La mort d’Antonio Tejero Molina als 93 anys, coincidint amb la desclassificació de parts dels documents secrets al voltant de la trama, ha donat un doble protagonisme al tinent coronel de la Guàrdia Civil que va executar el darrer cop d'estat militar capaç de triomfar. Va ser la tarda del 23 de febrer de 1981 (23-F), quan el Congrés dels Diputats votava la investidura com a cap de govern de Leopoldo Calvo-Sotelo. Tejero hi va irrompre al crit de “¡Todo el mundo al suelo!” al capdavant de 265 membres de la Benemèrita que van disparar trets intimidatoris i van segrestar els parlamentaris. Es va sumar al cop Jaime Milans del Bosch a València, on era capità general i on va treure els tancs al carrer.

El debat d’investidura i les jornades prèvies han marcat una inflamació retòrica del PP i Vox. A més, aquest darrer partit ha atiat les protestes d’una ultradreta extraparlamentària a la seu del PSOE, al carrer Ferraz, que ha encunyat l’expressió "noviembre nacional" per exaltar el seu patriotisme. Aquesta situació pot crear un nou equilibri polític en la dreta espanyola, com ara veurem.

L’escàndol que protagonitza Joan Carles I ¿pot facilitar l’adveniment d’una Tercera República? És difícil fer prospectiva a causa de les variables que estan en joc, com mostrem tot seguit a partir de cinc claus.

La tendència del bloc de dreta (Cs, PP i Vox) a Catalunya contradiu la que impera a l’Estat en conèixer un declivi des dels comicis del 2016, però es radicalitza i perd autonomia amb la implosió de Cs. Vegem-ho.

Diumenge passat Vox va omplir el Palacio de Vistalegre amb 10.000 persones, tota una fita per a un partit extraparlamentari i per a la ultradreta espanyola, que des de l’etapa de Fuerza Nueva (dissolta el 1982) no havia manifestat aquest poder de convocatòria. A més, l’últim baròmetre del CIS atribueix a Vox una estimació d’un 1,4% del vot, un percentatge que li permetria aspirar a ser present en les institucions.

Avui sovint s’al·ludeix a la pervivència del franquisme, però això no és rellevant en l’àmbit ultradretà ni en l’actual nacionalisme espanyol, com exposem a continuació a partir de tres preguntes.

Les successives manifestacions de la ultradreta a Catalunya acaparen l’atenció mediàtica i semblen augurar-ne el creixement. De fet, Pablo Iglesias va acusar l’independentisme de “contribuir a despertar el fantasma del feixisme”. És així? Des de la nostra òptica, afirmacions com aquesta poden projectar una imatge errònia o deformada de la ultradreta a Espanya. Ho argumentem a continuació a partir de tres reflexions.

Fets com les agressions ultradretanes de València del 9 d’octubre o la concentració extremista de Saragossa del 24 de setembre contra la trobada de càrrecs electes convocada per Podem projecten la idea que l’ultranacionalisme espanyol repunta amb el secessionisme català i pot irrompre políticament. És així? Responem a aquesta qüestió tot seguit a partir de tres reflexions.

“Si lo contases todo, salvarías a España", va dir el 20 de novembre del 2012 Jorge Moragas -aleshores cap de gabinet de Mariano Rajoy- a Victoria Álvarez per SMS. El missatge volia animar l’exparella sentimental de Jordi Pujol Ferrusola a explicar el que sabia de la fortuna d’aquest últim, cosa que va fer. Al voltant d’un any i mig després, el 25 de juliol del 2014, l’expresident Jordi Pujol va admetre públicament que no havia regularitzat una herència del seu pare, mort el 1980. Els dos escàndols van ser el preludi d’una cadena de fets que va acabar amb la desfilada dels Pujol-Ferrusola pels tribunals i el primogènit empresonat. A les portes de l’1-O i el dia de l’efemèride, ¿en quina mesura el cas Pujol ha afectat el secessionisme?

