En l’àmbit dels estudis migratoris, fa temps que analitzem una dinàmica tant inquietant com paradoxal: la trampa de les polítiques (policy trap). Es tracta d’aquella situació en què les accions públiques, lluny d’assolir els objectius per als quals van ser dissenyades, acaben provocant exactament l'efecte contrari. Avui, a Catalunya, ens trobem davant d’una d’aquestes trampes: una proliferació de plans institucionals "contra" el racisme que, en lloc de desactivar l’odi, podrien estar actuant com a combustible per a les narratives que pretenen erradicar.

Els països de la Unió Europea (UE) han aprovat un enduriment històric de les normes migratòries, que inclou la creació de “centres de retorn” fora del bloc i un nou mecanisme de solidaritat basat en multes. Es tracta d’un gir radical que implica tercers països, i no podem preveure quines en seran les conseqüències a curt termini des del punt de vista de la geopolítica de les migracions a Europa. El que s’ha aprovat a Brussel·les és una inflexió restrictiva motivada per la pressió política interna de l’extrema dreta, malgrat la caiguda recent de les entrades irregulars. En síntesi: més autoritarisme per gestionar, cap a fora i cap a dins.

La invasió colonial russa d'un país geogràficament europeu com és Ucraïna està despertant molta inquietud, perquè ens pensàvem que aquestes guerres territorials i imperials formaven part d'una modalitat que només llegíem als llibres d'història i no vèiem a les nostres pantalles de televisió. Veure-la tan a prop i al “nostre territori” és una de les raons que expliquen els actes de solidaritat a tot Europa. Presenciem una nova cara de l'eurocentrisme que, en lloc de tancar fronteres amb narratives de seguretat, ara les obre amb narratives d'humanitat. Aquest eurocentrisme positiu és una nova variant, diferent d'aquella a què estàvem acostumats, però que ens incomoda. Per què? Perquè l'arrel de l'eurocentrisme continua. Encara que estigui envernissat de justícia universal i drets humans, no arriba a ser justícia global. La seva lògica interna dirigeix les nostres percepcions i emocions. Només ens preocupa, i fins i tot definim com a problema, allò que ens afecta directament. Darrere hi ha un solipsisme epistemològic flagrant. El que és clar per a qualsevol estudiós de la immigració i els refugiats és que un se sent molest amb aquesta cara de Janus de la UE, perquè mentre s'acull persones desplaçades per la guerra d'Ucraïna, es continua tancant fronteres en casos similars d'altres guerres cruentes. En termes epistemològics, el que estem presenciant és el final de l'universalisme dels drets humans, els quals sempre es fa dependre d'una lectura contextual. Tot i que ens incomodi, la lectura en clau de drets humans que ara segueixen els governs i la ciutadania europea no és universal, sinó plenament europeista. Ucraïna ens preocupa perquè ens sentim identificats amb ells com a europeus, i aquest europeisme és el que mou els actes de solidaritat, que, encara que benvinguts, no deixen de mostrar certa hipocresia, quan fa dècades que estem demanant aquest tractament per a altres desplaçaments forçats per guerres. Amb Ucraïna, doncs, enterrem definitivament l'universalisme cosmopolita suposadament vinculat a la defensa dels drets humans. Les accions de solidaritat que veiem són territorials i nacionals, no cosmopolites. No creem més confusions, sobretot als que segueixen més preocupats per l'existència de corredors inhumanitaris a tota la Mediterrània. El que passa ara ens incomoda per la seva parcialitat i perquè ens confirma que només ens mouen els nostres interessos més immediats, una geopolítica de les percepcions que no s'ha de confondre amb la humanitat comuna.

El moviment social i polític per a la independència de Catalunya forma part d'un corrent crític contra la forma d'estat construïda al llarg dels darrers segles. És un moviment històric que té com a estratègia trencar amb una metodologia política dominada per l'estat nació, i una manera de qüestionar la centralitat del seu monopoli de la violència legítima. El cosmopolitisme és la seva força motriu real.

Quin és el lloc de l'immigrant en un futur estat català? Territori d'acollida per excel·lència, estem davant d'un escenari singular, ja que parlem de l'únic exemple a Europa on la construcció nacional i d'estat té lloc simultàniament amb el fenomen migratori. Aquesta distinció històrica fa que Catalunya pugui utilitzar l'estructura d'oportunitats que ja té per integrar millor els immigrants i acomodar la seva diversitat de llengües, de pràctiques culturals, de religions. Serà l'única nació europea que construeix la seva via estatal pròpia amb els immigrants. Per tant, en aquest àmbit Catalunya pot aportar innovació a una UE que, d'entrada, veu els altres des de criteris excloents i que es construeix amb una lògica protectora dels estats dels segles XIX i XX, que interpreten la diversitat com una anormalitat en el curs d'una història que no l'havia previst.