Aquesta setmana Ada Colau deixarà de ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona i fa mesos que és palpable com les onades d’atacs que va patir durant els anys d’alcaldessa (més de vint querelles criminals, avui totes arxivades) s’han transformat en un silenci espès, com si el seu mandat hagués estat un parèntesi estrany, enmig de la normalitat. Colau ha estat un personatge incòmode per a aquells que es pensen que la ciutat els pertany. Serà curiós, i gens sorprenent, comprovar com la millor acció de govern dels seus successors serà apropiar-se, sense dir-ho i fins i tot sense voler-ho, del seu llegat urbanístic i social: repartir claus d’habitatge assequible i celebrar l’obertura de nous eixos verds, places, parcs i tramvies. 

Quan algun estranger, de visita a Barcelona, li preguntava a Pasqual Maragall quants habitants tenia la nostra ciutat, ell, amb un somriure murri, responia: "A quina hora?” Amb aquesta pregunta, l’enyorat alcalde assenyalava el flux permanent d'anades i vingudes propi d'una gran capital. El mateix Maragall, però, donava una altra resposta, aquesta de molta més profunditat. La vàrem escoltar per primera vegada en el discurs de presa de possessió l’any 1982 i amb el temps es va convertir en una de les seves dèries: “La Barcelona d'avui es va fer amb una certa brutalitat creadora. La Barcelona metropolitana es farà amb respecte”.

“Soc l’últim de la meva espècie”. Com és ell, tan sincer com contundent, Antoni Vila Casas va deixar-me anar aquesta frase lapidària mentre dinàvem, fa pocs dies. Un dels industrials farmacèutics més importants del país, un mecenes de generositat desbordant que ha llegat pràcticament tot el seu patrimoni a una fundació dedicada a l’art català, em confessava, entristit, com vivia aquesta sensació de solitud. Darrere de tot gest filantròpic hi ha, sens dubte, una actitud de compromís amb el progrés de la comunitat, un prendre consciència del paper rellevant que jugues en una societat. Elit no s’hauria d’interpretar com a sinònim de riquesa, sinó com l’assumpció d’aquesta responsabilitat pública.

Fa unes setmanes Andreu Mas-Colell celebrava la notícia de l’expropiació del solar de l’antic Teatre Talia al Paral·lel, i ho aprofitava per encoratjar les administracions públiques a adquirir sòl. Sàvia recomanació. Assenyalava que els terrenys edificables absorbeixen el valor econòmic de la condició urbana, de manera que el preu d’un solar urbà està condicionat per la qualitat del seu entorn i aquesta qualitat depèn, sobretot, de les actuacions públiques. Posem un exemple: quan un ajuntament anuncia una nova zona verda, o fa arribar una línia de metro fins a un barri apartat, els preus del sòl de la zona augmenten. La millora de la ciutat provoca un efecte pervers: se socialitzen les inversions (les inversions públiques les paguem entre tots) i es privatitzen els guanys (els obtenen els propietaris). Una manera de compensar aquesta dinàmica és l’adquisició de sòl edificable per part dels poders públics i així contenir els preus dels habitatges, oficines o locals comercials, atès que el cost de la construcció és homogeni en qualsevol indret de la ciutat. És fàcil, però fins ara no s’ha fet.

Amb la crisi econòmica del coronavirus ha acabat guanyant la tesi que la resposta ha de ser injectar recursos públics a raig per accelerar la recuperació. Primer el govern de l’Estat es va fer càrrec dels salaris de desenes de milers de treballadors a través dels ERTO, va activar un fons de 16.000 milions per a les comunitats autònomes i va posar a disposició de les empreses crèdits per garantir la liquiditat. Tot plegat, una resposta valenta a la crisi. Després ha arribat la decisió de la Unió Europea d’injectar 750.000 milions d’euros, 140.000 dels quals correspondrien a Espanya, una decisió que ens ha tornat a fer creure en el projecte europeu.

Aquesta crisi enviava senyals des de feia mesos, i l’epidèmia a la Xina, amb imatges de ciutats confinades i carrers buits, fa difícil justificar que no provoqués una reacció immediata per preparar-se i frenar-ne l’aterratge al nostre entorn. La primera lliçó és indiscutible: res del que passa al món ens és aliè. Faríem bé els polítics, els governs i les institucions europees d’acceptar la badada general. Entono el mea culpa: jo era dels que pensava que era exagerat suspendre el Mobile; avui puc dir sense embuts que estava equivocat.

Són poques les ocasions en que puc adreçar-me a tots vosaltres, els 174.022 votants de CiU a les eleccions municipals del maig del 2011. Sóc el president del grup municipal socialista (GMS) a l'Ajuntament de Barcelona. Ho sóc des del febrer del 2012 en substitució de Jordi Hereu, l'alcalde que va perdre les eleccions gràcies als vostres vots però a qui devem, entre altres coses, que la musculatura financera de la nostra ciutat ens permeti afrontar els embats d'aquesta maleïda crisi molt millor que altres capitals. Sóc conscient, per tant, de l'absoluta legitimitat que té Xavier Trias per prendre decisions i per fer la política de pactes que consideri millor per als barcelonins, l'hagin votat, com és el vostre cas, o no. Sóc, però, enemic del joc polític, de la teatralitat partidista i de la manca de valentia per defensar les decisions preses. I d'això és del que, avui, estem parlant.