobats</em> tenen com a col·laborador l’Erik Putzbach. Aquest suposat estilista i dissenyador de moda ja va formar part d’<em> El equipo</em><em> G</em> —en què cinc gais ajudaven un heterosexual a canviar de <em> look</em> —, va participar en <em>La granja de los famosos</em> i és col·laborador habitual de diversos espais, com <em> Trencadís</em>, a 8TV. A <em>Ben trobats</em> el van convidar per analitzar el <em>look</em> dels polítics. Putzbach ja va començar amb tota una declaració d’intencions: “<em>Yo propongo que en los Parlamentos haya un policía de la moda, una ‘fashion police’ que diga: «Tú sí, tú no</em>»”. Segur que és una de les prioritats de la Carme Forcadell per a aquesta legislatura. “<em>¿Tú te imaginas a un médico yendo a trabajar en camiseta y en chanclas?</em>”, es preguntava en veu alta Putzbach. I després va començar a analitzar alguns dels polítics actuals. “<em>Rajoy el mayor problema que tiene es su lengua; no sabe controlarla. Rajoy tiene que controlar su lenguaje no verbal porque un jefe de gobierno no puede hacer esos gestos y ser la mofa de todo el mundo en las redes sociales</em>”, va reflexionar. I el líder del PSOE? “<em>Pedro Sánchez es el que llamo el ‘star’ de la política española. </em> El Sánchez està molt ben parit, és un home maco. <em> Al señor Sánchez le encanta hacerse fotos y firmar autógrafos. Señor Sánchez, si usted quiere ser estrella dedíquese a cantar o a ser actor</em>”, li va etzibar. I sobre Albert Rivera? “<em>Creo que Rivera se ha hecho un injerto de pelo porque ahora lleva unos pelos maravillosos</em>”. Els nous cabells li seran molt útils per pactar a Espanya. I, per acabar, va comentar una foto d’Oriol Junqueras amb màniga curta. “<em>Un político con manga corta pierde toda la credibilidad del mundo. Este señor tiene una cara que, pobre, la naturaleza no le ha favorecido demasiado. Debería estar en la sombra, tendría que tener a un negro</em>”. Quin nivell! Per fer aquesta mena de comentaris podrien convidar qualsevol, la veritat.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/estilista-baix-nivell_129_1745983.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Tue, 29 Dec 2015 16:36:46 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[‘Star Wars’ segons Iker Jiménez]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/star-wars-segons-iker-jimenez_129_1747347.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>La brutal campanya de màrqueting de l’última pel·lícula de <em> La guerra de les galàxies</em> ens té a tots superats. Tenim <em> Star Wars</em> fins a la sopa de galets. Iker Jiménez, des del seu <em> Cuarto milenio</em> a Cuatro, no podia ser menys, i en l’últim programa va pujar al carro, i de passada feia una mica més de promoció perquè dimecres la cadena passa l’episodi IV de <em> Star Wars</em> en <em>prime time</em>. Això sí, seguint el seu estil fidel de buscar els tres peus al gat, crear expectatives desmesurades, teories estranyes i estirar els continguts com un paquet sencer de xiclets. Marca de la casa. Jiménez va muntar una taula amb dos tertulians, l’investigador Enrique de Vicente i el director del Festival de Sitges Àngel Sala, i el reporter del programa. Durant més d’una hora llarga van anar analitzant el fenomen de la saga de Geoge Lucas. Amb tota mena de detalls. La qüestió era demostrar que el genial director de cinema havia begut de tota mena de tradicions i mites ancestrals per crear el món dels Jedi i tot l’imaginari de la saga més popular de la història del cinema. Tot ben amanit amb les pauses i reflexions de Jiménez, que fa que la història més banal es converteixi en un relat misteriós i ple d’interrogants. En això és un mestre. Un mestre de vendre fum. Així, ens vam podem assabentar que personatges com la princesa Leia, Padmé o la reina Amidala utilitzaven pentinats inspirats en les dones del indis hopi, les reines xineses o, fins i tot, el maquillatge pàl·lid de les geishes japoneses. Oh! O que la popular màscara del dolentíssim Darth Vader estava inspirada en els guerrers samurais, una barreja de guerrers i monjos que buscaven l’equilibri entre el físic i la ment, a l’antic Japó. Enrique de Vicente va afirmar sense posar-se vermell que la saga <em> Star Wars</em> demostrava que al final el que acaba triomfant és el costat obscur dels individus i que calia treure’n una conclusió clara: el món