Tot i afirmar que havia executat intervencions més difícils en els seus quinze anys de professional, Gordon Banks sempre va assumir que se’l recordaria més per la parada del segle, la neutralització inversemblant d’un cop de cap acadèmic de Pelé al Mundial de Mèxic’70, que no per haver estat el porter titular de l’onze anglès que va brandar la Copa Jules Rimet a Wembley, el 1966. Banks és el quart jugador d’aquell equip que ha traspassat, després de Bobby Moore, Ray Wilson i Alan Ball: a l’abril es compliran vint anys de la mort de l’entrenador, Alf Ramsey. Tan sentides van ser aquestes pèrdues, però, com la del comentarista televisiu d’aquella final contra l’Alemanya capitalista, l’autor d’una línia immortal que va transcendir l’univers futbolístic fins a esdevenir una frase d’ús comú en l’àmbit anglosaxó. Com ha succeït amb Banks, el currículum de Kenneth Wolstenholme ha quedat condensat en els segons previs al 4-2 de Geoff Hurst, amb aficionats saltant a la gespa: “ They think it’s all over... it is now ”. És a dir: “Es pensen que s’ha acabat... ara sí”.

Dels set catalans que militen a la Premier League, quatre són laterals drets. És lògic pensar, especialment en els casos de Bellerín i Montoya, que un dos amb una sòlida projecció atacant però amb prou capacitat física per recuperar la posició casa amb el tradicional joc britànic, d’anada i vinguda constant, d’esforç sostingut, de resolució tardana de molts duels. La deducció també és aplicable a Marc Navarro, perico fins fa pocs mesos però culer durant vuit anys, amb el que això comporta futbolísticament, i a Bruno Saltor, un interior reciclat en qui Guardiola va pensar -Lu Martín dixit, amén- abans de dur Alves. La concepció de l’extrem obert, veloç, hàbil, desequilibrant i simpàtic amb el gol, també assimilable a la cultura barcelonista, ha estat importada al Regne Unit per tècnics ibèrics, Javi Gracia i Nuno, amb Deulofeu i Adama Traoré. En canvi, trasplantar un quatre amb segell La Masia és més complex. A més de les capacitats de lectura del joc i de distribució, el futbol britànic exigeix un desplegament físic regular i una eficàcia màxima en el rol de stopper. Per això Oriol Romeu, degà dels jugadors del país a la Premier amb sis anys, es pot considerar una peça única, un pivot rocós edificat sobre els fonaments de joc del Barça però a qui, en paraules pròpies, agrada més un tackle que un túnel.

No fa pas tant que allò que els italians anomenen campanilismo, l’esguard de cua d’ull, envejós, al campanar veí un metre més alt, es representava a bastament als camps del futbol regional. Al Sant Feliu de la Costa Brava preolímpic, a banda de la indefinició orogràfica i personal de no ser ben bé empordanesos -perquè el ganxó collona a la seva manera-, però sota cap concepte selvatans, s’hi copsava un derrotisme atàvic. Que la joliua badia guixolenca hagués bressolat un president de la Generalitat a l’exili, Josep Irla, o un periodista imprescindible per llegir la ciutat, el país i el món del segle passat, Gaziel, no revifava l’orgull local. Molts nadius creien residir en un indret decadent, que podia haver estat i no va ser, sense la pròspera indústria del primer nou-cents ni els serveis que hauria requerit el boom turístic. Les fires i festes, les iniciatives per portar visitants o les infraestructures en general eren sempre de nyigui-nyogui si s’equiparaven amb les dels voltants. Ho van cantar els Quercus a L’última havanera : “Francament és horrorós que hagis d’anar a palmar-la a Palamós”, en referència al fet que l’hospital comarcal s’ubiqués a la rivalíssima vila gairebé contemporàniament al fulgurant ascens del degà del futbol català a les divisions professionals.

Les primeres retransmissions d’esport radiofòniques, aviat centenàries, van denotar una diferència entre la manera nord-americana i la britànica d’afrontar el nou repte. Certament, molts dels pioners announcers dels Estats Units no tenien estudis periodístics: Harold Arlin era enginyer elèctric, Tom Cowan treballava de secretari per a Thomas Edison i a Graham McNamee l’havien contractat com a cantant. Amb tot, de seguida es va recórrer a plomes de prestigi de la premsa escrita com Sandy Hunt i Grantland Rice, i les primeres emissions esportives per a la televisió van ser comentades per professionals com Red Barber i Bill Stern, amb experiència a la ràdio. En canvi, la BBC va preferir reclutar sportsmen en actiu o retirats, coneixedors de la modalitat que calia relatar. Teddy Wakelam, capità de l’equip de rugbi londinenc dels Harlequins, es va encarregar d’explicar, des de Twickenham, un Anglaterra-Gal·les; i George Allison, malgrat haver realitzat feines periodístiques i de propaganda, era directiu de l’Arsenal quan va narrar els primers partits de futbol a l’emissora.

Al marge del resultat d’enquestes telefòniques, de les quals se sol dissimular la imprecisió, sempre és una bona notícia per a la ràdio un reconeixement públic a la feina d’un professional del mitjà. La lloança és especialment valuosa si arriba tant dels col·legues de professió com dels oients, destinataris finals i principals del missatge. I encara és més interessant, en un temps en què els estadis de futbol s’han transformat en platós de televisió on es programen els espectacles a l’hora que més convé a la patronal, que s’aplaudeixi un narrador esportiu.

Ni tan sols per honorar la memòria de Josep Lluís Núñez es va guardar estrictament, al marge de les opinions que suscitin les múltiples arestes del personatge, un minut de silenci al Camp Nou. Es va dur a terme un homenatge, certament, durant un minut, fet per si sol remarcable si es considera l’afany d’alguns col·legiats de no alterar l’escaleta prepartit. Però al coliseu blaugrana el silenci en aquests instants és bandejat des que sona per megafonia un fragment d’El cant dels ocells, que mai havia estat una música mortuòria i sí nadalenca o de bressol, fins que l’incivisme va comportar aquesta trista accepció. No cal passar gaire temps a l’hemeroteca per trobar minuts de silenci esguerrats per consignes o protestes proferides des de la graderia, en ocasions sense vincle amb el motiu de la cerimònia. I sol passar que el primer bram encén la resposta de rebuig de la majoria de l’estadi, i el condol es dilueix en una paradoxa infantil: fer callar la classe a crits.

Entre els més de quatre mil aficionats que van ignorar una tarda rúfola per presenciar al Miniestadi el Barça - Atlètic de Madrid femení, fa dues setmanes, era particularment audible un grup de quatre o cinc joves, aposentats davant les càmeres de les televisions sense drets. En aparença, vist el seu comportament durant el matx, haurien pogut passar per seguidors del club visitant. Però els va delatar que, quan es va anunciar per megafonia l’onze madrileny, només van ovacionar el nom d’una futbolista: la central Laia Aleixandri, natural de Santa Coloma de Gramenet, ex del Sant Gabriel i el Barça, d’on va marxar fa dos estius.