Moltes són les derivades que han sorgit des que Messi va decidir enviar el burofax al Barça. Però a mi em sembla que, per damunt de totes, n’hi ha una de destacadíssima: les formes. Ja debatrem després si l’equip el trobarà a faltar més o menys, si millorarà en la pressió o si se li ha de posar una estàtua o una placa. Però el que no es pot permetre la institució blaugrana de cap manera és aquest espectacle lamentable d’intercanvi de burofaxs. Messi és història del futbol. No s’explicarà el futbol sense ell. I el Barça no pot deixar que s’escrigui aquesta darrera pàgina així. Evidentment que el club està per sobre de Messi. Però Messi està per sobre de Bartomeu. I aquí és on el president blaugrana intenta jugar a l’equívoc, despistar i carregar les culpes al jugador perquè quedi com el dolent de la pel·lícula.

Ha costat però finalment el futbol ha pres la decisió més encertada que podria prendre. No té cap sentit jugar la competició a porta tancada. D'acord que la majoria d'espectadors miren els partits per televisió, i els que assisteixen al camp són una minoria, sobretot en el futbol d'elit, però els aficionats formen part de l'espectacle. Sense ells es perdria l'essència. Ja va passar l'1 d'Octubre en aquell Barça-Las Palmas que no s'hauria d'haver jugat mai. ¿De qui es queixaria Jordi Alba al marcar un gol si no hi hagués públic? Quines estranyes sensacions tindria l'àrbitre quan xiulés alguna jugada en contra de l'equip local i no hi hagués ni una sola reacció? ¿A qui demanaria Braithwaite que animés aixecant els braços després de tenir una ocasió d'atac?

A l’acabar el clàssic de diumenge, Gerard Piqué va fer unes declaracions a la zona mixta que eren una veritat com un temple. Va assegurar que s’havien enfrontat al pitjor Madrid dels últims anys. Totalment d’acord. Un equip absolutament innocent, amb llacunes defensives enormes i amb molt poc valor associatiu, entre molts altres defectes. Però el que es va deixar de dir el central blaugrana és que davant d’aquest Madrid tan pobre el Barça va ser incapaç de guanyar-lo ni de competir-hi els 90 minuts. I vull creure que aquesta segona part Piqué la sap i n’és conscient, però no la va voler dir públicament. De fet, crec que fins que no acabi la temporada cap jugador de la plantilla dirà el que pensa obertament.

Deixeu-me fer un exercici de futbol-ficció que és possible fer avui i és probable que diumenge sigui una realitat. O no. El Madrid ve d’una temporada en blanc, sense guanyar cap dels tres títols més importants a què aspirava. Va ser eliminat i golejat per l’Ajax al Bernabéu en la màxima competició europea i superat en Lliga àmpliament pel Barça, que també va ser qui el va eliminar a les semifinals de Copa.

Encara estic en estat de xoc per l’exclusiva de Ràdio Barcelona sobre l’escàndol a les xarxes que afecta el Barça. I no parlo de presumptament, perquè el club ha reconegut que l’informe és real i, a més, mirant-lo amb una mica d’atenció, les conclusions són claríssimes i gravíssimes.

Ens acostem perillosament a la fase final de la temporada. Acaba l’aturada d’hivern de la Champions i la setmana que ve es reprèn la màxima competició continental. Tot i que el Barça i el Madrid no hi participaran fins a l’altra, ja que aquest vuitens de final estan dividits en 15 dies. Per tant, podem dir amb total impunitat que arriba l’hora de la veritat. Arriba aquell moment en què els tòpics diuen que es decideixen els títols. Que es poden perdre abans, però ara és quan es guanyen.

Quan la barba del teu veí vegis pelar, posa la teva a remullar. Que sàvia que és la cultura popular. Aquests dies els madridistes se les prometien molt feliços. Portaven un 2020 extraordinari, el van començar guanyant un títol una mica per accident a l'Aràbia Saudita: la Supercopa espanyola. Just al mateix moment en què esclatava una guerra civil a Can Barça de la qual encara no s’ha arribat al final, tot i el canvi d’entrenador.

