<![CDATA[Ara.cat - Ernest Benach]]> 10 <![CDATA[Els temps estan canviant]]> "Acosteu-vos, bones gents, vingueu d'on vingueu. Vosaltres que us adoneu de l'aigua que va pujant sabeu ben bé que aviat us podeu ofegar. Si creieu que val la pena la vida i us voleu salvar, apreneu a nedar aviat o us ofegareu. Perquè els temps estan canviant". Així comença una de les cançons més emblemàtiques de Bob Dylan. I sí, la societat canvia, el món evoluciona, tot va massa ràpid i els efectes disruptius es fan notar en molts àmbits, la qual cosa provoca, més que els canvis en si, la necessitat que es produeixin canvis. D’aquí en surten unes quantes revolucions que fan que mirem el futur amb uns altres ulls, que comencem a imaginar la societat que ve i que tinguem la capacitat d’empoderar-nos per fer efectius aquests canvis.

]]> <![CDATA[Política 0.2]]> Les TIC aporten novetats i progrés en molts àmbits de la societat. Podríem posar infinitat d’exemples en què gràcies a una aplicació tecnològica la vida de les persones ha millorat. En àmbits com la salut, l’economia, l’esport, la cultura, l’educació, l’habitatge, la mobilitat, trobarem exemples de com s’ha sabut interpretar la disrupció que ha provocat internet i s’han fet grans progressos. Veure com es comparteix talent, com l’intercanvi d’experiències fa créixer persones, empreses i projectes, comprovar com determinats sectors s’empoderen davant l’adversitat i se’n surten, és estimulant.

]]> <![CDATA[Els qui fan la revolució]]> Molta gent ha dit que calia fer autocrítica a propòsit dels fets d’octubre del 2017, i ho trobo bé i encertat. Mai podràs superar els errors comesos si no comences per la crítica a la teva pròpia actuació. Una altra cosa és que l’autocrítica sigui l’excusa per atacar l’adversari. Vist des de la perspectiva dels partits independentistes, però també des del món associatiu i fins i tot en el terreny més individual, és evident que avui hi ha diferents projectes polítics en l’independentisme. I això és dolent? No, al contrari, això l’enriqueix. La gran qüestió és si dins dels rengles de l’independentisme els adversaris es poden arribar a entendre per a una finalitat molt clara i que té un mandat popular inequívoc: fer realitat la República. Respectant la diversitat de criteris a l’hora d’avançar cap a la República, cal que es compleixin uns mínims que passen pel respecte mutu, massa sovint absent, per entendre que malgrat que en determinats moments es pugui discrepar, que malgrat que no estiguem d’acord en temes importants, l’objectiu s’ho val, i més després del que vam viure l’1 d’octubre. El conflicte que viu Catalunya només es pot resoldre, en primera instància, amb diàleg i política, certament, però el diàleg, per començar, ens l’hem d’aplicar nosaltres mateixos. S’han de fer els esforços que calgui per recuperar el diàleg, per fixar unes condicions mínimes i per construir la unitat en el que és essencial: quins han de ser els propers passos, i com s’han de fer.

]]> <![CDATA[És la comunicació, estúpids]]> Quan era un xiquet, els meus pares em van enviar alguns estius a França, la qual cosa no els agrairé mai prou. Vaig aprendre francès, vaig descobrir un país diferent, lectures diferents i vaig fer amistats. Amb una d’aquestes amistats vam iniciar fa prop de 50 anys el bon costum d’escriure’ns. Sempre ho hem fet amb cartes manuscrites, amb sobre i segell. Aquests darrers mesos he intentat escriure algunes cartes al meu amic Jean-Rémi perquè sempre ha estat molt al cas del que passava a Catalunya. Fan del Lluís Llach i enamorat de la Colometa de la Rodoreda, gràcies a la nostra correspondència va descobrir que Catalunya era un país diferent. Doncs bé, sintetitzar el que està passant a casa nostra m’ha resultat impossible. És que ja no era el fet d’enviar una carta, rebre-la al cap d’una setmana i que estigués tot desfasat. Era escriure una carta, deixar-la reposar una nit i l’endemà ja no servia... El meu amic i jo hem optat pel correu electrònic i hem abandonat per un temps la via més romàntica del paper i la tinta.

