Fa molts anys, en una altra vida, Josep Lluís Núñez s’esgargamellava fins a quedar-se sense veu a les assemblees defensant que la samarreta del Barça havia de perdre la virginitat publicitària si (els sonarà el discurs) el Barça pretenia competir amb els seus competidors europeus del moment. D’aquell blaugrana total vam passar a l’Unicef i en l’última dècada Qatar Foundation i Qatar Airways. L’eliminació de les hostesses gegants de la façana de tribuna és tot un símbol del final de règim que suposa el relleu de patrocinador. I una explicació del perquè ha aixecat tanta controvèrsia aquest acord. Els trenta i escaig milions d’euros que el Barça ha ingressat per temporada a canvi d’associar la seva marca a l’emirat poden generar debat tenint en compte el munt d’actius que s’han venut, a més de la samarreta. Quant valdria una publicitat com aquesta que han vist els seguidors del Barça i els milions de visitants del Museu en solitari? Quant valdria posar una publicitat a la façana de la Pedrera?

Hi ha pocs quilòmetres entre la Ciutat Esportiva i el Miniestadi però venim d’uns últims anys en què han semblat viure en dimensions paral·leles. Poques passes separen els despatxos dels responsables de l’àrea esportiva però hi ha hagut poques reunions on s’hagi posat sobre la taula una estratègia conjunta de tota la factoria futbolística blaugrana. Des del primer equip fins al conjunt més modest de la base. De cop i volta, des del Miniestadi apareix una oportunitat òptima per canviar radicalment aquesta dinàmica. El retorn del Barça B al futbol professional aporta (a banda de diners extres en drets de televisió i un seient més a l’Assemblea de la Lliga de Futbol Professional) un instrument de primer ordre per complementar el primer equip del Barça. I fa la sensació que el tarannà de Valverde i la seva trajectòria com a entrenador de l’Athletic Club hi poden ajudar.

Marlon obre un camí realment interessant. El Barça l’ha fitxat per una quantitat irrisòria i en pot obtenir un benefici altíssim. Quatre milions i mig en un pressupost que aspira a arribar en pocs anys als 1.000 és una menudesa. Si compleix el potencial i es desenvolupa com el Marlon que hem vist amb el primer equip i no com el jugador que va perpetrar un penal innocent al camp del Racing de Santander, haurem descobert un jugador amb prestacions per a Valverde i per als que vinguin després. La pregunta és: per què no fitxem més Marlons? Ja hem explicat massa sovint que el Barça, ja actualment, no té la disponibilitat de recursos per ser competitiu davant dels altres grans clubs d’Europa que tenen el suport de grans fortunes disposades a invertir quantitats indecents de diners, i que provoquen inflació en el mercat. Cada any que passa la posició financera és més delicada.

De Cardiff arriba un regal enverinat. Una mina antipersona situada sota els nostres peus que enrarirà l’ambient dels pròxims mesos. No tant perquè l’etern rival sumi una dotzena de trofeus i consolidi la seva hegemonia continental, sinó perquè el Madrid ha aconseguit dues Champions consecutives mentre aquí veiem com passa la vida com un aristòcrata anglès en decadència que enyora aquella època d’opulència. Seguim tenint el millor palau i tres cotxes esportius de gamma alta al pàrquing però el cava només l’hem pogut treure per un trofeu menor com la Copa. No podem parlar en termes científics i òbviament es fa molt difícil resumir en 2.500 caràcters el sentir de l’afició del Barça, però el cop de Cardiff ha estat especialment dur per a la moral blaugrana. Serà un estiu de mal pair.

Estem vivint els últims anys del règim que va entrar a governar el Barça l’estiu del 2003. Els últims anys poden ser quatre, dos o un però sembla clar que l’era que es va iniciar amb la victòria del trio Laporta-Rosell-Soriano està arribant als últims minuts del partit. I quan s’acaben les hegemonies, també les polítiques, generen períodes de convulsions internes i externes. I venim de dies molt més que convulsos, volcànics. Es fa molt difícil d’imaginar que en les pròximes eleccions, es convoquin quan es convoquin, hi hagi una opció amb garanties de victòria que sorgeixi del Big Bang del 2003. Als últims comicis, tots els candidats provenien del nucli guanyador d’aquelles eleccions en què es va imposar el cercle virtuós.

