Hi ha un moment en el film de José Luis Guerín Historias del buen valle, en què Barcelona apareix a l'horitzó com una promesa llunyana, o potser com una amenaça. Des de Vallbona, el perfil de la ciutat sembla una cosa que passa en un altre lloc, en un altre temps. I, tanmateix, hi ets, dins d'ella, trepitjant una terra que el rec Comtal segueix regant com fa segles, entre hortes que algú cuida amb una paciència i tenacitat que la ciutat accelerada ha oblidat com es practica. És un barri que costa d'arribar-hi. No és una metàfora: costa de debò arribar-hi, físicament, entre trens i autopistes que el travessen sense aturar-s'hi. I potser per això ha conservat alguna cosa que la resta de la ciutat ha anat perdent sense adonar-se'n. De fet, un film anterior, Petit indi, de Marc Recha, ja ens va acostar a un espai que pocs coneixen i que manté la seva personalitat única en una metròpoli desbordada.

La cultura ha deixat de ser un complement per convertir-se en una necessitat estructural de les nostres societats. En un context de canvi accelerat com el que vivim, marcat per la incertesa i la fragilitat de trajectòries vitals, el que durant dècades van fer l’educació i la sanitat –garantir oportunitats, seguretat i progressos compartits– resulta ara insuficient si no va acompanyat d’elements que ens facin sentir junts, que donin sentit a les vides, que generin vincles. I és en aquest context on la cultura i els seus equipaments i activitats ens poden ajudar significativament.

Tenim problemes col·lectius de tota mena cada cop més enrevessats, amb temes que se solapen i es barregen. Acostuma a passar que les administracions públiques que han de donar-hi resposta tenen una divisió de competències i de nivells de govern que, molts cops, fa difícil saber qui s’ha d’ocupar de què. Però si, a més a més, l’administració més rellevant a Catalunya fa servir diferents mapes i divisions territorials a cada conselleria, el tema és molt preocupant. En efecte, les diferents conselleries de la Generalitat de Catalunya operen amb divisions territorials que no coincideixen entre si. És cert que aquesta manca d'homogeneïtat respon a les necessitats històriques i logístiques específiques de cada àmbit de govern (sanitat, educació, etc.), però també és cert que, a mesura que els efectes del canvi d’època van fent, com dèiem, més complicades les coses, podria començar a passar allò de “la gent té problemes, la Generalitat conselleries”.

En moments com els actuals, ¿és possible imaginar maneres de fer política i estils de lideratge que no busquin només la confrontació, posar el dit a l’ull a l’adversari o buscar audiències sobre la base de qui la diu més grossa? Som en una conjuntura en la qual la complexitat i gravetat dels problemes que tenim semblaria exigir lideratges i idees a l’altura dels reptes, però, en canvi, sembla que es premia la simplificació i el matonisme. I en tenim exemples tant lluny com ben a la vora. Tot plegat m’ha vingut al cap veient el film d’Andrea Segre La gran ambició, que després d’un gran èxit a Itàlia, Filmin ha portat aquí. En la pel·lícula hi trobem els grans embolics de la política italiana dels anys 70, amb el protagonisme d’Enrico Berlinguer, aleshores secretari general del Partit Comunista italià, però on també destaca la presència d’Aldo Moro, el dirigent democristià que va acabar finalment assassinat per les Brigades Roges l’any 1978. 

A mesura que el món i la seva evolució es van fent més incomprensibles, incerts i problemàtics, ens trobem més desemparats i busquem en els aspectes emocionals allò que no trobem en l'anàlisi racional del que ens rodeja. Molts cops es produeix un desajust entre el que ens passa a cadascú i com valorem el que ens rodeja. La típica pregunta que fem quan trobem algú que no veiem sovint és “com estàs?”. I cada cop hi ha més gent que diu “bé, si no entrem en detalls”. Tot va molt de pressa i tot es va complicant. Mai tantes coses i instruments a disposició, mai tanta sensació que no arribes a res, que tot és fugisser i insospitadament fràgil. En moments com aquests les emocions són a flor de pell. Si et sents comprès i estàs en un entorn de confiança, pots fer aflorar aquelles expressions emocionals més empàtiques. I l’emoció d’estar amb gent que t’entén i amb qui comparteixes et fa sentir bé. Però aquests espais i aquests moments són complicats de trobar en l’acceleració i el neguit quotidià que ho trasbalsa tot.