està regit per les tenebres. Pel broc gros. Però qui seria el Messies d’aquest món? Doncs depèn. Vam saber que hi havia qui creia que aquest paper podia recaure en Luke Skywalker o bé en l’esmentat Darth Vader. Caldrà fer una assemblea per decidir-ho i mirar que no acabi en empat. Massa per a un diumenge a la nit. El moment més oníric, però, va ser quan van intentar explicar l’escena del combat entre l’Obi-Wan i Darth Vader amb un final tràgic per al primer. Com sabeu, malgrat el seu traspàs, Obi-Wan continua comunicant-se amb els vius tot i no tenir 4G. Segons els presents a la taula, aquesta situació estava inspirada en el taoisme, en la tradició jueva -quan Elies va ascendir i va deixar enrere el seu mantell-, o en l’islam -en què el mateix Mahoma va deixar el seu mantell com a prova de poder-. Ja ho veieu, doncs. O feu un màster en història i teologia o no entendreu res de <em>Star Wars</em>. Quina mandra.  </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/star-wars-segons-iker-jimenez_129_1747347.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 28 Dec 2015 16:54:35 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[I Bravo va fer les Espanyes]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/bravo-espanyes_129_1747294.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>La reportera Sara Bravo es va fer molt coneguda a Canal Extremadura gràcies als seus nombrosos reportatges pels pobles de la terra de Rodríguez Ibarra. Al programa <em> X la tarde</em> va demostrar que amb simpatia, proximitat i una rialla molt enganxosa i característica es podien omplir minuts de televisió amb certa solvència. Els seus reportatges eren carn de zàping, especialment pels seus atacs de riure, i això la va fer coneguda a tot Espanya. Va fer uns cameos al<em> Zapeando </em>de La Sexta i ara ha acabat fent el salt a l’<em> España directo</em> de TVE i s’ha convertit en la reportera estrella. Ha fet un recorregut curricular lògic segons el punt de vista d’algunes persones: ha passat d’una televisió autonòmica a una televisió estatal. Ha tocat el cel. El següent pas és presentar un programa en una televisió comercial espanyola, segurament. Té la professionalitat i el morro per aconseguir-ho. Les seves qualitats periodístiques serien tot un altre tema. Parem atenció a un dels seus últims reportatges a <em> España directo </em> i tindrem una idea bastant clara del tipus de producte que factura. Bravo es va desplaçar fins a un poble anomenat Orgaz, a Castella-la Manxa, prop de Toledo. L’objectiu era ensenyar a fer de reporter a un jubilat d’aquesta població manxega anomenat Luciano. Bravo s’hi va desplaçar i ens va presentar el Luciano. L’home atenia la reportera amb una gallina a les mans. “<em>Esta es mi gallinita, la Sofia Loren, está bautizada como las personas, es muy cristiana, esta de novios y de esto nada, que si no le pego</em> ”, explicava amb naturalitat aquest bon home, que vés a saber com s’havia deixat enganyar per sortir a la tele. Bravo, encantada, li donava les instruccions per ser periodista: “<em> Para ser el mejor reportero del mundo no tienes que tener vergüenza, tienes que ser muy cercano con la gente a la que entrevistas, y tienes que ser claro y conciso</em> ”. Que en prenguin nota els alumnes de qualsevol facultat de periodisme. I després d’aquesta entranyable escena van sortir a fer un tomb pel poble. Bravo va decidir agafar la gallina i va preguntar: “<em> ¿Y se puede hacer sus necesidades, no?</em> ” “<em> Sí, es lo que tienen las gallinas</em> ”, li va contestar el Luciano. Després vam poder veure el Luciano fent un <em>stand-up</em> al pont del seu poble dient que era “<em> lo más bonito que hay</em> ”. Bravo el va corregir dient que havia de mirar a la càmera i no pas a ella, però el bo del Luciano li va dir “<em> que es más bonito mirarla a usted porque es más guapa</em> ”. I Bravo va esclafir a riure. Televisió del segle XXI. I després, per si no n’hi havia prou, van tenir la gosadia d’entrevistar un parroquià. Bravo li va dir que li estava ensenyant a ser reporter i el vilatà se’n va sortir com va poder: “<em> Lo ha estudiao de toda la vida, cría tomates, cría pepinos…</em> ” I el reportatge acabava amb el Luciano sobre una moto anant a cobrir “<em> su primera noticia</em> ”. Servei públic. </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/bravo-espanyes_129_1747294.