Benvolguts lectors, si fa uns deu anys vau tenir la bona fortuna d’anar al teatre a veure l'obra Incendis, del libanès Wajdi Mouawad, a càrrec del grup La Perla 29, ja vau tenir el privilegi d’entendre de què va això del Líban. M’explico.

Jerusalem és el cor del conflicte entre jueus israelians i palestins des de fa tant de temps que els greuges entre uns i altres poden durar, i duraran, per sempre més. No és una exageració, i ara el senyor Trump està decidit a clavar l’últim clau al taüt de l’anomenat procés de pau, que està no només mort, sinó mal enterrat.

La veritat és que Donald Trump encara no fa un mes que és president dels Estats Units i el seu mandat se’ns està fent entre llarg i vertiginós. Passen coses que no havien passat mai, i quasi totes tenen a veure amb una cosa senzilla d’explicar però molt difícil de gestionar.

Tal qual. És difícil trobar gaires casos en què un personatge polític, de tan llarga trajectòria, arribi a enganxar tant la seva pròpia biografia amb la del país i el règim polític que representa. Això es podria dir d’altres casos, però en Shimon Peres això és així amb totes, dic bé, totes les contradiccions i debats que acompanyen el cas d'Israel. Per començar tenia el 'pedigrí' de la primera generació. Jueu asquenazita dels confins orientals d’Europa, era nascut a Bielorússia -segons algunes fonts, a Polònia- el 1923. El pare, que de fet de cognom es deia Perski i no Peres, ho va veure venir i el 1935 va emigrar amb tota la família a Palestina, llavors sota mandat britànic.

D’entrada cal precisar que aquí farem servir el nom guerra per parlar de conflictes armats genèricament, més enllà de les tipologies dels especialistes. D’una banda, tenim les estadístiques al llarg de la història i, de l’altra, els debats morals sobre el fet que els humans es matin els uns als altres. Pel que fa a les estadístiques, s’imposa una evidència: la recurrència dels conflictes armats. Des que existim sempre hi ha hagut guerres o enfrontaments violents, però seguim sense poder provar si sempre n’hi haurà, o si ens anirem civilitzant de mica en mica. No estem en condicions, per tant, de concloure dient “i sempre n’hi haurà”. La persistència de les guerres, així com de la dificultat d’acabar amb els conflictes armats des de fora, segueixen sent un element estructural de la política mundial.

Estàvem avisats de fa temps. Per exemple, el juliol del 2010 el Washington Post publicava una sèrie de tres reportatges, de Bill Arkin i Dana Priest, sobre la nebulosa dels serveis secrets i la comunitat d'intel·ligència als Estats Units que allà van tenir molt ressò, però el treball de recerca era tan meticulós, i les garanties del diari tan sòlides, que no va haver-hi cap acció legal del govern, ni cap desmentiment oficial. Explicaven, per exemple, que fins a 1.271 agències del govern i 1.931 societats privades subarrendades, s'ocupaven "de la indústria de la seguretat nacional". 854.000 persones tenen la certificació federal d'accés a documentació secreta i, en concret, un garbuix de quasi una vintena d'agències federals ocupen la primera fila.