La divisió de l’esquerra deu ser tan antiga com l’esquerra mateixa. El purisme ideològic, la rigidesa doctrinal i l’escassa habilitat tàctica, afegides a vegades a un personalisme que teòricament rebutgen, són característiques històricament associades als grups i grupuscles que s’han situat a l’esquerra de l’esquerra “oficial”. Uns condicionants que sovint els porten, de forma gairebé inexorable, a la dissidència i a la fragmentació, i que s’acaben traduint en una impotència política inversament proporcional a la virtut ideològica que prediquen.

El febrer de l’any 1926, ara fa exactament cent anys, la Revista de Catalunya va iniciar una enquesta sobre la “Catalunya-Ciutat”, un concepte encunyat el 1905 per l’escriptor modernista Gabriel Alomar. Des d’una posició catalanista però del tot contrària al regionalisme conservador, Alomar propugnava una revaloració de la idea de ciutat, que al seu parer era on es trobava, històricament, “la força de les nacionalitats” i del seu ressorgir. Per això, l’escriptor mallorquí (que posteriorment seria un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya), sostenia que calia emprendre “la barcelonització de Catalunya, de la vella Catalunya muntanyana i pagesa, desvirtuada per la convivència secular amb l’Espanya espanyola”. És més, augurava que “fins que el poble català no reprengui el moviment de la seva òrbita a l’entorn de la nova Barcelona, fins llavors no hi haurà nació rediviva”.

“Els Estats Units innoven, la Xina fabrica i Europa regula”. Amb una simplicitat enganyosa, la frase vol resumir una pretesa divisió del treball en l’economia mundial que relega els europeus no només a un rol secundari, sinó clarament al paper més antipàtic. Segons aquesta visió, els Estats Units seguirien tenint el paper de pioners que la història sembla haver-los reservat (ajudats, en la visió que Trump està imposant, per un poder militar capaç d’intervenir sense fre legal en tot el continent), la Xina hauria esdevingut la fàbrica del món (no sempre per mèrits propis: una altra versió de la frase diu “la Xina copia” en lloc de fabrica) i Europa apareix entossudida a posar traves al lliure mercat mentre s’enfonsa en la inoperància. La veritat, però, és més complexa.

Una de les preocupacions centrals de les forces democràtiques és com contrarestar el discurs simplista i trampós, però escampadís i aparentment efectiu, que l’extrema dreta propaga, sobretot a través de les xarxes socials i d’allò que està substituint la manera tradicional que teníem d’informar-nos i de conformar les nostres opinions. (L’altre dia, en un establiment del centre de Barcelona, l’empleada, una dona jove, es va sorprendre en veure que duia un diari sota el braç, i va exclamar, ingènuament, en el seu spanglish: “Pero señor Josep Maria, ¡qué old-fashioned, leyendo un periódico de papel!”)

Quan Trump va accedir per primer cop a la presidència dels Estats Units, el New York Times va publicar un comentari que deia que, quan converteixes la política en un circ de tres pistes, sempre hi ha la possibilitat que guanyi l’ós ballador. Hi pensava l’altre dia, llegint aquí l’entrevista amb l’escriptor Melcior Comes, que, parlant de la seva darrera novel·la, afirma que “s’hauria d’atacar més l’extrema dreta per pallassos que per feixistes”. De fet, una part del debat actual sobre l’alça de l'extrema dreta (una qüestió que hauríem de mirar que no es convertís en una profecia autocomplerta, i per això podríem començar, per exemple, no donant per fet el resultat d’una enquesta) tracta d’esbrinar què és allò que porta alguna gent a votar una colla de polítics que es caracteritzen tant per la seva ignorància radical com pel seu discurs simple i trampós: si la ideologia o la psicologia.