Ja era hora. Per fi la Copa del Rei torna a ser a partit únic i els equips també s'ho prenen seriosament. L'emoció que estem vivint aquesta setmana en la majoria de partits és un gran símptoma que el format funciona. Això sí, entenc que per als equips grans sigui molt més pràctic jugar una tornada i no haver d'arriscar-se a quedar eliminats en unes condicions precàries. Però això també forma part d'aquesta competició, en què les diferències de pressupost es redueixen quan has de jugar en gespa artificial o en dimensions reduïdes. I ajuda a fer de la Copa una competició diferent en què l'interès neix des de la primera ronda i no només si el Barça o el Madrid arriben a la final.

Aquest dies s’ha parlat molt del Barça, de com no s’ha de fer fora un entrenador i de com s’ha narrat el fitxatge del seu substitut. No sé si la fi justifica els mitjans, però en aquest cas el resultat final era necessari i crec que serà bo per al Barça. A més ens permetrà viure per primera vegada l’experiència d’un entrenador que creu radicalment amb l’estil blaugrana i que després de fer-ho en equips mitjans o petits, ara té l’ocasió de fer-ho en el bressol d’aquesta filosofia. No ha de convèncer l’afició del Betis o del Lugo que l’estil és important o que per sobre dels resultats hi ha la possessió i com es juga. No, tot això ja ho té guanyat, ara falta que els que manen al vestidor se’l creguin, li facis cas i ell sàpiga gestionar tots aquests egos.

Tant de soroll per a no res. Desplaçar-se un munt de quilòmetres per acabar perdent un títol al qual optaran a la final dos equips que no van guanyar ni la Lliga ni la Copa. De fet, aquesta Supercopa és un bon nyap, col·locada aquí al mig de la temporada i havent de suspendre la jornada perquè quatre equips i sobretot la Federació facin bastanta caixa a canvi de fer veure que l’Aràbia Saudita és un país normal i tampoc tan intolerant. Realment fer una final four no és gens una mala idea, i si s’hagués fet a l’agost en una ciutat espanyola on convisquessin les quatre aficions, hauria estat un èxit. No econòmic, però sí social i esportiu. O fins i tot per Reis, fent-los jugar aquell cap de setmana i reprendre la Lliga en aquest. També en un format final four amb seu única on molts joves i nens haguessin pogut gaudir-ho aprofitant les vacances escolars. Però no, s’havia de fer en un país totalitari per guanyar un grapat de milions d’euros que llavors els clubs malgastaran amb fitxatges fallits com Arda Turan o Coutinho.

Ja hem arrencat el gener, el mes que s’associa en el futbol a una finestra de mercat de fitxatges. Perquè els clubs tenen com una segona oportunitat per resoldre totes les errades que hagin comès a l’hora de planificar la temporada. I per poder arreglar aquelles posicions que no han estat ben resoltes o desfer-se d’aquell jugador que no s’ha adaptat o no ha rendit com s’esperava. Però últimament també estem veient casos en què són els mateixos futbolistes els que aprofiten el mercat d’hivern per buscar-se una sortida si creuen que no juguen els minuts que es mereixen.

Un dels grans problemes d'avui són les expectatives. Com més altes són, més bons són els resultats que s’esperen. El clàssic de dimecres al Camp Nou s'havia ajornat a l’octubre, i això va fer que es parlés molt més de l’habitual del partit. Sempre que es repassava la classificació, per exemple, es recordava el partit pendent. I quan va arribar, doncs poca cosa i menys. Un dels Barça-Madrid més planers dels últims anys a tots els nivells.

Un dels debats més lícits que es viuen aquests dies de cara al clàssic de la setmana vinent és l’opinió de socis i aficionats blaugranes sobre si prioritzen el moment que viu el país o els tres punts que es juga el Barça contra el Madrid. És lícit, perquè tenen dret a prioritzar una cosa o l'altra. S’entén que hi hagi culers que no vulguin que s’utilitzi el Barça per fer política, per molt legítima que sigui. I també tenen tot el dret els que vulguin aprofitar un esdeveniment amb una atenció mundial tan forta per demanar justícia als ulls de tot el món i fer servir el Barça perquè faci d’aparador de país, com va fer en l’època franquista i com va patir, per exemple, quan un president seu va ser afusellat quan manava el dictador.

