<![CDATA[Ara.cat - F. Xavier Vila]]> 10 <![CDATA[El català a l’escola: cal reprendre la iniciativa]]> Quan es vol recuperar una llengua minoritzada, cal posar-hi passió i determinació, sens dubte, però també cal saber fer una gestió acurada dels recursos i planificar encertadament els temps. Al catalanisme lingüístic fa molt de temps que li marquen els ritmes i les prioritats des de fora. En comptes d’innovar per persistir, fa la impressió que es limiti a resistir. Si vol reprendre la iniciativa, haurà d’establir les seves pròpies prioritats amb un enfocament constructiu que avaluï la situació, fixi objectius realistes, proposi vies per dur-los a la pràctica, n’avaluï els resultats i corregeixi el que no funcioni.

]]> <![CDATA[El mite del plurilingüisme]]> Als anys 70, Lluís Vicent Aracil va publicar un article que va esdevenir famós: "El bilingüisme com a mite". Eren temps en què hi havia qui afirmava que els catalans eren uns afortunats bilingües perquè tenien una llengua casolana i una altra per ocupar-se de les coses serioses. Contra aquest discurs, Aracil i altres sociolingüistes com Ninyoles i Vallverdú van sostenir que, als països de llengua catalana, quan es parlava de bilingüisme, normalment es buscaven dues coses: d’una banda, amagar la realitat, perquè els únics bilingües eren els catalanoparlants; de l'altra, liquidar el català, perquè amb l’excusa de “els catalans són bilingües” es promovia que els catalans, valencians, balears, etc., abdiquessin sistemàticament de la seva llengua i, a sobre, se’ls exigia que n’estiguessin cofois. En altres paraules, no és que el bilingüisme fos “dolent” per ell mateix, sinó que se li estava donant un ús pervers.

]]> <![CDATA[A l’hora de bastir ponts]]> El 80% dels que tenen el català com a llengua familiar volen la independència. Són el pilar central de l’independentisme. Qualsevol polític espanyol que vulgui crear algun pont per parlar del 'problema catalán' hauria d’entendre com és que tanta gent ha decidit tallar amarres amb Espanya. Però es pot dialogar amb qui no entens?

]]> <![CDATA[La dreta espanyola abandona el constitucionalisme]]> Pablo Casado podria ser el líder del PP que entomés la derrota més humiliant de tota la història del seu partit, però ell creu que ho pot evitar exacerbant el seu nacionalisme. En conseqüència, últimament es prodiga en declaracions que el situen fora del marc constitucional i l’ubiquen de ple en el supremacisme castellà.

]]> <![CDATA[El nou model lingüístic escolar, una aposta]]> El "model plurilingüe i intercultural" presentat pel departament d’Ensenyament podria convertir-se en el revulsiu que necessita l’escola per millorar en el terreny lingüístic, però també podria quedar en paper mullat o fins i tot representar un retrocés, depenent de diversos factors.

]]> <![CDATA[Espanya i les llengües, entre la igualtat i el supremacisme]]>

Entre els canvis que van arribar amb l’estat modern, un dels més significatius va ser l’establiment de les llengües oficials estatals o llengües nacionals. Transformacions socials com ara el desplegament de les administracions, el creixement dels mitjans de comunicació o l’escolarització obligatòria van fer que el domini de la llengua oficial de l’estat esdevingués una habilitat imprescindible per exercir un ventall de feines creixent tant al sector públic com al sector privat. Ja fos per fer de mestre, d’advocat o d’oficinista, dominar la llengua oficial va anar esdevenint un requisit inevitable per poder prosperar.

]]> <![CDATA[Mirar-se al mirall canadenc]]> L’any 1995 els independentistes del Quebec van perdre pels pèls el segon referèndum d’independència. Vint-i-dos anys després, el Canadà celebra els 150 anys de la creació de la federació, el seu sesquicentenari, amb un primer ministre quebequès. El país s’omple de banderoles i de souvenirs amb la fulla d’auró, s’hi celebren actes commemoratius, es publiquen llibres sobre la seva història i als mitjans s’enraona sobre el sentit del país. Avui molts canadencs estan orgullosos d’un país pròsper, democràtic i que funciona. Però què ha passat?

]]> <![CDATA[Del bilingüisme a la recentralització i la privatització?]]> El pacte per la investidura entre el PP i Ciutadans inclou, entre d’altres, la proposta d’establir un sistema escolar bilingüe castellà-anglès als territoris castellanòfons i un de trilingüe als territoris amb altres llengües pròpies oficials. Atès l’abast de la proposta, hi ha certes consideracions que caldria avançar.

