No hi ha setmana que no ens arribin notícies del progressiu augment del preu de l’habitatge en qualsevol de les seves modalitats, és a dir, pujades del preu del sòl, hipotecàries o de lloguers. I és en aquest moment quan l’habitatge es comporta gairebé exclusivament com un bé de mercat. És bo recordar que això és, precisament, el que deia el que molts consideren el pare del capitalisme, Adam Smith, catedràtic de filosofia moral, quan establia un vincle entre moral i economia. Vincle que també va recollir l’historiador E.P. Thompson, creador del concepte d'economia moral de la multitud, per referir-se a aquells ítems econòmics que poden provocar l’esclat social i polític d’una societat que es veu agreujada en la seva moral col·lectiva. 

El dia 25 d’agost, el ple del Congrés de Diputats va donar llum verda a l’aprovació definitiva de la modificació de la llei de 14/2011 de la ciència, la tecnologia i la innovació amb el vot favorable d’Esquerra Republicana de Catalunya. El món universitari i la xarxa de centres dedicats a la recerca i els seus professionals havien reivindicat reiteradament l’actualització del marc normatiu que els afecta. Els avenços en el sector de la ciència i tecnologia són ràpids i requereixen, per tant, una revisió periòdica de les seves normes jurídiques.

A la presó, una de les activitats que més practicava, dia rere dia, era llegir i escriure. Fins i tot m’atrevia a recuperar velles lectures per fer-ne relectures, breus readaptacions i escrits a partir de les reflexions que jo recordava, malgrat les circumstàncies en què vaig viure en tots els centres penitenciaris i l’escassetat de recursos en un context de reclusió. 

Comença a caminar una nova Generalitat republicana. Amb el govern encapçalat per Pere Aragonès, tindrem, després de més de 80 anys, un president d’Esquerra Republicana de Catalunya escollit amb normalitat parlamentària. Amb els mateixos objectius que ens han mogut sempre: construir un país pròsper, just i plenament lliure per a tots i cadascun dels ciutadans que viuen a Catalunya, pensin el que pensin i vinguin d’on vinguin. La nova Generalitat republicana té uns reptes immensos, però afronta les greus crisis que estem vivint amb voluntat transformadora, i estic convençut que sabrà liderar la reconstrucció social i econòmica del país i guanyar-se la confiança de la ciutadania mantenint-se sempre al costat de la gent.

El covid-19 ens farà plorar moltes morts. Així i tot, també ens hauria de permetre celebrar-ne almenys una: la mort d'una doctrina neoliberal que, durant massa temps, ha sigut l'hegemònica i ha influït de forma decisiva en les polítiques d'arreu del món. Una doctrina que ha treballat incansablement per reduir el pes de les administracions públiques a la seva mínima expressió al mateix temps que les ha incentivat a cercar el màxim creixement econòmic i a reduir el pes del bé comú. De ben poc han servit les alertes que, des de l'esquerra socialment i mediambientalment compromesa, hem enviat respecte als costos socials i els riscos globals que tot plegat comportava.

Ja fa un mes i mig que som a Madrid, a 600 quilòmetres de casa i de les nostres famílies i amics, i més de 30 dies que va començar aquest judici a la democràcia. Som davant d’una farsa judicial, i com més dies passen, més ciutadans d’arreu se n’adonen. Ho repetirem les vegades que calgui: votar no és cap delicte, fer un referèndum tampoc, impedir-ho per la força potser sí que ho és. Som presos polítics i se’ns persegueix per les nostres idees, però no oblidem una cosa: el que està en joc en realitat és la democràcia en si mateixa. Qui està afrontant una prova és l’Estat, i no passarà l’examen.

Les institucions catalanes segueixen en mans del PP. La prioritat, per tant, ha de ser necessàriament implementar el resultat del 21-D i restablir i recuperar la gestió democràtica de les institucions. No fer-ho és renunciar a revertir el 155 i una temerària fugida endavant. Necessitem posar fil a l’agulla i el primer pas necessàriament és constituir Parlament i mesa, pas imprescindible per no malbaratar un resultat clar que ha deixat el bloc del 155 en minoria i el PP com a darrer partit de l’hemicicle.