Aquest és un vell dilema que ha anat passant per moltes peripècies històriques en què l’excés d’un dels dos pols de l’equació ha generat problemes de convivència. Tot i que la digitalització va generar una certa revifada de l’esperit i de la significació de cooperar i compartir (com expressa el cas de la Wikipedia), el cert és que l’hegemonia de la lògica competitiva, essència de l’economia capitalista, és molt evident, i amb l’arribada de Trump i els seus s'ha convertit en aclaparadora. A casa nostra, en els darrers mesos, i com a resultat del debat desencadenat pels intents del BBVA d'apoderar-se del Banc Sabadell, la paraula i el concepte competència han assolit nivells de paradigma totalitzador. No és gens normal que els bancs parlin entre si a través de tota mena de mitjans, i que el debat/diàleg sobre el seu futur ompli, a cop d’anuncis, pàgines de diari o molts minuts de televisió. El tema, és evident, no afecta només els accionistes de les dues entitats bancàries, però no sé si era imaginable l’abast que ha acabat tenint.

L’atac brutal que té en marxa la nova administració Trump i els seus aliats de la tecnooligarquia contra tot el que sona a públic és tan exagerat que ens pot semblar simplement estrambòtic, i com a tal passar a formar part del que anem comentant amb els companys de feina i els amics i amigues quan tenim una estona. Però la cosa és molt més seriosa, ja que quan s’ataca la despesa pública, els servidors públics, els impostos i tots els anomenats “xiringuitos“ institucionals, darrere seu hi ha polítiques i serveis públics essencials per a una gran part de la població. Per altra banda, no és només una excentricitat més de la nova era trumpiana, sinó que a Europa (i a Catalunya) hi ha molts partidaris d’aplicar la mateixa lògica a un sector públic al qual acusen de malbaratar recursos, de preocupar-se només dels que s’aprofiten del sistema i d’haver crescut de manera desmesurada.

No descobrim res de nou si recordem que en certes èpoques als més poderosos els han fet nosa les regles i les normatives massa estrictes, i han preferit el campi qui pugui. Han estat sobretot èpoques de canvis accelerats, provocats per innovacions tecnològiques o bé, també, per les oportunitats i ràpids beneficis que generaven els intercanvis desiguals lligats al colonialisme. Horaris de feina interminables, nens treballant, esclavisme, condicions infrahumanes d’habitatge i un llarg etcètera. Tot plegat ben documentat i analitzat per historiadors que han anat deixant al descobert el que molts cops es presentava com a accions civilitzadores o com els costos d’un progrés que era bo per a tothom.

La virulència i tossuderia amb què la presidenta de la Comunitat de Madrid castiga les universitats públiques madrilenyes no ens hauria d’estranyar. Segueix el camí ja iniciat amb la seva antecessora en el càrrec, Esperanza Aguirre, que ja va provocar una profunda crisi de finançament d’aquestes universitats durant el seu mandat. Crisi que les universitats van portar als tribunals i que van guanyar, quan la comunitat va haver de pagar més de 450 milions d’euros en concepte de transferències no realitzades. Gràcies a aquells diners, les universitats públiques de Madrid han pogut anar sobrevivint aquests anys. Díaz Ayuso ja porta temps en una ofensiva radical contra tot el que és públic afavorint el sector privat en el camp dels serveis públics, com així ha anat fent en sanitat, en serveis socials o en educació obligatòria. Ara toca l’educació superior. Darrere hi ha un model que vol separar les classes mitjanes dels serveis públics deslegitimant-ne el funcionament i situant-los en el camp dels que no poden permetre’s pagar les seves quotes. La comunitat on es paguen menys impostos, on hi són benvinguts els que volen invertir, vinguin d’on vinguin i sigui quin sigui l’origen del seu capital. El problema que té aquest projecte és que hi ha serveis públics molt sòlids, que tenen un bon funcionament i que són apreciats per aquells que en són usuaris. Però la batalla està plantejada i pot tenir efectes més enllà de Madrid.