Si s’acabés celebrant el referèndum i poguéssim acotar els vots només dels membres de la junta directiva del Barça, hi ha dubtes raonables d’una victòria del sí. El consell directiu no està format per activistes de l’ANC, amb l’estelada penjada al balcó. Hi ha ferms partidaris de la independència, això sí. També n’hi ha de contraris fins i tot a la possibilitat d’un referèndum. Es produeixen, però, una sèrie de paradoxes. D’entrada, Bartomeu ha viscut aquests dies posteriors a l’adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum la pressió de l’unionisme en contra de la decisió i crítiques d’una part de l’independentisme, que el considera tou. Paradoxa 2: la junta directiva d’aquesta composició descrita anteriorment ha fet potser més signes inequívocs d’adhesió al dret a decidir que qualsevol altra (el Concert per la Llibertat i la Via Catalana al Camp Nou, declaracions a l’assemblea de compromissaris consignant la vinculació del Barça amb el que decideixin els catalans, l’adhesió al Pacte Nacional pel Dret a Decidir...), però passa per ser un govern que en aquesta matèria neda i guarda la roba. A dins, creguin-me, ho viuen amb sensació d’incomprensió. A més, i per acabar-ho d’adobar, no va faltar qui va recomanar a Bartomeu no significar-se en aquesta qüestió ara que hi ha causes obertes pendents de judici ni més ni menys que a l’Audiència Nacional.

Una nota a peu de pàgina en la història del Barça. Potser ni això. Quan passin les dècades, els nostres fills i nets potser dedicaran cinc minuts a tertuliejar sobre una temporada, fa molts anys, que un volcà islandès de nom impronunciable va interposar-se en el camí del millor equip del moment amb una Champions especial amb final al Bernabéu. Es parlarà bastant més de l’any en què l’entrenador va emmalaltir i, malgrat tot, l’equip de llavors va inscriure en els llibres d’història la fita de la Lliga dels 100 punts. També es va escapar la Champions amb el crac lesionat i l’equip tocat anímicament. Aquestes dues circumstàncies tenen una explicació externa que dona sentit als fracassos.

No és cap secret que l’economia del Barça apunta a necessitats concretes com la de fer calaix abans del 30 de juny per presentar uns números acceptables a final d’exercici. Tampoc cal ser científic per arribar a la conclusió que s’haurà de vendre algun actiu, algun jugador, per ajudar a presentar uns comptes verds. I si es té una mica de nas i d’intuïció és bastant clar que Arda Turan encaixa perfectament en el perfil de jugador que ja és al mercat per captar recursos. El turc va servir per al que va servir. Es van guanyar unes eleccions amb la seva contractació, que feia content l’entrenador (tot i que Luis Enrique segurament és el primer decebut pel seu rendiment) i transmetia la imatge que el Barça seguia sent capaç de fitxar en període preelectoral, tot i la sanció de la FIFA, que en aquell moment era plenament vigent. Entre lesions i decisions tècniques, Arda s’ha despenjat i ja no ocupa un lloc en els plans de futur del club. Per sort, manté atractiu per a determinats mercats que poden servir per fer calaix.

El València va culminar un gran negoci quan es va desprendre de Mathieu. Amb els 20 milions d’euros que el Barça va pagar pel francès, Rufete, l’aleshores director esportiu valencianista, va comprar Mustafi i Otamendi. El València es va reforçar amb dos jugadors amb potencial, els va aprofitar esportivament i en va treure un rendiment posterior a l’hora de vendre’ls. El de Mathieu és un error que vam pagar molt car a Màlaga. El partit de La Rosaleda estava ben plantejat, l’equip de Luis Enrique transmetia aquella sensació familiar d’anar picant pedra fins a decidir un partit, però una errada infantil del francès va canviar el matx i potser la Lliga. Ve d’una altra època i d’uns altres gestors, però l’equivocació ha anat esclatant en els nostres dies. Era una època en què l’assignatura pendent consistia a fitxar un bon central de garanties. Curiosament, aquesta assignatura s’ha aprovat aquest estiu amb la incorporació d’Umtiti, que ja s’ha fet un lloc en l’onze de gala. Estem parlant del gran fitxatge d’una temporada en què el club s’ha gastat molts diners sense gaires resultats.

