A Catalunya escriure sobre la religió és complicat, ja que normalment no ens referim a l’espiritualitat, sinó al poder. Com deia José Canalejas: no hi ha un problema religiós, hi ha un problema clerical. I com havia escrit manta vegades el recentment traspassat Salvador Pàniker: només en una societat laica existeix pluralisme i marge per a l’experiència espiritual. El poder que té avui l’Església catalana no deriva de la seva audiència real entre la població, sinó dels privilegis que continua tenint a causa de l’existència d’una classe política esporuguida que tem plantejar-se seriosament la separació entre Església i estat.

El 18 de gener Josep-Lluís Carod-Rovira i Xavier Domènech van decidir fer un debat en públic. S’hi va afegir Íñigo Errejón. De fet, ho vaig entendre com una excusa per plantejar la necessitat d’entesa entre dues tradicions, la independentista i la dels comuns. En podem treure algunes conclusions. Sembla bastant clar, en paraules de Xavier Domènech, que estem assistint a dos desafiaments al poder establert. Per una banda, el procés cap a la independència, i, per l’altra, les mobilitzacions dels indignats del 15-M, que ara s’han encarnat en el projecte polític de Podem a Espanya i dels comuns a Catalunya. Carod va dir que “els enemics de la independència no poden ser els de Podem, que defensen el referèndum per a Catalunya”. I tampoc es pot esperar, afegiria jo, que es creï un Frente Independentista Catalán de Vallecas.

Sabadell és un ciutat poc i mal coneguda. Josep Pla deia que Sabadell és “una ciutat que tendeix a l’autenticitat, a la simplicitat. Directa, viva, real”. És pionera de la Revolució Industrial a Catalunya. D’aquí era Sardà i Salvany, l’ultrareaccionari d’ El liberalismo es pecado, però també Mateu Morral, el de l’atemptat a Alfons XIII. És la ciutat de les primeres feministes com Teresa Claramunt i de Pere Quart. I també de Josep Moix, ministre de treball de la Segona República, i d’Antoni Farrés, l’enyorat alcalde de la represa democràtica. És avui la segona ciutat catalana en nombre d’independentistes atenent al resultat del 9-N.

Hi ha molta gent d’esquerres que aquests dies està desconcertada. Els darrers mesos han sorgit Procés Constituent, Guanyem Barcelona (i altres candidatures similars a les grans ciutats catalanes) i Podem. Una part de militants d’esquerres veuen tot aquest moviment amb preocupació. Jo, en canvi, ho veig com una gran esperança.

Més enllà de les peripècies polítiques, crec que estem vivint uns moments en què veiem arbres i més arbres i no ens adonem del bosc espès que tenim al davant. Eric Hobsbawm va escriure en el prefaci del seu llibre pòstum: “Estem en una era de la història que ha perdut el nord i que, en els primers anys del nou mil·lenni, mira cap endavant sense guia ni mapa, cap a un futur incognoscible, amb més perplexitat i inquietud de la que jo recordi en la meva llarga vida”. Si hi afegim les dificultats de desenvolupament nacional ens adonarem que efectivament estem en una cruïlla de la història. No sabem si el curs dels esdeveniments ens portarà cap a un atzucac o aporia, o bé cap a un ple desenvolupament nacional i de la justícia social.

No estic gens d'acord amb la major part de coses que es diuen sobre la Transició. La primera teoria i més coneguda és aquella que diu que la democràcia la van portar uns evolucionats del franquisme amb dos o tres personatges de l'esquerra sota el guiatge del rei Joan Carles. Crec que és una idea tan estúpida que no cal falsar-la.

Analitzem la qüestió. Diverses generacions van empènyer el camí de la història cap a la llibertat, la democràcia i l'autonomia contra una dictadura feixista sagnant. Eren molts i molt valerosos. El dictador va morir al llit, però la dictadura va morir quan els carrers van ser ocupats pel poble i sobretot quan onades de vagues obreres d'unes dimensions colossals van emocionar al món. Però el front democràtic s'havia d'enfrontar a institucions molt poderoses: policia, Guàrdia Civil, exèrcit, jutges, administració de l'Estat, Església, etc., i això va comportar que no s'arribés on volia la voluntat popular. Per exemple, a un oblidat punt de l'Assemblea de Catalunya: el dret a l'autodeterminació dels pobles, subscrit per totes les forces democràtiques sense excepció. Després de quasi 40 anys, potser ja hem tingut prou paciència per exercir-lo, no?