“La política catalana ja no s’explica sense ella”, conclou el periodista Joan Serra Carné, autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica (Ara Llibres). Una idea cabdal que subratlla Albert Om al pròleg. La política catalana -i qui sap si l’espanyola- no s’entén sense l’alcaldessa de Barcelona, que ha protagonitzat un viatge vertiginós des de l’activisme social -la lluita a peu de carrer de la PAH- fins al despatx central de l’Ajuntament, a la plaça de Sant Jaume. De fet, aquest trànsit és un nou episodi en la biografia d’una dona, la gran de les Ballanos, acostumada a reinventar-se, a entomar els reptes que se li posen davant sense nostàlgia. Això és el que explica el retrat polièdric que demà arriba a les llibreries, fet a partir d’entrevistes a l’alcaldessa i a les persones del seu cercle de confiança més íntim.

Després de perdre les segones eleccions consecutives, l’any 2008, Mariano Rajoy va haver d’entomar, setmana rere setmana, crítiques i atacs interns perquè deixés pas a un nou líder. Va ser en aquella època quan va desplegar la seva principal virtut política: la resistència, una remarcable capacitat per quedar-se quiet esperant que fossin els seus adversaris els que s’estavellessin sols. Vuit anys després, l’enverinada aritmètica parlamentària sorgida del 20-D comença a disparar el nerviosisme a les files del PP, que tem passar de la majoria absoluta a l’oposició. La incapacitat que ha demostrat Rajoy de teixir complicitats amb els que pensen diferent d’ell -durant la legislatura passada i després de les últimes eleccions- l’han tornat a situar en el focus.

L’esquerra abertzale és ara mateix un espai polític en standby, pendent que el seu líder natural surti de la presó. Queden pocs dies i, a mesura que s’acosta l’hora, els interrogants que planen sobre el món independentista basc es fan més tangibles. ¿Serà Arnaldo Otegi el candidat a lehendakari a les eleccions previstes per a la tardor? ¿Amb qui comptarà i amb quin projecte? ¿Com s’ho farà per frenar l’auge de Podem? ¿I per combatre l’hegemonia nacionalista d’un PNB còmode? En aquests sis anys i mig entre reixes, el polític -secretari general de Sortu- ha reflexionat molt sobre aquestes qüestions. I ha mirat amb atenció el que passava a Catalunya.

Diu el catedràtic emèrit de ciència política de la UNED Ramón Cotarelo que la tensió entre legalitat i legitimitat “té la clau per tancar o obrir el progrés de les societats”. D’això, a Catalunya, se n’ha parlat molt els últims anys perquè el procés sobiranista s’ha situat, sobretot, en el terreny dels drets democràtics -votar o no votar-, defugint per exemple qüestions identitàries. Aquest dilluns el debat del dret a decidir ha centrat la sessió organitzada per Diplocat, el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, a la Universitat del País Basc, una nació que ha vista condicionada la seva història recent per la forta polarització política. ¿Pot ser el dret a decidir un bon desllorigador, un punt de trobada entre diferents? Jordi Solé, nou secretari d’Afers Exteriors i de la UE de la Generalitat, ha recordat el suport transversal que el referèndum té a Catalunya i el caràcter “innovador” del procés, amb una “legitimitat inqüestionable” i totes les garanties de legalitat perquè es transitarà “d’urna a urna, de la llei a la llei”. El resultat, una eventual república start-up nascuda d’un camí propi, que aquest dilluns es va exportar a Euskadi en una sala gairebé plena.

Amb tacticisme, perquè la urgència de Pedro Sánchez és mantenir-se al capdavant del PSOE, el candidat a la presidència del govern espanyol es nega -de moment- a triar entre Ciutadans i Podem. Albert Rivera i Pablo Iglesias són incompatibles perquè el seu objectiu és ocupar el despatx principal de la Moncloa. La batalla que lliuren és pel poder. Però també és difícil imaginar una entesa entre els dos perquè els seus projectes polítics encarnen dues aproximacions contraposades de la idea d’Espanya: des de l’òptica catalana, que la socialdemocràcia espanyola es decanti per l’un o per l’altre és significatiu.

Tot i les proclames constants a la unitat d’acció, els partits estatals han trobat en el procés sobiranista un bon pretext per provar d’afeblir-se mútuament en la cursa per formar govern. El socialista Pedro Sánchez aprofita el pas enrere de Mariano Rajoy per ocupar el buit en el lideratge polític (que no pas institucional) espanyol. En canvi, el popular Mariano Rajoy vol demostrar que, encara que estigui en funcions, és ell qui porta la batuta. De fet, en el moment actual, tan important com ser investit president és construir un relat favorable per si cal tornar a les eleccions. En aquesta pugna, Catalunya s’ha situat al mig de l’estira-i-arronsa entre PP i PSOE.

La premsa de Madrid comença a especular amb la idea que Mariano Rajoy faci un pas enrere i cedeixi el pas perquè sigui algú altre del PP, amb més sintonia personal amb Pedro Sánchez, qui opti a la investidura. Avís: el líder del PP presumeix de no fer mai cas als suggeriments dels diaris. Una autoproclamada independència que té una data fundacional: el congrés popular de València del 2008, quan Rajoy trenca amb la vella guàrdia aznarista, amb l’expresident evidenciant la tensió davant les càmeres.

Durant la campanya del 27-S, una entrevista a Onda Cero va servir per evidenciar el desconeixement de la Constitució de Mariano Rajoy, que no tenia gens clar què passaria amb la nacionalitat dels catalans en cas d’independència. Amb una pregunta -ben documentada- Carlos Alsina va fer trontollar un dels pilars argumentals del PP per combatre el sobiranisme. Ahir, la trucada d’una altra ràdio -Ràdio Flaixbac- va tornar a posar en evidència el president del govern espanyol, que s’ha apartat del focus mediàtic en els converses per desbloquejar la investidura.

Diu Carles Puigdemont que la seva experiència com a periodista li ha permès entendre “la veritat de l’altre”. El discurs que va desplegar durant els 90 minuts d’entrevista amb Mònica Terribas a TV3 semblava tenir molt present aquesta màxima: el president de la Generalitat va insistir en la necessitat de recórrer el camí cap a l’estat propi “dialogant” amb els que pensen diferent, i fent pedagogia del fet que la independència té un objectiu social, sense demanar a ningú què vota.

La legislatura torna a caminar. Aquesta legislatura “excepcional de la postautonomia i la preindependència” que Junts pel Sí i la CUP volen de només 18 mesos per enfilar cap a la República Catalana. La investidura del gironí Carles Puigdemont i Casamajó com a 130è president de la Generalitat permet desactivar el botó de pausa que semblava que s’hagués activat des del mes de novembre. La declaració d’inici del procés aprovada el 9 de novembre recupera la centralitat de l’agenda política.