La novel·la històrica o falsa biografia de l’emperador romà Adrià és el llibre més conegut i llegit de l’escriptora belga Marguerite Yourcenar. La novel·la va saltar al teatre de la mà del director italià Maurizio Scaparro el 1989 i pocs anys després es va veure en la versió castellana de Julio Cortázar, també amb direcció de Scaparro, al Teatre Grec de Barcelona. Ara l'espectacle torna als escenaris amb una dramatúrgia de Brenda Escobedo i amb el fantàstic protagonisme d’un Lluís Homar a qui el paper li escau com anell al dit. Les reflexions d’Adrià/Yourcenar sobre la política, les guerres, la bellesa i la mort componen un fresc humà que el virtuós Lluís Homar trasllada combinant delicadesa amb profunditat, seguretat amb tendra melangia. 

Abecedari és el segon treball de creació d’un jove tàndem d’artistes que van impactar amb el seu primer espectacle al Maldà i que aquesta temporada són residents de la Beckett. Nodi: de gossos i malditos ja mirava enrere, en concret a la contracultura dels anys setanta del segle passat, i aquest Abecedari segueix fixant-se en el passat. En aquest cas, en el filòsof francès Gilles Deleuze. Això, almenys, era el punt de partida de l’espectacle. Però en el procés la cosa es va anar enredant i ben poc en va quedar de l’abecedari d’aquell filòsof que amb setanta anys va saltar des de la finestra del seu pis a París i va deixar la gravació d’una llarga entrevista on cada lletra evocava un concepte.

Hi ha un teatre d’entreteniment, el més abundant; teatre d’art, que deia Stanislavski; hi ha un teatre d'agitació i propaganda (agitprop) vinculat a la política, i hi ha un teatre d’urgència que rescata la veu dels silenciats per l’horror de la guerra. És el cas de Retorn a Haifa, que obre el minicicle Bategant per Palestina al Heartbreak Hotel. Perquè el lloc on neixes marca no sols la infància sinó també el futur de la vida, com passa amb el poble palestí. (“L’home es allò per què lluita”, diu el noi jueu.) 

Giovanni’s room figura al segon lloc de la llista de les 100 millors novel·les de temàtica gai i lèsbica, que va elaborar The Publishing Triangle el 1999 i que està encapçalada per Mort a Venècia. Sembla lògic, tractant-se d’una novel·la d'un escriptor, James Baldwin (Harlem, Nova York, 1924 - Sant Pau, França, 1987), que el 1956 reivindicava la normalitat de les relacions homosexuals en uns Estats Units on fins al 2003 no es va despenalitzar la sodomia.

Cal escalfar-se abans de començar. I si estàs escalfant-te, més val que continuïs escalfant-te perquè si ho deixessis hauries de tornar a començar. I això sempre és difícil. Ho diu la bailaora Rocío Molina, i per això, mentre els espectadors s’asseuen a les butaques i no paren de xerrar, ella fa exercicis sobre una màrfega al bell mig de l’escenari buit. I per això quan després de dues hores d’apoteosi de talons, de la salutació de la resta de la companyia i d’un entregat aplaudiment amb tota la platea dempeus i sense voler marxar, ella seguirà talonejant mentre sona l’Achilipú de Dolores Vargas, la Terremoto.

Sol Picó tanca una etapa amb el seu primer espectacle a la Sala Gran del Teatre Nacional. Un espectacle que és comiat o, com diu ella, transformació. I arriba amb una apocalipsi personal plena de força, entrega i magnífiques coreografies.

Tendrament és una mena de striptease emocional d’una parella d’artistes. "Tu ocupes més espai", li diu Judit Colomer a Pau Vinyals. I és ben cert. Ell és la taula i ella la cadira del saló de casa, ens diuen. Pot ser o no ser així al domicili real, però ho és, i ben segur, en el protagonisme d’aquest espectacle de creació promogut per tots dos. Potser és degut al fet que ella és una bona escenògrafa però una actriu debutant i ell un bon actor amb notable trajectòria. Potser perquè ella és més sòlida i madura emocionalment i ell és més juganer, desimbolt, graciós, li agrada despullar-se emocionalment i lluir calçotets. Potser és que, a la fi, ell representa el sempitern baró dominant que explica com es van conèixer sense que ella digui res i quan ella vol parlar no deixa d’interrompre-la. Potser és així perquè ell necessita explicar-se i explicar-nos la seva bisexualitat.  

