85 segons ens separen de la fi del món. Aquesta és la xifra que fa una setmana va emetre el rellotge de la fi del món. I és el diagnòstic més dur de tots els que l’equip del Butlletí dels Científics Atòmics ha fet des que el 1947 van crear el rellotge com una eina, impactant però rigorosa, per representar el nostre risc d’autodestrucció i comunicar la necessitat d’una acció decidida per tal d’assegurar la supervivència del planeta.

Quan es parla de Palestina i Israel la polarització esclata. Encara més en els darrers temps. És clar, no parlem de coses banals sinó d’un conflicte duríssim i que ha generat quantitats enormes de brutalitat i patiment. Però, malgrat tot, no s’entén que hi hagi posicions tan allunyades quan no hauria de ser tan difícil establir unes bases mínimament compartides. El segon aniversari dels atacs del 7 d’octubre del 2023 és un bon marc per recapitular i plantejar cinc punts que podrien –haurien– de ser prou compartits per tota aquella gent que realment vulgui que els drets humans es respectin i que es pugui avançar cap a la pau.

Les dones iranianes són silenciades, en primer lloc, per un règim que les vol callades i sotmeses. També són silenciades per alguns que no volen escoltar-les: consideren que les seves demandes afebleixen el règim iranià (com si afeblir un règim reaccionari i retrògrad fos negatiu!). I, amb l’atac israelià i nord-americà a l’Iran, hem vist un altre silenciament: el dels que instrumentalitzen l’opressió de les dones iranianes per justificar qualsevol acció contra l’Iran però que, en el fons, no tenen gens d'interès real en la seva situació. 

Som en època de destrucció. També de tot allò que han estat avenços significatius en la construcció d’un món menys violent i cruel. Les mines antipersona van viure el seu màxim apogeu durant la segona meitat del segle XX. Una arma barata, senzilla de transportar i d’usar per a exèrcits regulars o grups irregulars. En un context de canvi (de grans guerres entre estats a conflictes dins d’una mateixa frontera en què participaven molts actors armats), les mines estaven pensades com una forma de terroritzar la població civil enemiga. No només produïa morts sinó també molts malferits i mutilats. En el paroxisme de la crueltat, es van arribar a dissenyar mines amb colors cridaners perquè nens i nenes s’hi apropessin, pensant que eren una papallona o un animaló, i els esclatés. 

Els drons s’usen cada cop més en molts àmbits. Un d’aquests –de fet, un dels seus primers usos– és el militar. Inicialment per a vigilància i control, amb la incorporació de míssils esdevenen una arma. A Ucraïna i a Gaza ho hem vist.

“Et noto silenciós, i ara cal que diguis molts coses!” Un amic, que clarament confia massa en mi i el meu criteri, em reclamava fa unes setmanes que parlés més arran de la covid-19. Li vaig dir que ja deia coses habitualment però que ara em sentia més a prop de fer silenci, escoltar qui en sap i aplaudir qui arrisca molt, que de parlar gaire. I, finalment, li deia que no calia que digués gaire cosa: que el virus ja ens forçaria, inevitablement, a canviar moltes coses.

Arran de la crisi del 2015 i de l’acord de la UE amb Turquia el 2016, vam dir que Europa no podia caure més avall. Hem comprovat que sí. I molt ràpidament.

“Si una sola bomba pot causar tant de patiment, com pot ser que es permeti que encara n’hi hagi tantes?” Ho pregunta Setsuko Thurlow. Quan tenia 13 anys va patir la bomba nuclear a Hiroshima. La seva germana hi va morir, moltes amigues seves també. Ella no, i va esdevenir així una hibakusha, una supervivent de la bomba nuclear. Des de llavors recorda al món la urgència de prohibir les armes nuclears.

“No vull res ni pretenc res. Només que mai més es torni a repetir l’horror que vaig veure i vam patir”. Aquesta frase, d’un supervivent de la bomba d’Hiroshima, no l’oblidaré mai. M’ho va dir amb veu suau, sense estridències ni retrets. Però amb una profunda determinació.

Molts dels problemes que actualment pateix el món en termes de seguretat són conseqüència d’haver ignorat els plantejaments pacifistes. Des de la investigació i el treball per la pau s’ha anat construint un argumentari a partir de l’experiència i l’anàlisi dels conflictes armats i el seu cost en termes de vides humanes, destrucció de la convivència, vulneració dels drets humans i augment de la pobresa.

Avui fa 70 anys una bomba nuclear explotava a Nagasaki. Si el llançament sobre Hiroshima era un acte criminal, encara ho era més aquest segon cop: ja es coneixien els terribles efectes de l’arma nuclear. Tots els hibakusha (supervivents) que he conegut expressen una gran comprensió pel passat i estan del tot deslliurats d’ànim de revenja o retret. Només mostren una profunda i sincera preocupació. Que l’horror que van patir serveixi per aprendre que aquells fets mai més poden repetir-se. Si la humanitat va ser capaç d’aquell immens error, que sigui la darrera vegada.