Dilluns vaig acomiadar el Carles Mundó, company de captiveri des que ens van empresonar. Un home d’una formidable formació, amb el cap ben endreçat, compromès amb el país i amb valors com la no-violència, la justícia social i la llibertat per bandera. Feliç pel seu alliberament, li vaig dir adeu amb una sentida abraçada que de ben segur traslladarà a tots vosaltres, també a tots els que avui sou a Brussel·les. I també, certament, corprès perquè el Tribunal Suprem va decidir que jo no podria acompanyar-lo i retrobar la meva família i els meus amics ni tampoc implicar-me físicament en la campanya electoral.

Fa només dos dies, amb l’amic i conseller Romeva, parlàvem de l’amenaça de presó que pesava sobre tots nosaltres. Les paraules del fiscal general Maza, 'Más dura será la caída', no presagiaven res de bo. De fet, ja havíem vist amb els Jordis com un parell de dies abans del seu empresonament ja es filtrava en mitjans polítics i periodístics que l’ordre seria de presó, que ja estava tot acordat. Novament ha estat així, cinc minuts de declaració han estat suficients. Vuit consellers del govern de Catalunya, inclòs jo mateix, som avui a presó, en aplicació del codi de justícia que regeix a l’estat espanyol. Ens van citar a través dels mitjans de comunicació, dimarts al vespre; la citació no la vam rebre fins dimecres, dia festiu, en menys de 24 hores se’ns citava a l’Audiència Nacional de Madrid per defensar-nos de peticions fiscals que podien sumar 30 anys de presó per a cadascun de nosaltres.

Jordi Carbonell, humanista, erudit, republicà, d’esquerres… ens ha deixat després de 92 anys d’una vida plena que va saber esmerçar amb amor cap a la seva família, treball per la seva llengua i lluita per la seva nació. Una família construïda amb la seva estimadíssima esposa, la filòloga Hortènsia Curell, amb qui va tenir quatre fills: Jordi, Anna, Roger i Oriol, que els hi han donat un petit estol de néts, que els han omplert de goig la seva vellesa.

Sempre hem dit que el nostre objectiu i prioritat és servir la gent, el conjunt de la nostra societat. De fet és aquest el motor de la història de la humanitat, la lluita constant per millorar les condicions de vida de la gent. El nostre és un país que ha ofert mil i un exemples en aquest sentit al llarg dels temps. I aquest és també l’origen de l’himne nacional Els segadors, la revolta de les classes populars davant els abusos de l’Exèrcit del Rei i l’alta noblesa i de protesta per l’empitjorament de les condicions de vida.

Instal·lat encara en temps de patiment i dificultats per a tanta gent, el nostre país viu no obstant un moment d’esperances. Som a la recta final d’un procés d’independència que marcarà, també, l’inici d’un procés constituent. Ambdós apunten a la mateixa finalitat: el canvi vers un nou país. L’independentisme, les esquerres i els moviments de regeneració democràtica són les tres forces que mouen el país en aquesta direcció. La majoria de la societat catalana es troba, de fet, a l’espai on totes tres conflueixen. Un espai que va del liberalisme social fins a l’esquerra transformadora, passant per la socialdemocràcia, i que conflueix en els objectius de la independència, la justícia social i la regeneració democràtica. Un espai ple de bona gent que pateix i que demana, a crits, que li sigui retornat el control sobre el seu país, sobre els seus governs i, en definitiva, sobre les seves vides.

Aquest país és la seva gent, una gent meravellosa que en els darrers temps ha protagonitzat una mobilització social mai vista a Europa, una demostració de voluntat democràtica exemplar que ha provocat un terrabastall sense precedents i ens ha permès somriure com mai, esperançar-nos com mai, creure que els nostres somnis són possibles i que ens en podem sortir.