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 27 Dec 2015 19:27:32 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Com al Far West]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/al-far-west_129_1748658.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>Quan sembla que ja ho has vist tot a la tele, el mitjà et torna a sorprendre. Sempre en negatiu, això sí. Si teniu temps lliure o poca feina, us recomano que doneu una ullada a <em> Dog & Beth a la caza</em> al canal Crimen e Investigación. Dog Chapman és el protagonista absolut d’aquest <em> reality show </em>nord-americà, en què el podem veure en acció perseguint fugits de la justícia per les contrades de Hawaii. Chapman, una barreja molt imperfecta de Chuck Norris, Hulk Hogan, Boba Fett i Carmen de Mairena, caça fugitius en família: amb la seva dona i diversos dels seus 14 fills. Un negoci familiar. Dels de tota la vida. Un emprenedor del món de les fiances judicials. Junts formen una patrulla que té més pinta d’una banda de delinqüents que no pas d’un grup organitzat d’agents de la llei. En resum, foten més por que els que surten a la llista de morosos de Montoro. Per si no n’hi havia prou, el Dog té un passat turbulent: va complir condemna per assassinat i per diversos delictes. Un peça que s’ha rehabilitat i que ara ha canviat de bàndol. Més morbo, vaja. En un dels últims capítols vam poder veure com es dedicaven a buscar una noia embarassada que devia una fiança a la justícia. Després de buscar-la porta per porta, assetjar els seus parents més propers i escorcollar un parell de domicilis, van aconseguir el seu telèfon. Llavors va començar una negociació eterna per telèfon en què el clan Chapman no va parar de pressionar-la perquè s’entregués. Xantatge emocional categoria <em> premium</em>. Al final ho van aconseguir i l’embarassada va acabar arribant a l’oficina dels Chapman. La noia, desfeta, no parava de dir entre sanglots que no volia tenir el fill a la presó. Els Chapman li van prometre que això no passaria com si ells fossin el jutge. En un acte d’humanitat van decidir no col·locar-li les manilles i la van acompanyar ells mateixos a comissaria. Al final la cosa va acabar bé i la prenyada va quedar en llibertat amb càrrecs. Una veuen off ens explicava que la noia no havia hagut de parir a la presó. Gràcies, família Chapman.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/al-far-west_129_1748658.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sat, 26 Dec 2015 20:48:19 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La mort de l’Esteban]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/mort-lesteban_129_1750736.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/df7007c1-15a6-4e06-99ba-ef35a82667f1_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p><em>Sálvame Deluxe</em> va guanyar per la mínima a <em> Tu cara me suena</em> divendres passat. Feia setmanes que el xou musical d’Antena 3 no tenia rival, però divendres es va enfrontar a Belén Esteban. I l’Esteban és molt Esteban. Agradi o no, continua arrossegant audiència, tot i que ja no és el fenomen que era abans. Telecinco va jugar fort les seves cartes i va continuar esprement la ruptura entre la televisiva i el seu representant artístic, Toño Sanchís. Una grisa història, que van servint amb culleradetes de cafè per tota la graella de la cadena, que no té més interès que les lògiques desavinences entre dos professionals que feia massa temps que treballaven junts. Però ja se sap que tot el que envolta l’Esteban s’infla per motius d’audiència. Calia sucar-hi pa en barra. En això, a Telecinco, són uns mestres. Això se’ls ha de reconèixer.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/mort-lesteban_129_1750736.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 20 Dec 2015 23:00:00 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/df7007c1-15a6-4e06-99ba-ef35a82667f1_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[La mort de l’Esteban]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/df7007c1-15a6-4e06-99ba-ef35a82667f1_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El final d’‘Un tiempo nuevo’]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/final-dun-tiempo-nuevo_129_1755140.