]]> <![CDATA[El Brexit, l’anglès i nosaltres]]> La victòria dels partidaris d’abandonar la Unió Europea ha obert la porta a un debat sobre les conseqüències lingüístiques del Brexit: si se’n van, quin ha de ser el paper de l’anglès a la UE? Bona part de les veus que s’han alçat exigint que s’arraconi la llengua de Shakespeare, com les dels polítics francesos Jean-Luc Mélenchon i l’alcalde de Besiers, Robert Ménard, no són més que estirabots xovinistes. Ara bé, ¿segur que només es tracta d’això? The Wall Street Journal afirmava el 27 de juny que els líders europeus començaven a usar més l’alemany i el francès. Fins a quin punt el Brexit canviarà els equilibris lingüístics de la UE?

]]> <![CDATA[Sobre el manifest del Grup Koiné]]> El manifest que el Grup Koiné acaba de fer públic palesa que ara mateix a Catalunya hi ha sectors del catalanisme lingüístic que estan com a mínim desorientats. Després de dècades de lluita, són nombroses les veus que expliciten una sensació d’estancament o reculada. Certament, amb tots els matisos que es vulguin, les darreres enquestes no són positives. Limitant-nos a Catalunya, els darrers anys ha crescut el nombre de no-usuaris de la llengua. El català ha perdut terreny en àmbits que havia conquerit i no arriba a entrar en molts altres. S’estén la percepció que la qualitat de la llengua es deteriora. Els discursos triomfalistes, alguns comportaments descurats -posem-hi l’increment de castellà a TV3?-, moltes inaccions en entorns controlables -la llengua a l’ensenyament?- i alguns tacticismes polítics han peixat la desconfiança envers l’administració i els partits.

]]> <![CDATA[Llengua per unitat]]>

El moment resulta objectivament idoni. De cara endins, després del 27-S, per fi amplis sectors de la societat espanyola han entès que a Catalunya hi tenen un problema que, en bona part, està associat a una fractura emocional. De cara enfora, el problema catalán ja s’ha internacionalitzat, i els líders mundials reclamen gestos conciliadors a Madrid. Per si no fos prou, les eleccions del 20-D han certificat l’auge d’unes esquerres perifèriques que aposten per un referèndum. És la finestra d’oportunitat perquè l’Espanya plural s’imposi, l’hora de fer una oferta que convenci els catalans que Espanya és també cosa seva. I quin terreny millor per aconseguir-ho que el de la llengua? No sols és simbòlicament molt potent: també resulta més barat que resoldre les balances fiscals o el dèficit d’infraestructures.

]]> <![CDATA[Catalana, per interès]]> Atabalat per la crisi i els missatges apocalíptics sobre la llengua, és probable que el lector no s’hagi assabentat de les darreres notícies relacionades amb les expectatives professionals dels estudiants de llengua, literatura i cultura catalanes. Potser el sorprendrà, doncs, assabentar-se que, segons l’estudi Universitat i treball a Catalunya 2014 de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari, la taxa d’atur l’any 2014 entre els filòlegs llicenciats tres anys abans era de només un 10%. És fàcil que no sàpiga igualment que, segons aquest mateix estudi, el 69% dels llicenciats en filologia catalana havien trobat feina en tres mesos o menys, que el 85% feien feines de nivell universitari, i que les tasques docents només ocupaven un 49% dels filòlegs catalans. Com és igualment probable que no li hagi arribat que, segons dades de la conselleria d’Ensenyament, durant els pròxims anys, la jubilació de la primera fornada de professors de català generarà més de 500 vacants en l’ensenyament secundari.

]]> <![CDATA[Cap a un ‘liceu espanyol’ a Catalunya?]]> L’aprovació del decret d’escolarització en castellà constitueix un nou episodi de la guerra de les llengües que l’Estat va reobrir a partir de l’Operació Ribot a l’Estatut. La sentència del Constitucional del 2010 va obrir la porta a la guerra de guerrilles que hem viscut els darrers anys, en què s’ha intentat convertir cada escola en un camp de batalla lingüístic i que ha fruitat en un grapat d’aules amb el 25% de castellà. El nou decret pretén fer avançar les posicions del castellà i, si és possible, ferir el procés sobiranista, tot d’una tacada.

]]> <![CDATA[Les dues condicions lingüístiques per a la tercera via]]> Cada dia que passa es fa més evident que les dificultats de l’unionisme moderat per concretar una eventual tercera via per al procés sobiranista es deriven del fet que, es miri com es miri, Espanya no té prou marge de maniobra per materialitzar-la. Seria bo que els especialistes respectius aclarissin si l’Estat pot renunciar a una part substancial dels 15.000 milions de dèficit fiscal, si pot abandonar la concepció radial de les vies de transport o si pot assimilar un model educatiu català independent de l’espanyol, per posar-ne només tres exemples. El que és clar és que, en l’àmbit de la llengua, Espanya no té marge per fer una oferta que sigui alhora creïble i atractiva per al catalanisme, almenys per dos motius.

]]> <![CDATA[No és por: són amenaces]]> Un dels principis bàsics de l'anàlisi de les ideologies és que sempre cal buscar qui és el causant de les coses, allò que en diem l' agent. En el món natural hi ha infinitat de fenòmens sense agent humà: plou, neva, fa vent... En política, en canvi, les coses normalment no s'escauen, sinó que són provocades per algú.

