Per molt que els costi d’admetre als qui llegeixen la política i la història amb manuals antics, el darrer front popular a Catalunya no va ser fa noranta anys, el 1936, sinó que en fa onze, el 2015. I no es va dir Front d’Esquerres, com al 36, sinó Junts pel Sí. Aquesta coalició electoral formada per ERC, CDC i personalitats independents va arrasar a les eleccions del 27 de setembre de 2015 amb un programa rupturista i clarament progressista, esdevenint primera força a totes i cadascuna de les comarques del país –també a la capital, Barcelona–, i més que doblant el resultat de l’immediat perseguidor, tant en vots com en escons.

No sabem si Jordi Amat volia fer un assaig cultural i sense voler li ha sortit un llibre polític, o si volia fer un llibre polític i va decidir camuflar-lo d’assaig cultural. Sigui una cosa o l’altra, Les batalles de Barcelona (Edicions 62) mereix la conversa que està generant. Més enllà de construir un recorregut històric deliciós sobre com la cultura ha imaginat i narrat la ciutat els darrers cinquanta anys, Amat té la lucidesa de travessar el llibre amb la pregunta més incòmoda possible: ¿podem dir que Barcelona és, avui, una ciutat democràtica? ¿És democràtica una ciutat en què els seus habitants no es poden permetre viure-hi? L’autor no ho pregunta des d’una posició antisistema, ni des de la perifèria social: fill de bona família –ell mateix ho explica al llibre–, Amat és membre de la junta del Cercle d’Economia i dirigeix el suplement cultural més influent d’Espanya, Babelia.

Vuit anys després del col·lapse de 2017, l’independentisme català no té un elefant a l’habitació, en té dos: Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. La continuïtat dels dos principals líders del Procés condiciona completament els respectius espais polítics i impedeix les imprescindibles catarsi i renovació profundes del conjunt del moviment, sense les quals és impossible que surti del pou electoral, polític, discursiu i cultural on està ficat. 

No teníem els serveis públics i les infraestructures prou estressades amb la Catalunya dels 8 milions i de la massificació turística que el Govern de la Generalitat compareix al Parlament per fer-nos saber que ens hem de preparar per ser 10 milions. Que ho diuen els estudis demogràfics. Sembla que l’executiu català no considera cap alternativa: ho diuen els estudis demogràfics, i punt. Com si fossin els estudis demogràfics, i no les polítiques públiques, les que decidissin la població d’un país.

A finals dels anys 80 i començaments dels 90 del segle passat, la basquitis estava força estesa a Catalunya. La base social convergent envejava el grau d’autogovern assolit pels bascos en els pactes de la Transició, especialment el concert econòmic, i ja aleshores començava a tenir la sensació que als catalans se’ns havia pres el pèl. El sentiment era tan estès que Jordi Pujol –sempre atent a aquestes coses– es va preocupar de crear una narrativa per defugir la comparació i reforçar l’autoestima: el projecte i la personalitat de Catalunya no es basaven en el control dels impostos sinó en la llengua i les competències en educació. “Ells potser tenen el concert, però el país està trencat per la violència i han perdut la llengua”. La cohesió social i el progrés del català, deia el mantra, eren la prova que s’havia fet l’aposta correcta. 

De molt jove li vaig sentir o llegir a l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte una frase que, per la seva lucidesa, em vaig guardar a la butxaca. Deia Ainaud que la relació entre Catalunya i Espanya era un empat d’impotències: la impotència històrica del poder espanyol d’acabar amb la diferència catalana, i la impotència de Catalunya de treure’s de sobre el poder espanyol. Probablement, Ortega y Gasset pensava en el mateix quan va formular allò de la “conllevancia” com a única estratègia possible davant de l’irresoluble “problema catalán”. Seríem, doncs, davant d’una relació basada en la resignació, on cap de les parts és mai feliç.  

En un article recent en aquest diari el 129è president Artur Mas ens explica la seva visió sobre la principal preocupació dels catalans segons la darrera onada del CEO. Pel respecte institucional que li tinc a l’autor, lamento constatar que es tracta d’un text farcit d’arguments que no resisteixen el contrast amb la realitat, i d’omissions tan ideològiques o més que les “proclames” que denuncia. No es pot deixar sense rebatre.

Per afrontar un problema el primer que cal fer és mirar-lo als ulls: la llengua catalana es troba en el pitjor escenari demogràfic de la història. Segons les enquestes oficials, només un 30% de la població de Catalunya la té com a llengua inicial, i només un 36% la fa servir com a llengua habitual en la vida diària. Les possibilitats que aquests tristos percentatges millorin a través de la transmissió familiar són nul·les, perquè ja fa anys que la natalitat ha tocat fons, especialment entre la població autòctona. Si el futur del català s’ha de basar en la natalitat i la transmissió familiar, el català simplement no té futur. Com a comunitat lingüística, doncs, només ens podem reproduir i créixer a través de nous parlants procedents de la immigració. Són faves comptades. Després en parlarem.

A Pedro Sánchez li agrada presumir que, des que ell és president, Catalunya ha recuperat la normalitat institucional i la pau social. Certament, el president espanyol va heretar de Rajoy una situació crispadíssima i li va tocar viure moments de gran tensió, com les protestes de 2019 contra la sentència del Suprem. La imatge del seu cotxe oficial sortint de l’Hospital de Sant Pau –on havia anat a veure els policies ferits a Urquinaona– perseguit per les bates blanques del personal sanitari i amb un dels seus escortes mostrant la metralleta quedarà per a la història. Després d’allò, però, Sánchez es va posar a fer política i en cinc anys ha aconseguit dividir i desmobilitzar l’independentisme i, sobretot, conquerir la Generalitat. Tot, reblat amb una majoria absoluta al Parlament dels partits del 155.

Tenia decidit canviar de tema per no cansar els lectors, però la quantitat i qualitat de les reaccions al meu article En castellà també, sisplau (ARA, 26 de febrer) m'obliga a tornar-hi, amb voluntat de matisar i ampliar la meva tesi per fer-la més comprensible (o potser per a alguns més incomprensible, no ho descarto). Voldria dir quatre coses.