El president Sánchez ha presentat el nou Pla estatal de lluita contra la corrupció, estructurat en cinc eixos i compost per quinze mesures. Sempre és benvinguda la voluntat política d'afrontar de manera integral un dels reptes principals de qualsevol democràcia: la corrupció.

En temps de desconfiança envers les institucions, parlar de participació ciutadana pot semblar una aposta arriscada. Però precisament per això cal més que mai disposar d’eines que enforteixin la democràcia i acostin la ciutadania a la presa de decisions. Catalunya, en aquest sentit, té una assignatura pendent: aprovar la seva llei de participació ciutadana. (En l’àmbit de la participació electoral també en té una altra: aprovar una llei electoral pròpia.)

Res no va quedar congelat l’1-O. El procés històric, la vida, segueixen. El temps avança inexorablement. El context canvia. Els valors que ens mouen es poden mantenir sempre, com una brúixola que ens marca el nord. Els mapes no actualitzats, però, ens portaran per camins equivocats perquè no descriuen el que ara és, no el que era, no el que voldríem.

Constato amb estupor (i tristesa) la coincidència a criticar la proposta d’acord de claredat presentada pel president Aragonès al debat de política general, tant per una part de l’independentisme com pel PSC i el govern espanyol. Per a aquests darrers, a Espanya no hi ha cap conflicte polític ni a Catalunya cap demanda majoritària d’autodeterminació i no cal negociar res. Per als primers, Catalunya ja va votar i la independència de Catalunya només depèn que s’aixequi la suspensió de la declaració d’independència i es defensi la República. No cal acordar res.

L’afer Pegasus ha mostrat un cop més (com l’A por ellos) que a Espanya hi ha un enemic interior. És a dir, ciutadans que es considera que atempten contra l’Estat, no contra persones particulars, i que poden ser combatuts, si és necessari, saltant-se o estirant la legalitat. És el “dret penal de l’enemic”.

A l’Afganistan de la dècada dels 70, l’objectiu del govern comunista de repartir les terres va topar amb els propietaris rurals, que van vincular la lluita pels seus interessos materials amb els valors tradicionals i religiosos del poble. La lluita va passar a ser “per un estil de vida” i molta gent s’hi va afegir. Fins i tot aquells que, en termes materials, hi sortien guanyant, amb les propostes reformistes.  Així van sorgir els mujahidins (precursors dels talibans).

"Iniciar un diàleg obert i constructiu amb totes les forces polítiques de Catalunya, incloses les que s'oposen a la independència, per tal de reforçar la qualitat de la democràcia espanyola, un dels estats més antics d'Europa, mitjançant l'autoritat de l'estat de dret, el bon govern i el respecte total als drets humans, sense recórrer al dret penal però respectant plenament l’ordre constitucional d’Espanya". Potser d'entrada no ho sembla, però aquestes paraules del recent informe aprovat per l’assemblea de parlamentaris del Consell d’Europa torna a situar el dret a decidir sobre la taula.

En els darrers temps són diverses les veus que assenyalen la necessitat de vincular l’anomenada causa catalana amb els drets de les minories nacionals. En són mostra els al·legats en aquest sentit de l’advocat Gonzalo Boye en la defensa del president Torra. És Catalunya una minoria nacional? Una nació? Una comunitat política subestatal? Des de quin enfocament s’hauria de defensar el procés sobiranista? Apel·lant al dret de les minories nacionals?, al dret a l’autodeterminació?, al dret a decidir?

El “dret a decidir” té un gran protagonisme a la sentència 459/2019 del Tribunal Suprem, en la qual es jutja els líders independentistes. Surt mencionat 29 vegades i la seva anàlisi centra un dels fonaments de dret de la sentència (el 17).

Ara que sembla que els fulls de ruta s’han deixat de banda, tenim el millor mapa possible de la Catalunya política actual: 50, 30, 20. Un 50% vol una república independent, un 30% vol mantenir l’ statu quo i un 20% vol una reforma constitucional que impliqui un augment de l’autogovern. No sembla aventurat afirmar que entre el 50% i el 70% hi ha el percentatge de catalans que rebutgen el 155, que volen una República (amb una relació a determinar amb Espanya) i que estan a favor de l’empoderament ciutadà i del dret a decidir del poble de Catalunya (discrepant sobre la millor fórmula per exercir-lo).

“Deixeu-vos d’eufemismes: Catalunya té dret a l’autodeterminació. Què és això del dret a decidir?! Ganes de no parlar clar o de convèncer els poc amics dels drets nacionals de Catalunya. Girem full ja! Deixem de parlar del dret a decidir”. Com més ens apropem al referèndum més sembla prendre força aquesta visió: del dret a decidir que va iniciar el Procés al dret a l’autodeterminació que hauria de cloure’l.

“Si el 48% dels electors estan a favor d’una proposta, el 5% hi estan en contra i el 47% tenen la intenció d’abstenir-se, el 5% dels opositors només necessiten desertar de les urnes per imposar el seu punt de vista, encara que siguin clarament una minoria. [...] Encoratjar l’abstenció o la imposició d’un punt de vista minoritari no és saludable per a la democràcia”. Aquesta explicació de per què no sembla raonable establir quòrums de participació en els referèndums està extreta literalment del punt 51 del codi de bones pràctiques sobre referèndums que va aprovar l’any 2007 la Comissió de Venècia. La conclusió és que la Comissió, “basant-se en la seva experiència en l’àrea de referèndums, ha decidit recomanar que no hi hagi condicions sobre el quòrum de participació”.