]]> <![CDATA[Les llengües dels graduats]]> Quines llengües han de saber els futurs graduats catalans? El 3 de novembre, el conseller Mas-Colell va anunciar que, a partir de l'any que ve, a l'hora de graduar-se, caldrà demostrar coneixements mitjans -per entendre'ns, cinquè curs d'una escola oficial d'idiomes- d'anglès, francès, alemany o italià. La mesura, que afectarà els qui entrin a la universitat el curs que ve, té unes quantes dimensions que potser caldria sospesar amb certa cura.

]]> <![CDATA[Wert contra el bilingüisme]]> Més enllà del seu impacte directe a les aules, la llei Wert pot tenir uns efectes col·laterals insospitats. El primer d'aquests efectes és invalidar, per la via dels fets, la retòrica lingüística popular més recent. D'uns anys ençà, els líders espanyolistes havien provat de fer córrer la idea que el catalanisme persegueix el monolingüisme mentre que ells, en canvi, defensaven un presumpte " bilingüismo integrador ". El lector recordarà, sens dubte, les abrandades declaracions d'alguns dirigents que exigien ensenyament bilingüe per als seus propis fills, traduïdes en el compromís número 70 amb què el PP de Catalunya va presentar-se a les eleccions del 2012: "Impulsarem, a les escoles catalanes, l'ensenyament trilingüe, introduint progressivament l'anglès com a llengua vehicular conjuntament amb el català i el castellà". La llei Wert liquida definitivament aquest discurs, perquè promou l'existència d'escoles en què els infants rebin ensenyament monolingüe en castellà i separats de la resta, en unes condicions en què difícilment podran aprendre adequadament català. Adéu-siau bilingüismo , passi-ho bé integrador . Aquesta llei palesa la nul·la influència dels encarregats regionals del PP i els seus discurs bilingüistas . Però tothom sap que a can Rajoy fa temps que van arraconar els líders que simpatitzaven amb les lenguas regionales . Ara mateix els que hi remenen les cireres comparteixen una visió segons la qual els castellans, amos naturals d'Espanya, tenen dret a viure en la seva llengua a tot arreu sense haver de fer cap mena d'adaptació a la diversitat del país on s'instal·len. Les bateries de Wert volen per damunt de tot restablir l'equilibri lingüístic colonial imposat des del Decret de Nova Planta. Tota la resta, com ara garantir que els alumnes acabin els estudis amb un domini sòlid de les dues llengües oficials, no els fa ni fred ni calor. No deu tenir res a veure amb l'excel·lència acadèmica.

]]> <![CDATA[El projecte lingüístic de l'unionisme espanyol]]> Fa unes setmanes Miquel Puig va argumentar magistralment aquí mateix que allò que fa impossible l'"encaix" de Catalunya és que els objectius nacionals espanyols són incompatibles amb els catalans. Crec que l'argument de Puig, centrat en la política econòmica, pot projectar-se en la política lingüística i que fer-ho ajuda a comprendre millor el desencontre entre les dues societats.

]]> <![CDATA[Després de la independència (2): l'estatus jurídico-polític]]>

El més previsible és que una Catalunya independent adoptés el català com la seva llengua nacional, és a dir, com la seva llengua d'identificació primària, del funcionament per defecte de les seves institucions públiques, el centre de gravetat del seu sistema educatiu i la primera llengua de relació en les comunicacions públiques. A la Vall d'Aran l'occità aranès desenvoluparia unes funcions equiparables en tot allò que fos possible. Pel que fa al castellà, més enllà dels usos privats, continuaria mantenint un paper destacat, tant en les relacions dels ciutadans amb l'administració com en el món socioeconòmic, un àmbit on caldria vetllar perquè no continués arraconant les llengües autòctones com ha passat en tants països postcolonials. La comparació amb altres països suggereix que les llengües estrangeres i de la immigració desenvoluparien com a màxim funcions auxiliars, com ara facilitar l'acollida de nouvinguts, la gestió del turisme o l'intercanvi acadèmic. En aquest escenari, el més versemblant per a una Catalunya independent, tant el català com el castellà i l'aranès tindrien funcions oficials, per bé que no idèntiques, en allò que Bernat Joan ha denominat "oficialitat asimètrica".

]]> <![CDATA[Després de la independència (1): l'evolució sociolingüística]]>

Un dels temes que susciten més passions en evocar la independència de Catalunya és el lingüístic. Com quedarien les llengües en un país independent? És evident que predir amb detall el que passarà és en el fons impossible, però potser sí que s'hi pot fer una aproximació, partint de l'estructura actual del país i dels coneixements que brinda la sociolingüística comparada. En aquest sentit, disposem de l'experiència d'un cert nombre de països relativament similars a Catalunya que ens ajuden a entreveure què podria passar en el cas català.

]]>