Ja s’escalfen motors per al clàssic d’aquí poc més de deu dies al Camp Nou. I arriba en un moment bastant bo per als dos equips, que empaten al capdavant de la classificació de la Lliga. A més ja estan matemàticament classificats per a la segona fase de la Champions –els sobrarà l’última jornada de la fase de grups–, si bé és cert que el Barça com a primer de grup i el Madrid com a segon. Ara la gran preocupació són les lesions i les recuperacions. Qui pitjor ho té és el Madrid amb Hazard, Marcelo i Bale tocats i amb seriosos dubtes per jugar a Barcelona. Els blaugranes, en canvi, no tenen Dembélé i podrien recuperar Alba.

És curiós que actualment hi hagi el pensament que la Champions és més valorada que la Lliga. Quan una competició té 13 partits i l’altra 38. I dels 13, alguns no serveixen per res com el que jugarà el Barça a Milà d’aquí uns dies. Però ser el millor durant 38 jornades té molt mèrit. Perquè bàsicament estem parlant de més de 9 mesos de competició on passen moltes coses. Durant la temporada tens sancionats, lesionats, camps de totes les dimensions i stats de la gespa, diferents horaris, i moltes dificultats més. També tens factors externs i manies dels dirigents de la competició que t’alteren el calendari.

Aquesta setmana Gareth Bale ha protagonitzat un dels episodis més provocadors que un jugador pot generar al seu propi equip. Va aparèixer amb una bandera que hi deia “Gal·les, golf i Madrid, en aquest ordre”, mentre reia i es divertia amb els seus companys celebrant la classificació de la seva selecció per a l’Eurocopa. Una falta de respecte majúscula i injustificable cap al seu club, que li paga religiosament 17 milions d’euros per temporada. La primera reacció de qualsevol persona sensata és censurar la seva acció i demanar una sanció enorme i fins i tot l’expulsió immediata del club. Vaja, que si parléssim del món de l’empresa i un director general o un cap de departament fes una cosa semblant, l'acomiadarien de manera procedent a l’instant.

Ja sabem que finalment el clàssic suspès precipitadament entre el Barça i el Madrid es jugarà el dimecres 18 de desembre a les 20 h. Afortunadament, les amenaces de Tebas de jugar al migdia un dia entre setmana no s’han complert. Tot i això, l’ha posat en una hora que farà que molta gent plegui abans de la feina, sobretot a les comarques més allunyades de Barcelona.

En un gran equip del futbol mundial costa molt fer-se un lloc important a la plantilla. Sobretot si ets jove. A part de tot el talent que has de tenir, s’hi han d’afegir la sort, el moment i la confiança de l’entrenador. Aquest últim punt és bàsic. Ja no només confiança, sinó també el punt d’atreviment d’apostar per tu. Quan això passa, llavors has de respondre al camp amb rendiment. I ara mateix som en una situació molt clara en què dos davanters estan picant molt fort per ser titulars al Barça i al Madrid. Un té 17 anys i l’altre 18. Però, per actitud i resultat, són els millors atacants dels seus respectius equips, amb el permís de Messi.

Un dels grans avantatges que tenim avui respecte a fa algunes dècades és la facilitat per viatjar d’una punta a una altra del món. Agafes un avió i en poques hores et pots desplaçar on vulguis. Després, ja depenent del poder adquisitiu, viatjaràs de manera més còmoda i amb més o menys retards o no. Això facilita moltíssim la feina de molts empresaris i negocis, però també de molts usuaris que tenen l’opció de fer el turista i escapar-se un cap de setmana a alguna destinació preciosa, per exemple. El problema el trobem quan aquestes escapades les fan professionals d’elit que viuen del seu rendiment físic. I, tot i les facilitats i comoditats que els donen els avions d’avui, el canvi horari i el desplaçament produeixen un cansament extra segur.