Podem donar-hi una resposta contundent: fa 180 anys, arran de la derrota de la Jamància, el novembre de 1843, la insurrecció que va apostar per implementar un estat radicalment progressista, atent a reformes socials que responguessin a les necessitats de les classes subalternes i que bastia una nova sobirania nacional de base federal. La màxima representació d’aquesta alternativa havia de ser una Junta Central formada per representants de les emergents Juntes Provincials que aconseguiren foragitar el general Espartero del poder. Aquestes Juntes volien acabar amb el model centralitzat vigent, identificaven una nova sobirania i s’erigien en institucions legitimades per noves formes de participació política (juliol del 1843). Poc després va formar-se un nou govern provisional encapçalat pel progressista Joaquín María López, que acceptà la proposta de convocar l’esmentada Junta Central però ben aviat va fer-se enrere: suposava un canvi excessiu. López entenia que calia reordenar l’Estat, que calia llimar algunes arestes però sense renunciar al manteniment d’una sobirania nacional unitària, ni a l’autoritat institucional ni al suport de les (noves) elits, tot i acceptar que caldrien concessions.  

Té raó, Agustí Alcoberro, el comissari de l’exposició La Model ens parla, quan diu que la Model ha estat sempre reflex i expressió de la realitat política i dels canvis de règim, com pertoca a una presó. Les relacions entre presó i societat són múltiples i complexes i, en conseqüència, el tancament de la Model era una ocasió adequada per repensar aquesta institució al llarg dels seus 113 anys de funcionament. I l’èxit de l’exposició, si es jutja per l’interès ciutadà que ha generat, en rebla l’oportunitat. Vegem què en resulta.

Aquest dilluns s’inaugura l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà. Interroga sobre unes estàtues carregades de significats oposats que durant molts anys van ser incompatibles a l’espai urbà i a la societat que les va acollir; que van ser profundament impugnades, sense èxit, durant la Transició però que van conviure a la Barcelona olímpica. Ben cert que pel 1990 es va restablir la República a la llavors plaça Llucmajor, de manera vergonyosa (sense senyalització, ni explicació...): va ser una decisió ajustada a una política de monumentalització de la perifèria més que de la voluntat d’incorporar un referent memorial republicà a la societat. Posteriorment, la dinàmica ciutadana que va endegar-se al barri va fer seus els valors del monument i va aconseguir que la plaça Llucmajor fos la plaça de la República (2016).

Acaba de morir el Paco Elvira i, amb ell, un magnífic fotògraf i una bona persona amb qui vaig tenir l'oportunitat de treballar en diverses ocasions. Altres amics i amigues l'han glossat amb total competència i han valorat la qualitat, valentia i importància de la seva feina com a professional, sempre poc reconeguda. Jo només vull referir-me a una de les facetes del ric patrimoni que ens ha aportat: la de retratista de l'antifranquisme i, en concret, de les manifestacions al carrer, que era una de les formes amb què s'expressava l'oposició al règim, i que constituí un dels motius -no l'únic- de la feina del Paco, i expressió de la seva vitalitat.

En el visionat de Zero dark thirty ( La noche más oscura ) i de Dispara / Agafa el tresor / Repeteix de Mark Ravenhill, dirigida per Josep M. Mestres, al Teatre Lliure de Montjuïc, pren centralitat una qüestió gens menor: l'explicitació de la tortura com a pràctica integrada en la nostra societat. En tots dos la tortura es presenta en una de les seves versions més clàssiques, la de mètode per aconseguir informació (una altra, la de castigar i atemorir, la il·lustra Tarantino a Django desencadenado ). Certament, el tema no és nou. Sí que impacta la contundència i la sordidesa amb què es fa. A la pel·lícula de Kathryn Bigelow, un agent de la CIA, jovial i simpàtic, tortura el detingut amb tota normalitat, com si estigués passant la tarda amb ell, per aconseguir informació que es valora com a fonamental, sobre l'amagatall de Bin Laden: la tortura doncs, es considera imprescindible. En el segon, a l'episodi El paradís perdut , també. Però el recorregut és diferent. Aquí pren rellevància l'acceptació d'aquest fet per part del personatge de la safata, interpretat per Àurea Màrquez, que inicialment s'havia expressat en contra dels dos homes que torturen la seva veïna: en saber, però, que es tractava d'una terrorista (una excel·lent Mònica López) i que, li diuen, preparava un atemptat directament contra seu domicili, les seves objeccions desapareixen, marxa i deixa fer als dos individus. Dos homes que actuen amb tota normalitat fent una feina com qualsevol altre i que no són sinó gent corrent que, quan acaben la jornada, es reintegraran com si res a la quotidianitat i a la vida familiar.

L'ESMA (Escuela de Mecánica de la Armada) va ser un dels 600 espais de detenció clandestina de l'Argentina durant la dictadura (1976-1983), potser el més emblemàtic per la seva centralitat (en ple Buenos Aires), les seves dimensions (un predi d'unes disset hectàrees gestionat per la Marina) i el volum de detinguts: uns 5.000, dels quals 4.500 van ser detinguts-desapareguts i només uns 200 van sobreviure. Eren traslladats a l'edifici Casino de Oficiales, que tenia tres plantes, amb un soterrani i un altell, on eren torturats (soterrani) i reclosos (3a planta i altell, on estaven encaputxats) un cop destrossats. Sovint al cap d'uns dies eren traslladats, sedats, als avions que s'enlairaven per llançar-los al Riu de la Plata o al mar. Aquest espai de terror es completava amb altres dependències com un laboratori de fotografia o de falsificació de documents, on s'utilitzava la mà d'obra esclava de detinguts. Sense obviar que a les dues primeres plantes hi tenien les seves habitacions i hi feien vida familiar amb tota normalitat els oficials, en clara representació del que Hannah Arendt definí com la banalitat del mal en relació amb els botxins dels camps d'extermini nazis.