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>“<em>Quiero pedir un aplauso para todos aquellos que han aportado su grano de arena a este proyecto, yo creo que dentro de un tiempo, si tenemos suerte, ustedes y nosotros, nos vemos a través de esta pantalla mágica de la televisión</em> ”, amb aquestes paraules Silvia Intxaurrondo s’acomiadava dels espectadors d’<em> Un tiempo nuevo</em> a Cuatro, aquest dissabte. Mediaset ha decidit tancar el programa de manera definitiva. Paolo Vasile ha dit prou. Els pèssims resultats d’audiència han estat decisius. Intxaurrondo ho deia amb energia, malgrat les tres hores llargues de programa, a peu dret, envoltada de la resta de col·laboradors amb la lògica cara de pal de qui ha invertit molts esforços en un projecte fallit. Els comiats, encara que massa habituals a la televisió, no són mai agradables. <em> Un tiempo nuevo</em> s’acomiadava amb la sempre potent presència de Pablo Iglesias al plató, un suposat reportatge d’investigació sobre un presumpte “<em> estafador de parados</em> ”, menors transsexuals i l’última hora sobre l’atemptat a l’ambaixada espanyola a Kabul. Un poti-poti considerable, ja ho veieu. Aquest ha sigut un dels problemes del format: massa temes, sovint inconnexos, i un excés de groguisme que no ha pogut maquillar ni la credibilitat de Silvia Intxaurrondo. L’abús de la tècnica de l’esquer, tan habitual als programes de Mediaset, tampoc ha ajudat. És esgotador que et vagin anunciant una cosa durant hores i, arribat el moment, no satisfaci les teves expectatives. Perquè ens entenguem: tu no pots anunciar als teus comensals que els serviràs un entrepà de pernil ibèric i que després acabi sent un entrepà de salami industrial. Per l’amor de l’OMS! Et poden aixecar la camisa tres vegades, però no quinze. <em> Un tiempo nuevo</em> ja va fracassar a Telecinco amb Sandra Barneda i el seu pas a Cuatro, amb Intxaurrondo, no ha sigut millor. L’invent de canviar de cadena no ha funcionat. Canviar de productora tampoc ha rutllat. I fitxar la directora del principal rival de la competència, tampoc. S’ha de dir que ho han provat tot. A més a més, <em> La Sexta noche</em> a La Sexta s’ha mostrat com un rival intractable, que alguns dies ha arribat a doblar l’audiència de l’espai de Cuatro. El fracàs d’<em> Un tiempo nuevo</em> és el fracàs de Mediaset per intentar esdevenir el referent informatiu de la televisió espanyola. L’estratègia era ocupar el buit que ha deixat TVE en aquest àmbit, boicotejada des de dins per la direcció política i polititzada, i aprofitar la inèrcia del lideratge dels informatius de Telecinco. Però no ha sigut possible. I no és d’estranyar quan el principal reclam era tenir com a col·laborador el “Pequeño Nicolás”. Ja sabem que els continguts polítics es poden vendre d’una manera diferent els dissabtes a la nit, com un entreniment, però només els faltava tenir de tertuliana la Belén Esteban.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/final-dun-tiempo-nuevo_129_1755140.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 13 Dec 2015 16:53:04 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El debat del segle?]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/debat-del-segle_129_1759475.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>És absolutament necessari que el debat electoral a quatre d’aquest dilluns a la nit al grup Atresmedia se celebri ja. De fet, si poden avançar-ne una mica l’hora d’emissió i deixar-ho resolt a mig matí serà tot un descans. Per què cal esperar a les 10 de la nit? Fem via. Com més aviat comenci, més aviat deixaran de bombardejar-nos amb autobombo en tots els espais de La Sexta i Antena 3. És absolutament normal que quan alguna televisió organitza un debat d’aquestes característiques tregui pit i miri de generar expectativa, però s’estan passant tres pobles. Perdoneu, però algú ho havia de dir. La línia entre la promoció legítima i el ridícul és fina, i l’han travessat molt. Sembla que no hi hagi hagut mai un debat electoral en cap televisió espanyola ni mundial. Haver de sentir i veure coses com “<em>Atresmedia volverá a hacer historia</em>” és excessiu. Televisar el sorteig per escollir ordre d’entrada, posicions al plató i altres detalls del debat amb bombos i representants dels partits no s’havia vist mai. Semblava un sorteig de la Lliga de Campions, i no cal ser gaire llarg per entendre que no tenia cap valor informatiu. Ja sabem que Atresmedia té els drets d’aquesta competició futbolística, però francament