Una cosa és fer servir la llotja del Bernabéu per generar amistats i facilitar contactes que després et poden ser útils en els teus negocis, i una altra és parlar directament amb Zelenski i Putin aprofitant que ets el BFF (best friend forever) del que serà nou president dels Estats Units. Aquesta és una de les moltes diferències entre Florentino Pérez i Elon Musk. Però més enllà dels noms i de les situacions, el que resulta més sorprenent és el salt d’escala en la relació entre el poder econòmic i el poder polític que s’està donant en aquests moments, especialment als Estats Units, però també en altres països, com l'Argentina. Una de les novetats de la campanya de Trump ha estat el protagonisme dels grans noms del negoci tecnològic, com Elon Musk, Jeff Bezos o Peter Thiel (propietari de PayPal i un dels cervells a l’ombra de l’èxit de Trump). En el discurs de Trump poc després que es coneguessin els resultats de les eleccions presidencials, el president electe en va dedicar una part significativa a glossar les meravelles de què era capaç Musk, adherint-se al que la revista Time ja va dir d’ell fa temps: "L'home del futur que amb la tecnologia farà que totes les coses siguin possibles”.

Aquests dies, aprofitant la celebració de la quarta edició de la Biennal de Pensament i amb la col·laboració de la CUIMPB i del CCCB, hem establert un diàleg entre Milà i Barcelona que ha confirmat, d'una banda, els grans paral·lelismes entre les dues ciutats i, de l'altra, la gran i poc visible transformació que està canviant la fesomia i la manera de ser d’una ciutat i l'altra. Com deia el professor Alessandro Balducci en el debat que tinguérem a la Model, “aquests canvis invisibles estan fent més invivibles les nostres ciutats”.

Fa pocs dies es va inaugurar Manifesta 15. Una biennal d’art contemporani que, a diferència d’altres, va canviant de lloc en cada edició. L'anterior va ser a Pristina, la capital de Kosovo. Però, aquest any, l’edició de Barcelona és totalment nova. En les catorze edicions anteriors les activitats es concentraven en una ciutat. A Marsella fa sis anys, o a Palerm en fa vuit. Aquest cop, per petició expressa de la candidatura de Barcelona, les activitats artístiques es despleguen per dotze ciutats de la regió metropolitana de Barcelona. 

Les ciutats han estat sempre en tensió. Ho estaven en els seus inicis quan constituïen illes de llibertat enmig de les estructures feudals. Van ser bressol de les idees liberals, mobilitzant aquells que no podien acceptar els privilegis dels estaments, quan eren ells, els burgesos, els que amb la seva feina i diners mantenien monarques, aristocràcia i clergat. Van constituir-se en nucli essencial de les revolucions industrials, creixent de manera desordenada i caòtica, però també embellint-se i generant una nova manera de viure. Han estat i segueixen sent espais on s’apleguen totes les contradiccions i conflictes possibles, però també espais d’on poden sorgir combinacions virtuoses. Avui, enmig de la transformació digital i dels greus riscos ambientals, estan novament obligades a repensar-se.

Acabem de tancar les eleccions catalanes i les europees. I a mesura que passen els anys i les dinàmiques econòmiques i socials van canviant i accentuant alguns dels seus paràmetres de funcionament, creix la sensació que la política ha anat perdent pes en els equilibris de poder que sempre han existit. Quan tot just acabats els meus estudis de grau vaig entrar de professor ajudant de dret polític a la Universitat de Barcelona, en un llunyà octubre de 1974, era costum que els nouvinguts acompanyessin els professors de tota la vida per aprendre alguna cosa de com funcionava això d’ensenyar a la universitat. Vaig acompanyar al catedràtic d’aleshores, Manuel Jiménez de Parga, a una classe de primer. Era el primer dia de curs, i ell començava sempre preguntant: “A veure, qui em pot dir qui mana a Espanya?”. Els més de cent alumnes, mig espantats i encara atabalats pel fet de ser a la universitat, s’agitaven nerviosos fins que algú s’atrevia a dir “Franco” o “las Cortes”. El professor anava insistint fins que algú deia “la banca” o “els Estats Units” i, de fet, aleshores començava la seva classe sobre els diferents tipus de poder existents. Les classes posteriors del meu mestre, en Jordi Solé Tura, anaven endinsant-se en les distincions entre poders formals i poders reals.

