Fa poc més de quinze anys que tenim vigent la llei d’educació de Catalunya (LEC). Bon moment per fugir de la nostàlgia i, en canvi, fer-ne referència útil als debats i inquietuds del present. Segurament és oportú recordar que, conjuntament amb Francesc Colomé, vam retre comptes del que s'havia dut a terme en aquell període i hi vam donar forma en el llibre Escola nova, poble lliure, publicat el 2013. Hi explicàvem el que, al nostre entendre, volia dir governar un sistema amb més d’un milió d’alumnes i prop de 100.000 docents.

Els partits polítics són peces bàsiques del sistema democràtic. Indiscutible. I al mateix temps, els partits polítics són avui responsables directes del distanciament ciutadà respecte a la democràcia com a sistema de representació i governació. Aquesta contradicció s’ha anat fent tangible en les últimes dècades com a qüestió crítica i com a part de l’explicació del creixement de les opcions populistes i antidemocràtiques.

Hem arribat al clímax, a l’orgasme col·lectiu del desastre total. Després de setmanes, mesos i anys de notícies sobre casos successius i respectius que afectaven els dos grans partits espanyols, hem assolit el cim de l’escàndol amb la publicació de l’informe de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil, l'UCO, sobre les comissions presumptament rebudes i compartides pel magnífic trio Koldo-Ábalos-Cerdán.

Barcelona està en decadència, diuen. La decadència de les elits o la decadència de la ciutat, discutien fa pocs dies els regidors Jordi Martí i Elsa Artadi a l’ARA. Ho diuen, no tant per unes evidències o unes altres, sinó perquè voldrien que fos cert. Però no ho és. Barcelona pot estar trista, enfadada, sentir-se poc governada, bruta i amb problemes de seguretat, però, certament, no està en decadència.

La cort espanyola ens està televisant el judici més dolorós dels nostres temps. Una causa de vergonya que ens ensagna i ens esguerra, com escrivia Pere Quart, i de la qual només en podem sortir més forts i sent molts més. Aquest Estat ens ataca i ens ofèn, vulnerant els drets de la ciutadania, tota. Un judici que no fa sinó dotar-nos d’encara més arguments a favor de la independència republicana.

Tot i que sense gaire repercussió mediàtica, com tantes altres vegades a casa nostra, dijous passat el Parlament Europeu va aprovar a Estrasburg tres resolucions d’una importància cabdal per al futur d’aquesta Unió que avui apareix en risc de desconstrucció o trencament intern.

1. L’estat secessionista. El no estat espanyol, a força de negar la seva complexitat de fons, acaba sent incapaç de produir una mínima normalitat democràtica i el tradicional joc d’alternança dreta-esquerra.

El 27-S ha estat un èxit indiscutible. Després de cinc anys d’impuls creixent hem tingut la verificació democràtica que volíem. Per primera vegada -res a veure amb les eleccions del 2012- la qüestió de la independència era el punt central dels programes dels uns i els altres, a favor i en contra.

El debat sobre Grècia i les relacions entre el seu nou govern i les institucions europees s’acosta al moment en què tothom haurà de definir el seu criteri i prendre una posició clara pel que fa a les sortides i als possibles acords que es poden assolir.

Ja hi som. Ja hem arribat al moment que nosaltres mateixos vam imaginar, dibuixar, preparar i convocar. I tot s’assembla prou al que era previsible des del primer moment. Des de l’Estat ens envien tot un arsenal pretesament dissuasori: les amenaces més terribles, les condemnes als inferns més profunds o a les galàxies perdudes en l’espai, les acusacions d’insolidaritat, d’il·legalitat, d’actuar fora de la Constitució i de les lleis, l’aprofitament dels nostres errors, l’ús per fi explícit de les corrupcions sempre sabudes i mai atacades.