]]> <![CDATA[Carta a la Molt Honorable Presidenta Forcadell]]> Estimada Carme, et vaig escriure aquesta carta moments després que acabés l'acte d’homenatge que et van fer els treballadors i treballadores del Parlament. Era dimarts, i precisament feia 38 anys de la restauració de la nostra estimada institució. Vam estar deu minuts en silenci a les escales. Suposo que t’ho deu haver explicat el Bernat. Quanta emoció continguda, Carme. La bona gent del Parlament sempre hi són, ja ho saps.

]]> <![CDATA[República i virtut cívica]]> Manuel Serra i Moret va ser un dels presidents del Parlament de Catalunya a l’exili. Socialista i catalanista, va formar part de diversos governs de la Generalitat i va ocupar el càrrec de president del Parlament, havent arribat a disputar la presidència de la Generalitat, també a l’exili, a Josep Tarradellas. Serra i Moret era un catalanista d’esquerres i, per sobre de tot, republicà, en el sentit més ampli del terme. Serra i Moret va escriure diversos tractats i va aprofundir d’una manera més que notable en el concepte republicà de la política i els seus valors. Defensava, per exemple, que “l’esperit públic és una nota distintiva de tot pensament republicà que no és un plany, ni una enyorança, ni una impotència, ni un desencís, sinó una afirmació, un exèrcit, un instrument útil al món, un poble que es projecta en l’avenir, que l’anticipa, que el domina i sap convertir una desfeta gairebé decisiva en una victòria orgànica, constructiva, total” ( El Poble Català, Mèxic, juliol de 1942).

]]> <![CDATA[‘Reservado el derecho de admisión’]]> El Joan Badia és l’alcalde de Callús, al Bages. El dia 1 d’octubre va exercir d’alcalde i va intentar negociar amb la Guàrdia Civil perquè no actuessin amb violència al col·legi electoral del seu poble que acollia el referèndum de l’1 d’octubre. L’agredit en primera instància va ser ell, i després altres persones del seu poble, i ara és citat a declarar per un delicte de desobediència. Podeu recuperar el vídeo que corre per les xarxes, fa feredat.

]]> <![CDATA[La presidència del Parlament]]> Francesc Farreras i Duran va ser el darrer president del Parlament de Catalunya a l’exili. Va morir a Cuernavaca, Mèxic, l’any 1985. Però abans, l’any 1980, havia enviat una carta al que havia de ser president del Parlament de l’autonomia recuperada, sense saber a quina persona adreçava la carta. La va rebre Heribert Barrera, i quan aquest va deixar la presidència la va traslladar al seu successor, Miquel Coll i Alentorn, que al seu torn la va traslladar a Joaquim Xicoy, que, en deixar la presidència del Parlament, la va lliurar a Joan Reventós, que, al seu torn, li va fer a mans a Joan Rigol.

]]> <![CDATA[El dret a internet]]> Ningú discuteix que tenim dret a l’aigua corrent i no contaminada, dret a l’electricitat, dret a un habitatge digne, dret al transport públic i dret a l’educació i a la salut, entre molts altres drets, tot i que alguns no estan reconeguts o senzillament no són possibles en massa països del món. ¿Però tenim dret a internet? Pensava en aquest tema arran de la situació dels bons amics que han estat, o que ara mateix estan tancats, de manera injusta, a la presó, tant a Soto del Real com a Estremera. No tenen accés a internet, ni per tant a tots els serveis que la xarxa dona, de manera que tenen limitat el seu accés a la comunicació. Poden fer 10 trucades de 5 minuts a la setmana, i amb persones que prèviament han sigut autoritzades. No poden trucar a qui volen. Això ens ha obligat a molts a tornar al gènere epistolar, al paper, al bolígraf i al segell de correus, i a haver de localitzar bústies al nostre poble. Per acabar-ho de posar en context, l’ONU l’any 2011 va declarar l’accés a internet un dret humà, ja que, deien, es tracta d’una eina que afavoreix el creixement i el progrés de la societat en conjunt. Per posar-ne només un exemple d’èxit, Estònia té reconegut l’accés a internet com un dret fonamental, té wifi públic pràcticament a tot el territori, es pot votar per internet a les eleccions i els serveis bàsics de l’estat del benestar, com l’educació i la sanitat, estan digitalitzats, com també les relacions amb l’administració, ja siguin les tramitacions o la participació política. Quin contrast amb la situació a l’estat espanyol, i més concretament a les presons. Soc conscient que els drets dels presos mereixen un altre debat seriós i fet amb rigor, però la meva reflexió és ben simple: tenir aigua corrent o tenir electricitat, per exemple, ho hem assumit com un fet normal, i ningú discuteix que els presos hi tenen dret. Doncs tenir dret a l’accés a internet probablement hauria de ser absolutament equiparable. A casa, a la feina, a l’escola o a la presó. A la societat del coneixement, en ple segle XXI, caldria revisar molts dels conceptes que ens afecten com a éssers humans, i la comunicació, i la manera com ha entrat a les nostres vides, n’és un.