Els homes del president que han rebut l’encàrrec d’estudiar les propostes de nou entrenador per al Barça mantenen un volgut silenci i s’entretenen a assenyalar que els missatgers entorpeixen la seva sagrada missió. És d’allò més lògic que ni Robert, ni Albert Soler, ni ningú del seu equip diguin públicament el nom de l’hereu de la banqueta de Luis Enrique perquè actuaria contra els seus interessos. Però segur que internament s’han respost a la pregunta de si el que convé és continuar l’actual projecte que ha resultat exitós amb una evolució, o bé la filosofia i les instruccions que han rebut passen per entrar en una nova pantalla i fixar la mirada en un horitzó més llunyà amb un projecte nou.

El futbol provoca escenaris capriciosos com el dels últims dies. Els candidats més o menys confessats a la banqueta del Barça surten malparats de les seves últimes performances. Després de gairebé tres temporades havent excel·lit en la preparació de les jugades d’estratègia i la defensa de la pilota aturada, Juan Carlos Unzué veu com l’equip esdevé vulnerable en els córners en contra. Res definitiu ni vinculant però tothom sap que el navarrès ha fet evolucionar el model cap a un actiu que en la majoria dels casos ha ajudat l’equip. De totes maneres, Unzué ocupa un lloc destacat com a mínim en la fase actual d’estudi de possibles candidats. Ernesto Valverde és l’etern aspirant. No hi ha hagut relleu a la banqueta del Barça els últims anys sense que ell hagi aparegut en les travesses en una posició qualificada. Ara també apareix molt ben posicionat. Els últims dies tampoc ha quedat gaire ben prestigiat després d’un mal partit contra el Madrid. I l’entrenador del Sevilla ha perdut part del seu encant després de veure com el Leicester el deixa fora de la Lliga de Campions.

S’està instal·lant la idea que el president del Barça, el dipositari de la sobirania popular que es va expressar en les últimes eleccions, el màxim responsable de la institució, s’ha d’apartar en la decisió estratègica més important dels pròxims anys al club: el fitxatge del substitut de Luis Enrique. És a dir, ¿el màxim responsable del club, el personatge al cul del qual es dirigeixen totes les puntades de peu quan surten les coses malament, tot i que a vegades les decisions les hagin pres executius o tècnics, perquè ell n’és el màxim responsable -aquesta responsabilitat que ara recau en Josep Maria Bartomeu-, s’ha de limitar a observar els seus subordinats com fan i desfan? Si es tria la persona equivocada, si el club opta per un tècnic que acaba sortint com el Tata Martino, la dimissió que es reclamarà serà la de Bartomeu, no pas la dels tècnics o executius que hauran fet la feina.

Si hi ha alguna esperança remota de capgirar l’eliminatòria amb el PSG se sustenta, sobretot, en dos motius racionals. El primer és Messi. I punt. Qualsevol equip que tingui el crac argentí a la fotografia de l’equip inicial té llicència per aspirar a qualsevol cosa, per impossible que sembli. La segona eina per alimentar l’ànim i fer travesses és el camí que hem fet tots plegats des del 14 de febrer. Vam tornar de París adolorits per la pallissa, se’ns va instal·lar a tots plegats (repasseu els diaris i els programes d’aquell dia) la certesa que Luis Enrique no seguiria més enllà del 30 de juny, i ens espantava pensar que aquest equip podria entrar en fase de caiguda lliure.

Els membres de la junta directiva del Barça que va governar el club des del 2003 no paraven de repetir allà on anaven que eren “una anomalia”. Soriano, Laporta i Rosell se sentien això, un error en la continuïtat del sistema, un accident, uns no escollits que s’havien colat per una escletxa en un moment de debilitat de l’ statu quo.