El 15 de juny del 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques a Espanya després del franquisme. Va votar un 78,8% del cens de més de 21 anys i les urnes van conformar unes Corts constituents. Tanmateix, com exposem a continuació, aquelles eleccions van ser singulars per tres raons: van tenir un rerefons que va afavorir l’entesa; les grans opcions polítiques es van perfilar sobre la marxa i els resultats van posar les bases de la Transició.

Mentre que a Europa l’extrema dreta coneix un ascens, la dreta populista que representa Plataforma per Catalunya [PxC] s’ha eclipsat des dels comicis locals del 2015. Aleshores els 65.905 vots que havia aconseguit el 2011 van caure a 27.348 i els seus 67 regidors a 8. Què explica aquest declivi del partit fundat i liderat pel vigatà Josep Anglada? Considerem que la resposta és resultat de la confluència de tres factors: la crisi interna de la formació, el pes polític del secessionisme i la irrupció de noves sigles crítiques amb les elits.

La nit del 24 de gener del 1977 es va produir a Madrid la massacre dels advocats comunistes del gabinet laboralista del número 55 del carrer Atocha per un escamot ultradretà. La tragèdia es va emmarcar en una vaga de transport convocada el dia 17, liderada per Joaquín Navarro (de CCOO), assessorat pel bufet esmentat. El conflicte el va enfrontar al sindicat oficial franquista encara vigent, cosa que aparentment va desencadenar el crim. Però 40 anys després diversos aspectes de l’episodi romanen en la foscor.

El triomf de Donald Trump als EUA i l’ascens de la dreta populista a Europa i més enllà (el partit Una Nació enguany ha assolit a Austràlia el 4,3% de vots al Senat) indiquen un aparent retorn als feixismes d’entreguerres. Laraó? Presenten lideratges forts amb un discurs polític que es vol situar al marge de la dicotomia dreta-esquerra i que combina xenofòbia i exaltació nacionalista amb atacs a l’establishment i les elits. Però ¿assistim realment a un retorn als anys trenta?

L’abstenció decidida pel PSOE configura el partit com una esquerra cada cop més antitètica a la que encarna Podem, com demostren l’electorat, l’articulació territorial i una actitud oposada davant la disjuntiva d’apuntalar el sistema o reformar-lo.

L’ascens al land de Mecklenburg - Pomerània Occidental d’Alternativa per a Alemanya (AfD), un partit de dreta populista, en les eleccions del 4 de setembre, ha estat important. Tot i que la socialdemocràcia va guanyar els comicis (l’SPD rep el 30,6% dels vots), AfD (20,8%) va superar la CDU (19%) a la circumscripció electoral d’Angela Merkel, cosa que li crea bones expectatives per als comicis de Berlín del dia 18 i els federals del 2017. Però per què creix AfD? Si bé canalitza el rebuig a l’acollida de refugiats de Merkel, amb això no n’hi ha prou per explicar que en tres anys hagi irromput en 9 dels 16 Parlaments regionals i que les enquestes li atorguin un 12% del vot estatal. Com veurem, el seu cas ofereix tres lliçons sobre les dinàmiques de creixement de l’extrema dreta.

En signar l’acord amb Ciutadans, Mariano Rajoy va remarcar que cap reforma constitucional buscarà un nou encaix per a Catalunya, sinó garantir la unitat d’Espanya i la igualtat dels espanyols. Cal recordar, però, que la Constitució no consagra aquesta igualtat -ateses les asimetries entre comunitats- i que l’estat autonòmic es va bastir entre 1977 i 1980 amb elevades dosis d’improvisació per assolir “encaixos a la carta”.

Es resoldrà la crisi de la CUP amb un nou secretariat nacional? Sembla improbable i possiblement la formació està abocada a la inestabilitat permanent per diverses raons que miro d’exposar a continuació.