Durant ni més ni menys que dinou segles, la inferioritat de les dones respecte dels homes no es posava en dubte, i de vegades ens n’oblidem. Sense anar més lluny, a finals del segle XIX, Gustave Le Bon, sociòleg i físic francès, escrivia: "Hi ha una gran quantitat de dones el cervell de les quals presenta una mida més semblant a la del goril·la que a la de l’home, que està més desenvolupat. Aquesta inferioritat és tan òbvia que ningú en pot dubtar ni per un moment; tan sols té sentit discutir-ne el grau. Tots els psicòlegs que han estudiat la intel·ligència de la dona, així com els poetes i novel·listes, reconeixen avui que està més propera a la del nen i a la del salvatge que a la de l’home adult i civilitzat" (Revue d’Anthropologie, número 2, 1879).

L’any 1981, Catalunya va ser la primera comunitat autònoma de l’estat espanyol a assumir les competències en matèria de protecció i tutela de menors. En aquell moment, els tribunals tutelars de menors eren competents tant en matèria de protecció com en el que aleshores s’anomenava “reforma”. Aquesta facultat no només feia referència a conductes delictives, sinó també a situacions en què es considerava que infants o joves tenien una conducta llicenciosa, estaven prostituïts o eren “vagos y vagabundos”, i també s’hi intervenia. L’edat coberta era de 0 a 16 anys.

Davant dels esdeveniments internacionals recents, sembla cada cop més factible la possibilitat d'un retrocés en el camí cap a la igualtat de les dones. La veritat és que la corba ascendent no sempre és constant, sinó que a vegades té recaigudes. Però soc optimista i penso que això no passarà i que estem davant d'un procés, ara com ara, imparable.

L'11 de gener del 2000 el Congrés dels Diputats aprovava la Llei orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social. L'endemà, el 12 de gener, s'aprova la Llei 5/2000, reguladora de la responsabilitat penal dels menors. Aleshores no s'era conscient de la importància que aquestes dues lleis tindrien en el futur.

Contràriament al que moltes vegades es pensa, les presons són unes institucions relativament modernes. Al començament només complien la funció de segregar i custodiar els presos fins que s'executessin altres penes, com les tortures físiques o la pena de mort.

El 8 de març del 2010 hi va haver una gran nevada a Barcelona, tot va quedar col·lapsat i aquell dia va néixer la meva neta Carlota, sense que poguéssim ni tan sols desplaçar-nos a l'hospital. Des de llavors, cada 8 de març li dedico un article. Avui també m'agradaria fer-ho, i no només a ella, sinó també a les meves altres netes, la Gabriela, la Valentina, la Juli i la Valeria, que d'alguna manera representen les dones del futur.

Diumenge passat vaig anar amb la meva família a un museu de Barcelona, un lloc, tal com s'anunciava, per a la diversió d'infants i adults. Gaudiríem d'habitacions temàtiques, laberints i meravelles a cada pas. Viatjaríem pel món de la fantasia, caminaríem pel sostre i visitaríem la casa del gegant. Dins de les activitats més sol·licitades ens trobaríem també amb el museu de la bogeria, destinat en principi als majors de 12 anys.

Ramón Sáez i Enrique Arnaldo estaven entre els vocals més joves del Consell General del Poder Judicial entre el 1996 i el 2001. Aquell era un Consell en què, a més dels vocals proposats pel PP i el PSOE, també n'hi havia de nomenats pel PNB, CiU, Coalició Canària i Esquerra Unida, en total cinc persones, cinc membres que sovint inclinàvem la balança a resultats no sempre esperats. Vam tenir un president, Javier Delgado Barrio, extraordinari, i altres destacades figures com Luis López Guerra, Javier Moscoso, Manuela Carmena o Francesc Caminal, i no en cito molts d'altres per no avorrir el lector.

Dues de les paraules que últimament apareixen més als mitjans de comunicació són diàleg i normalitat. Del diàleg se n’ha parlat tant i de tantes formes que al final cadascú n’ha fet la seva pròpia interpretació. L’anomenada nova normalitat fins i tot costa més d’entendre, ja que és un concepte altament indeterminat.

L’etiqueta de “data de caducitat” en els aliments és relativament recent. En tot cas, és un senyal de prosperitat i benestar, però també de salut.

Durant tot l'any somiem amb les vacances, tot i que poques vegades surten com les havíem planejat. Ara, després de la pandèmia, encara som més conscients que tot penja d'un fil i que la planificació no sempre dona el resultat esperat.

Tot i que la pandèmia continua al centre de les nostres preocupacions, pertinaç i sense descans, les notícies jurídiques tampoc ens han deixat respirar gaire aquests dies. M’agradaria comentar-ne tres breument.

L’indult com a part del dret de gràcia no ha estat mai una figura jurídica que hagi tingut especial atenció per part de la doctrina. Tanmateix, en aquests últims temps dia sí, dia també, apareix als mitjans de comunicació tant escrits com audiovisuals o digitals.

Finalment tenim nou Govern a Catalunya i s'obre l'esperança d'una nova etapa. El principal partit de l'oposició, liderat per Salvador Illa, també ha donat mostres de voler fer les coses d'una manera diferent.

És difícil no recordar el passat, sobretot quan és tan proper. I encara que mai hi ha una sola data, en el camp de l'educació superior sí que hi ha un vuit de març particular, el del 1910, que va ser la primera vegada que les dones es van poder matricular oficialment a la universitat. Van ser 21 a tot l'estat espanyol.