]]> <![CDATA[Contra la por, sense por]]> Tots els que han sofert el pes de la immensa bota i l’afilada espasa,

]]> <![CDATA[‘Mamamina’ o l’antítesi de la hispanofòbia]]>

Quan jo era petit a casa hi vivíem la mare, el pare, l’àvia Antònia, l’avi Josep i la meva germana Rosa. Encara no havien arribat els dos germans més petits, l’enyorat Iago i el Ferran. I tothom treballava, els avis i els pares. En aquella època no hi havia escoles bressol i les famílies s’espavilaven com podien. A mi em va cuidar una veïna de casa que es deia Herminia García, natural de Villanueva de la Cañada. I em va cuidar perquè va voler, per relació de bon veïnatge i perquè ens estimàvem. Sense cap condició, sense compensacions de cap mena. Per allò que té la canalla petita de fer-se el seu propi vocabulari, la vaig batejar com a mamamina, que no sé gaire què vol dir. La mamamina estava casada amb el tío Eduardo (la categoria d’oncle l’hi vaig adjudicar sense tenir-hi cap mena de parentiu). Treballava a la Renfe i m’ensenyava d’amagatotis el seu carnet de la UGT de l’època de la República. Era la dècada dels seixanta. Quan van arribar els dos germans petits a la família la mamamina encara va esdevenir més indispensable per a nosaltres, i va continuar fent croquetes i truita de patates i “arroz con pollo para sus niños”. Els meus germans i jo l’estimàvem amb bogeria. La relació va ser tan intensa que uns parents seus van ser padrins del meu germà petit i ell i la meva germana ho van ser dels seus fills. A l’estiu els parents de Madrid venien al carrer de les Galanes, i anàvem a Salou, i passejàvem per la plaça de la Llibertat, i ens compraven un gelat a la Jijonenca. Era una relació absolutament fraternal. No la puc imaginar de cap altra manera.

]]> <![CDATA[Catalunya, una xarxa social]]>

Hem viscut uns dies d’angoixa i de dolor. L’atac terrorista a Barcelona i Cambrils ens ha trasbalsat a tots plegats. I ho ha fet tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. És en aquests moments de dificultats màximes, de situacions d’emergència, de trasbals social, és en aquests moments de desastres col·lectius que podem copsar la maduresa d’una societat.

]]> <![CDATA[Administració 4.0]]> Ningú dubta a hores d’ara que ja som de ple en la Quarta Revolució Industrial. Alguns parlen de revolució 4.0, però el que és evident és que hi ha tot un seguit de factors i elements que condicionen el nostre futur més immediat, en tant que estan definint un nou model de societat. La tecnologia quàntica, l’internet de les coses, els nous materials, com per exemple el grafè, noves formes d’energia i noves fórmules per gestionar-la, la intel·ligència artificial, el big data, la impressora 3D, el blockchain i molts altres exemples ens portarien a parlar d’elements disruptius que aviat trobarem en la nostra vida quotidiana. Des dels cotxes autònoms fins a la roba intel·ligent, podríem esmentar uns quants exemples de coses que ja estan canviant, i de coses que canviaran en un futur molt immediat.

]]> <![CDATA[L’extrem centre]]> Les eleccions a França ja han cobert la seva primera volta. Macron o Le Pen, vet aquí el dilema. És evident que el triomf dels extremismes a les presidencials franceses és una realitat. Per començar, l’extrema dreta amb Marine Le Pen, probablement més suau en les formes que el seu pare però exactament igual de dura en el fons, té les seves opcions. Això ha posat en alerta tot Europa, i també ha provocat que els màxims responsables polítics francesos, de dreta a esquerra, donin suport a Emmanuel Macron, que vindria a representar l’extrem centre. Curiosament aquest suport anti Le Pen no el dona el candidat d’extrema esquerra, Jean-Luc Mélenchon, que ha fet un bon resultat, en superar el Partit Socialista i empatar pràcticament amb el candidat de la dreta conservadora, i principal favorit només fa uns mesos, François Fillon. Tot plegat, una situació ben complexa en què la derrota dels partits clàssics i la victòria dels extrems és ben evident.