Record inevitable d’una funció força significativa en la història del Teatre Lliure i proposta de futur amb una jove companyia. La nit de les tríbades (o sigui, lesbianes) es va estrenar el 1978 sota la direcció de Fabià Puigserver i amb Anna Lizaran, Quim Lecina, Domènec Reixach i Muntsa Alcañiz, qui va assistir a l’estrena de la nova proposta en el romàntic Teatre de Sarrià i que en acabar la funció va rebre una flor de mans del director, Oriol Broggi.

La directora francesa Séverine Chavrier, a qui vam conèixer fa quatre anys amb Ils nous ont oubliés (l'adaptació d'El forn de calç de Thomas Bernhard), ha tornat al Teatre Nacional de Catalunya. I ho ha fet amb una adaptació molt lliure d’una de les obres més celebrades però també de les més complexes de William Faulkner, Absalon, Absalon! Faulkner narra l’ascens i la caiguda de Thomas Sutpen, un nen pobre del Mississipi de principis del segle XIX que assolirà la riquesa i es convertirà en un tirà esclavista a la recerca de reconeixement social. 

L’impossible és el mot amb què Tiago Rodrigues designa l’espai geogràfic indefinible però real on s'internen els treballadors de les organitzacions humanitàries. Un espai oposat al possible, que és aquell d’on en provenen i on retornen al finalitzar cada missió i és l’espai on vivim els habitants del Primer Món.

Joel Joan plorava. Plorava en saludar. Unes llàgrimes provocades no sabem si pel monòleg final de Sònia sobre la inabastable resiliència i la fe en l’altra vida o bé per l’alliberament emocional que va sentir després d’una hora i mitja de viatge amb els vuit personatges de L’oncle Vània de Txékhov.

Argos era el nom del gos d’Ulisses. Només ell el va reconèixer quan va tornar a casa disfressat de rodamon després de vint anys d’odissees guerreres. Vera (una superba Ariella Reggio) és una dona gran malalta d’Alzheimer que va fugir de Pula (Ístria) després de la Segona Guerra Mundial. I York és el nom del gos que tenia quan era petita. Un gos, que com Argos, és símbol de la llar i de la terra a la qual ara retorna en un viatge amb cotxe que ha preparat la seva fila Beatrice (Maria Ariis) per conèixer quelcom aparentment tan senzill com la data de naixement de la mare. La mare, la filla i la neta Clara (Lucia Limonta) fan un viatge que les confronta amb el passat i la memòria, amb el silenci que envolta sempre l’exili. Tres generacions, tres vides, tres caràcters i molts kilòmetres de cartera en un atrotinat cotxe per pair el passat i el present, per posar llum al desconegut.

El 2025 el 21% dels ciutadans de l’Estat tenien 65 anys o més. I el 5,5 % dels de més de 65 pateixen o patiran Alzheimer. Marc Artigau, un dels dramaturgs catalans més premiats i estrenats, ha escrit amb encert obres sobre l’adolescència (Les altres); sobre la felicitat improvisada (Les bones intencions); sobre els avis i les havaneres (No cal anar a l’Havana); sobre els robots (Alba o el jardí de les delícies), i diverses històries d’amor (Arribaràs i serà de nit i L’illa deserta). I ho fa sempre proper a la comèdia, fins i tot quan parla de qüestions serioses. Aquest és el cas d’Una festa a Roma, que incideix en un tema que el teatre ha conreat tot sovint, en consonància amb la importància social de la malaltia de l'Alzheimer (El pare, de Florian Zeller; Lluna plena, d'Aki Shimazaki; Deserts de la memòria, de Marcela Terra; Abans que arribi l’alemany, de Marta Barceló ). Un tema dolorós que fàcilment pot abocar al drama però que Artigau decanta cap a una entretinguda comèdia sentimental que Clara Segura condueix amb seguretat i ritme, i que el públic aplaudeix amb ganes.

La princesa francesa Margarida d’Anjou és un personatge prou important de la història d’Anglaterra. Casada per poders als 16 anys amb Enric VI, va esdevenir una reina poderosa que va destacar per la seva intel·ligència i les seves habilitats polítiques però també pel seu infrangible coratge, que, com va dir Edward Hall, la feia "més semblant a un home que a una dona". Pel que fa al teatre, és un personatge secundari de quatre obres de William Shakespeare (les tres parts d'Enric VI i, sobretot, Ricard III), totes elles documentades a partir de Les cròniques de Holinshed (Cròniques d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda), escrites entre el 1528 i el 1580. "Lloba de França, si no pitjor que els llops de França", diu el duc de Suffolk en una d’elles.