només faltava el calb de la UEFA i Luis Figo en lloc d’Ana Pastor i Vicente Vallés. I escoltar Ana Pastor destacant que per primera vegada no hi hauria cap taula al plató i que els espectadors podrien veure els candidats drets també sorprenia. Els senyors d’Atresmedia no devien veure l’últim debat que es va fer a TV3 amb motiu de les últimes eleccions catalanes. “<em>Se podrá ver el lenguaje no verbal</em>”, explicava admirada Pastor a <em>La Sexta noche</em>. Ooooh! Sembla que hagin descobert la sopa d’all. I ni una paraula sobre l’exclusió de determinats partits i la inclusió d’altres que no tenen representació parlamentària. Trist. I cap comentari sobre l’absència del principal dels candidats, i que, segons les enquestes, serà el candidat amb més vots. Estrany.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/debat-del-segle_129_1759475.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 06 Dec 2015 16:32:15 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El xinès franquista]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/xines-franquista_129_1764517.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>Aquests últims dies hi ha un vídeo que s’ha tornat viral: el d’un xinès propietari d’un bar de Madrid prop del Manzanares que es declara fan incondicional de Francisco Franco. Afirmatiu. Cerqueu “<em>fan chino de Franco</em> ” a Google, i entrareu de ple en una dimensió desconeguda. El ciutadà, anomenat Cheng Xianwei, que va arribar fa 17 anys a Espanya, explica que gràcies a la clientela del bar i a internet s’ha tornat més franquista que algun votant tradicional de la dreta. Segons ell: “<em> Hoy en día ningún político tiene huevos para hacer nada. Cuando dicen algo, nunca lo cumplen. Franco almenos lo que quería hacer lo hizo, es el único que tuvo huevos</em> ”. I ho diu amb convicció amb el seu castellà justet però amb un punt de vista inequívocament castís. Sense dubtar. Dret, davant la barra del seu bar, envoltat d’ampolles amb la cara de Franco i monedes antigues de l’època que tant enyora però que mai va viure. Viu la història pel que li han explicat els altres. De la mateixa manera que és fan del Caudillo, podria ser fan del Cid Campeador. Les seves reflexions són <em>treballades</em> : “<em> La gente dice que antes no había libertad y demás. Pues claro que no había. ¿Pero qué país tenía la libertad que tenemos ahora? También Franco habría hecho mucho más ahora que hace 50 años. En su época hizo pantanos, creó la sanidad, la jubilación, dejó el país sin deuda…</em>” El discurs clàssic del franquisme sociològic. Res de nou, per desgràcia. Però que ràpid es passa de la nostàlgia a l’odi al país amb més quilòmetres d’AVE. “<em> ¿Y quién disfruta en la sociedad? Los vagos, los yonkis, los borrachos, que no hacen nada y reciben todas las ayudas</em> ”, es pregunta en veu alta. I esclar, la culpa també és de la tele: “<em> ¿En la tele qué sale? Tonterías. Sale ‘Adán y Eva’, salen los maricones en las fiestas más grandes de España. ¿Eso qué es?</em> ” Pobre senyor, viu un autèntic infern a tocar del Manzanares des de fa molts anys i ningú amb autoritat ha fet res per solucionar-ho. Cheng confessa que el seu monument preferit és el Valle de los Caídos perquè “<em> ningún político de ahora ha hecho nada parecido</em> ”. “<em> Y encima mucha gente lo quiere cerrar porque da mala imagen. Pues que primero tiren abajo la Alhambra, que la hicieron los moros cuando conquistaron España</em> ”. I el vídeo acaba mostrant el fill d’en Cheng. Un nen de nou mesos a qui els seus pares han posat de nom Franco Chen Chen en honor al dictador espanyol. El seu pare ensenya orgullós el DNI de la criatura i confessa: “<em> Quiero que mi hijo haga algo importante, como lo que hizo Franco para mejorar España</em> ”. Pobre nano. I llavors desitges que tot plegat sigui un <em> fake</em>. Una enorme broma pesada d’un humorista. I pot ser que ho sigui, però tampoc n’estàs segur. I llavors t’adones que vius en un país on aquestes coses poden ser reals. I d’aquí el dubte. I la pena. I la vergonya. I la pressa.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Guillem Sans]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/xines-franquista_129_1764517.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 29 Nov 2015 19:51:51 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
  </channel>
</rss>