Les dinàmiques i tensions entre territoris urbans i no urbans, entre espais més o menys ruralitzats, han anat canviant notablement al llarg dels anys. Això s’ha manifestat de moltes i diverses maneres: densitats de persones, densitats i provisió de serveis, més o menys contacte amb la natura, mobilitat forçada i voluntària, preu dels habitatges, homogeneïtat o diversitat dels habitants, nivells divergents de seguretat, despesa heterogènia d’aigua o energia, problemes d’aïllament, solitud o salut mental derivats o no del lloc on es viu, o simplement el fet de poder o no generar vincles de comunitat amb qui et rodeja. Les ciutats han tingut tradicionalment l’avantatge de viure com cadascú vol i pot, però acompanyat d’estranys, mentre que els pobles i espais rurals potencien més vincles de confiança, amb el risc, però, de l’embafament. 

No passem per un bon moment de la relació, sempre complicada, entre el món de la política democràtica institucionalitzada i el batec social. Quan sembla que ens en sortim d’un dels molts temes que ens neguitegen, ja entrem de ple en un altre tema tant o més complicat que l’anterior. Les acusacions i desqualificacions sovintegen més que mai, hi ha qui s’entesta a seguir fent coses que són difícilment justificables avui dia, i tot plegat no ajuda a buscar espais des d'on avançar. No consola gaire veure que aquest no és un tema només de casa nostra, sinó que afecta països i indrets de qualsevol racó del món. En situacions com aquestes hi ha qui practica l’enyorança i recorda que abans la política i els polítics eren molt millors. Però, al marge que això no sigui del tot veritat, al final res de tot això consola, ja que el brogit creix, el panorama no millora i els dies van passant.

Tot canvia al nostre voltant. Les etapes vitals de feina, formació i jubilació, serveixen poc per encarar la bona notícia de la longevitat o la necessitat de seguir formant-nos per treballar o per entendre el que passa. Cada cop vivim més anys i cada cop les trames familiars són més petites i inestables. Hi ha més gent que viu sola o poc acompanyada. Tenim poc temps per anar a comprar al barri o al mercat i són molts el que ho fan a distància i els hi porten a casa. Els veïns canvien sovint. Cada cop hi ha més passavolants i més gent acabada d’arribar que ha de crear vincles i saber on es fa què. Com més gran la ciutat, més es nota allò de viure entre desconeguts. Aquesta és una característica apreciada de les ciutats. Més anonimat, més llibertat per ser com vulguis. Però, com sovint passa, tot el que són avantatges per a uns, són problemes per a altres.

Una de les moltes relacions complicades que hi ha entre política i territori és el tema de l’escala. O, dit d’una altra manera, qui ha de fer què en cada espai territorial de mida diferent. Aquestes escales no tenen res de naturals, ja que acostumen a ser conceptualitzades des de diferents perspectives i la gent se les fa seves o no, depenent de les circumstàncies. D’entrada podríem dir que hi ha espais que, per les seves característiques físiques o per les seves trajectòries històriques, ajuden a fer que les persones que hi viuen s’hi sentin identificats. Ara bé, això no té per què suposar que d’aquí se’n derivi una estructura de poder vinculada a aquest espai i a aquesta identitat. I pot passar també al revés, que hi hagi estructures de poder o de gestió que no es corresponguin ni amb un espai fàcil de reconèixer ni amb una identitat socialment compartida.

El constant degoteig de notícies sobre la situació dels joves posa en relleu com, en aquesta transició entre èpoques que travessem, ells són dels que més pateixen els efectes negatius de tot plegat. D'una banda, les noves generacions són les que teòricament arriben a aquests moments de grans canvis amb millors instruments per fer-hi front. Si ho mirem globalment, tenen un nivell educatiu, en termes generals, molt alt. Sense punt de comparació amb el que hi havia en el moment de la transició política a la democràcia. Si l’any 1960 hi havia a Espanya prop de 200.000 estudiants universitaris, i el 1980 aquesta xifra arribava a 700.000, el curs passat van superar l'1.700.000. Si mirem els nens i nenes de 2 anys, l’any 1977 n'hi havia d'escolaritzats un 6%, avui estem parlant d'un 60%. Prop del 50% dels joves d'entre 25 i 34 anys tenen educació superior. Per sobre dels nivells de la Unió Europea i de l’OCDE. Tot i que cal assenyalar que en estudis secundaris i en taxes d’abandonament la situació és molt més preocupant.