El futur dels nostres fills és una de les grans preocupacions actuals de la humanitat en un món dominat per la incertesa i al qual estan arrabassant totes les iniciatives de sostenibilitat. L’1 de gener del 2023 la Unió Europea atorgava la qualitat d’energia verda a la nuclear. A principis de febrer del 2026 Donald Trump eliminava les limitacions contra els gasos de l’efecte hivernacle i expirava sense renovació l’acord entre Rússia i els Estats Units sobre la proliferació d’armes nuclears. El medi ambient ho té fotut i la irresponsabilitat dels qui prenen aquestes decisions afectarà evidentment els fills de tota la humanitat, com ens ve a dir la prestigiosa dramaturga britànica Lucy Kirkwood amb Els fills (The children), una obra estrenada al Royal Court Theatre de Londres el 2017 i que ens arriba en una magnífica traducció de Cristina Genebat i en unes memorables interpretacions de Mercè Aránega, Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas.

Una cançó llunyana és una d’aquelles propostes en què tots els elements es conjuren amb un resultat esplèndid. Una perla en el petit i càlid espai de Dau al Sec que evidencia que no calen escarafalls per emocionar. Certament, és un monòleg. Un monòleg accentuat per l’humanístic text del dramaturg britànic Simon Stephens, per les breus i delicades frases jazzístiques de Mark Eitzel –conegut com a líder de la banda American Music Club–, per l'exigent direcció d'Oscar Fabrés i, esclar, per l'emocionant interpretació d’Eduardo Lloveras acompanyat al piano de Joel Riu, i tot plegat embolcallat per una il·luminació amb càlides textures (Sergio García).

Carai amb Els Pirates! Reduir la trilogia La villeggiatura del gran Carlo Goldoni a 90 minuts conservant tot l’alè, la diversió i la crítica de l’original no ha de ser gens fàcil. I portar-la a escena només amb quatre intèrprets, tot un repte interpretatiu que Núria Cuyàs, Ricard Farré, Laura Pau i Arnau Puig superen amb virtuositat i una gran vis còmica sota una enginyosa i vibrant direcció d’Adrià Aubert.

El barquer de Jez Butterworth, l'autor de Jerusalem, és una obra i una proposta escènica força excepcional per diferents raons que tenen a veure amb la durada (tres hores i quart, més dues pauses), el nombre d’intèrprets (dinou), els premis assolits (el Laurence Olivier, entre ells) i el rècord d’entrades venudes de la història del Royal Court Theatre de Londres, on es va estrenar el 2017 sota la direcció de Sam Mendes. I a Barcelona, tenen a veure amb l’excel·lent càsting de la proposta del Lliure, amb l’excels nivell interpretatiu d’un repartiment intergeneracional, amb una posada en escena que recupera el millor de Julio Manrique i amb el protagonisme d’un personatge absent, però també i sobretot tenen a veure amb els ressons que provoca en qualsevol comunitat, com la nostra, que aspira a la llibertat, la justícia i la pau.

Hi ha obres que s’apropen a l’horror amb un distanciament d’arrels brechtianes que sense incidir en l’empatia emocional colpegen molt endins i desvetllen el més terrible de la condició humana. Com vaig aprendre conduir n’és una.

No hi ha gaires artistes de la performance que hagin exhibit la seva obra al MoMA de Nova York (The artist is present) i ben segur que Marina Abramović és la primera que ha omplert l’escenari del Gran Teatre de Liceu de cossos nus amb una proposta titulada Balkan Erotic Epic (Epopeia eròtica balcànica) que el públic en peu va aplaudir generosament. La importància de la nuesa en aquesta producció quedava ratificada en les glòries finals quan Marina Abramović va sortir de la mà del coreògraf (el seu és el treball més destacat) i d’un performer en pilota picada, com es diu vulgarment. I ens preguntem: "És aquesta nuesa l’element provocador o de desconcert que rau en la performance?" La creadora ha fet un salt a l’espectacle visual més amable substituint l’estrany, l’inexplicable, per l’obvi?