]]> <![CDATA[Intel·ligència artificial i emocional]]> Amb dades de la Federació Internacional de Robòtica i de l’OCDE a la mà, es demostra que en molts països la presència de robots té poc a veure amb la taxa d’atur. Així, el país més robotitzat, Corea del Sud, té ara mateix 531 robots per cada 10.000 llocs de treball. El seu nivell d’atur és del 3,4%. Estem parlant amb xifres del 2016. Altres casos: Singapur té 398 robots per cada 10.000 llocs de treball i un percentatge d’atur del 2,2%, i l’altre gegant asiàtic, el Japó, té ara mateix 305 robots per cada 10.000 llocs de treball i una taxa d’atur del 3,1%. Si busquem les xifres a Europa i agafem Alemanya com a referència, el nombre de robots per cada 10.000 treballadors seria de 301 i la taxa d’atur d’un 3,9%. França, un altre exemple europeu, en aquest cas amb un nivell d’atur més alt, del 9,6%, té 127 robots per cada 10.000 llocs de treball. Als Estats Units els percentatges són similars: un 4,8% d’atur i 127 robots per cada 10.000 treballadors.

]]> <![CDATA[L’autèntica revolució]]> El món es belluga molt ràpidament. Els avenços tecnològics que viurem en els propers anys transformaran de manera radical la nostra societat; de fet, ja l’estan transformant. Avui parlar de cotxes que aniran sols i que conduiran millor que els humans, parlar de l’internet de les coses amb cases intel·ligents, parlar del grafè com a material revolucionari de futur o de la tecnologia quàntica que trasbalsarà el món -diuen que aquest 2017- o parlar del big data i de l’open data ja no és una qüestió de ciència-ficció, ni tan sols són quimeres o projectes a llarg termini. Totes aquestes coses, que sumades fan que la revolució tecnològica que viurem en els propers anys sigui d’un abast impossible de saber ara mateix, ja són realitats que estan creixent de manera exponencial. I la combinació entre elles encara accelera més tot aquest procés. El món canvia radicalment i ho fa a una velocitat que ni entenem ni estem preparats mentalment per assumir. Però és així. I les preguntes i respostes que es deriven d’aquesta situació són molt importants per saber quina és la societat que volem construir, perquè els robots podran fer molta feina, però mai podran fer de persones i construir una societat amb valors, per exemple.

]]> <![CDATA[A la dreta del pare]]> Analistes, politòlegs, periodistes, sociòlegs, filòsofs, catedràtics i associats, polítics en actiu i polítics en passiu reflexionen sovint sobre cap on van les esquerres, aquí i arreu. El fantasma del populisme amenaça, mentre que la dreta s’imposa i no només per la victòria de Trump als Estats Units. Merkel vol renovar mandat i França opta per un candidat conservador tradicional, ben a la dreta, per fer front a Marine Le Pen. I l’esquerra? Ni hi és, ni se l’espera. Aquest és el panorama que tenim. En qualsevol cas, el debat que s’ha produït arran de la mort de Fidel Castro ha deixat clar que l’autocrítica en l’àmbit de l’esquerra és una assignatura pendent.

]]> <![CDATA[Qüestió de dignitat]]> Les Assemblees de Pau i Treva comencen l’any 1021 i són el precedent del parlamentarisme a Europa. Estic convençut que la recerca de la pau a través del diàleg forma part des de llavors del nostre ADN com a poble.

]]> <![CDATA[Independentisme pota negra]]> El Lluís ha treballat aquest estiu en un casal amb nens discapacitats en un barri d’una ciutat de l’àrea metropolitana. Es va treure el títol de monitor de lleure però li demanen un certificat de penals. Només ha perdut tres dies per fer un tràmit que exactament dura cinc minuts. Depèn del ministeri de Justícia.

]]> <![CDATA[Nova societat o nou país?]]>

Catalunya és un país procliu als grans debats teòrics. Ens agraden, tot i que potser públicament no ho reconeixem i som feliços amb aquesta mena d’intrigues permanents, amb equacions d’impossible solució però que ens alimenten dubtes i ens instal·len en aquell marc teòric tan còmode per als qui no gosen poder. Potser són massa anys sense capacitat real de poder i ja no gosem. Potser...

]]>