Un dels llibres d’anàlisi política més sòlids sobre el trànsit del Procés al post-Procés va ser Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del procés, de Jordi Muñoz, aparegut el març del 2020. Prèviament, el 2018, en plena onada repressiva, Esquerra s’havia arriscat reorientant la seva estratègia de construcció d’una majoria social per la República a les condicions d’un cicle molt més llarg i costerut que l’anterior. Encara que una part molt significativa de l’independentisme continuava enganxada a l’èpica declaratòria i la jugada mestra, va semblar que aquella reorientació era ben entesa per l’electorat. Fins que en el cicle últim, governant a la Generalitat, el partit republicà ha acumulat mals resultats i han quedat al descobert les conseqüències de no haver fet el debat intern amb la profunditat que el gir requeria. Això ha coincidit amb un entorn independentista abocat al tacticisme partidista insubstancial, a les picabaralles de saló políticament irrellevants. I ha coincidit també amb un protagonisme institucional creixent d’Esquerra Republicana mentre minvava la seva vinculació als moviments i les mobilitzacions socials. Afegim-hi la indignitat incompetent d’uns quants aprenents de bruixot que no retien comptes als òrgans interns de control. Què podia anar malament?

El primer impacte emocional davant la repressió policial, judicial i política contra l’independentisme es va traduir inicialment en uns estimables resultats electorals i la possibilitat de construir les corresponents majories polítiques. Tanmateix, aquell efecte s’ha anat diluint. I les causes del retrocés electoral posterior encara no han estat completament avaluades. 

Amb la llei de l’audiovisual (LGCA), el PSOE ha reincidit en abonar la posició més neoliberal. La negociació forçada per ERC l’ha obligat a corregir alguns excessos. Però el problema de fons és en la mateixa concepció del sentit de la llei.

En l’última dècada la globalització i la digitalització han completat la conformació de grans mercats lingüístics i culturals garantint l’accés a uns mateixos continguts. Mentrestant, a Catalunya, ha faltat celeritat i determinació per renovar les polítiques públiques en l’àmbit i estimular el sector. En aquest context, en els darrers dos o tres anys s’ha obert pas el debat sobre l’estancament o retrocés de l’ús social de la llengua catalana. Les dades disponibles, sobretot pel que fa als hàbits de la població jove, són prou eloqüents. I això ha fet revifar la idea que, si no guanya presència en l’oferta audiovisual, la llengua catalana està condemnada a una progressiva marginalitat.

La por a moure’s en escenaris nous, poc o gens coneguts, que obliguen a posar al dia tot el bagatge acumulat en etapes anteriors, és una de les principals manifestacions del conservadorisme polític. I afecta en un grau similar la dreta i l’esquerra. Per això veiem en les formacions polítiques espanyoles i catalanes tants automatismes que tendeixen a reproduir el mapa gestat durant la Transició. Substitució d’antigues sigles per unes de noves, moda dels sorpassos, refundacions... Per inèrcia en les anàlisis es prescindeix de considerar les mutacions socials profundes i les tensions que provoquen en la superfície política: se suposa que romanen els espais polítics, però que canvien les seves expressions electorals.

Els fils de la política s’entortolliguen. Pla de xoc per aprofundir les polítiques socials que és desestimat aquí. Nova campanya electoral allà. Aquí l’avantguarda més revolucionària, independentista i radical opta per rebutjar uns pressupostos “autonòmics” per forçar, així, la pròrroga d’uns altres pressupostos encara més autonòmics i menys socials. ¿Efectes -socials i polítics- col·laterals? Sense avaluar. Allà tot sembla tornar al punt de partida del desembre. Clau discursiva predominant: el perill que representaria la victòria dels adversaris.

No hi ha respostes simples a problemes complexos. Potser en algun camp de la ciència hi ha teories de formulació sintètica i elegant capaces d’explicar-ho gairebé tot. Però la política no és una ciència sinó un art. La política ha d’analitzar la societat en la seva continuïtat històrica, ha de projectar propostes de futur, ha de gestionar la complexitat inabastable del present, ha de prendre decisions. I res d’això pot resultar senzill o simple.