El 20 de juliol de 1969, dos astronautes nord-americans, Edwin Aldrin i Neil Armstrong, van arribar a la Lluna. Era el primer cop que una persona humana hi posava els peus: els qui tenim una edat suficient per haver-ho vist en directe per la televisió (un amic dels pares va portar un petit televisor portàtil, blanc, amb unes antenes de banya, al lloc on estiuejàvem) recordem encara els saltirons que feien els dos astronautes, que semblaven mig surar en l’aire gràcies a una força de la gravetat que és una sisena part de la del planeta Terra. Armstrong, el comandant, va ser el primer que va trepitjar la superfície lunar, moment que va resumir en una frase històrica: “És una petita passa per a un home, i un salt gegant per a la humanitat”. La petja del seu calçat sobre el sòl polsós va esdevenir una imatge icònica. Després, tots dos van plantar una bandera dels Estats Units, que havien enrigidit perquè si no, amb l’atmosfera de la Lluna, que és negligible, no voleiaria. I van tornar a la Terra. (Encara avui podreu trobar algun negacionista perdut, que s’entesta a dir que tot plegat va ser un muntatge televisiu.) 

El juny passat va tenir lloc a Washington D.C. una desfilada militar inèdita, oficialment per commemorar el 250è aniversari de la creació de l'exèrcit dels Estats Units (i, de manera més o menys extraoficial, per celebrar el 79è aniversari de Trump, desitjós d’emular els seus admirats Putin i Kim Jong-un). La periodista i acadèmica nord-americana Linda Kinstler va escriure que, mentre veia passar els tancs, pensava en la "pistola de Txékhov", aquell principi que diu que, en una obra de teatre, una pistola que apareix al primer acte s’ha de disparar al tercer acte. I deia: "Quan veus una desfilada militar, t'has de preguntar quan i on es desplegaran les armes letals, en nom de qui i per quina causa".

L’any 1992, Barcelona va aconseguir un dels objectius prioritaris que perseguia amb l’organització dels Jocs Olímpics, i que es va conèixer amb l’anglicisme de “posar la ciutat en el mapa”. En efecte, a partir d’aquell esdeveniment la capital catalana tornava a ser un punt d’“atracció de forasters” (per dir-ho en els termes que es feien servir abans de la guerra per la promoció turística). L’alcalde Maragall, que presidia el comitè organitzador dels Jocs, temia que la ciutat no tindria prou oferta hotelera per fer-hi front i, amb la seva acreditada tossuderia, a finals dels anys 1980 va tirar endavant un Pla d’Hotels, en què es va arribar a cedir sòl públic per a la construcció i explotació d’establiments hotelers. La mesura va ser fortament contestada per un lobi que acabaria sent molt poderós, el Gremi d’Hotelers, perquè creia que generaria una oferta excessiva impossible de compensar amb una demanda que aleshores encara era moderada. Per raons ben diferents, també s’hi va mostrar en contra el moviment veïnal, un dels líders del qual va afirmar, en assemblea, que "la pròxima vegada que proposin Barcelona per a un esdeveniment internacional hem de dir que no". I aquest "no", explicava la periodista Maria Favà, "és el resultat d'un sentiment que va arrelant en els sectors més crítics de la ciutat, els que creuen que per culpa dels Jocs ens estan venent la ciutat a trossos, que s'està construint una urbs per a yuppies de la qual es foragiten les classes populars".

El tòpic diu que és en les circumstàncies excepcionals que es coneix un home (la dita, que és clarament d’un altre temps, no sembla que s’apliqui a les dones). Algú, no recordo qui, capgirava l’afirmació, i sostenia que és justament en les circumstàncies normals, quotidianes, que es coneix com és un home (o una dona). N’acabem de tenir la confirmació sentint el trio Ábalos-Koldo-Cerdán quan parlaven de com es repartien els diners obtinguts amb les comissions i (en el cas dels dos primers) escollint les prostitutes en què se’ls gastaven. Les converses entre tots tres, que no hauríem d’haver sentit mai, ens donen la mesura bastant exacta de la (manca de) categoria personal d’aquests individus: no ha calgut que s’enfrontessin a cap circumstància heroica per saber de quina estofa estan fets.   

L’anècdota, que conec de primera mà, és estrictament certa. A mitjans dels anys 1960, l’historiador Jordi Nadal, professor d’història econòmica de la Universitat de Barcelona, va suspendre una alumna perquè, a l’examen, havia escrit extranjero amb g. Avui dia, que una alumna de la Facultat d’Econòmiques suspengués una prova per una falta d’ortografia ens semblaria una exageració i provocaria, fins i tot, un petit escàndol. La pregunta, naturalment, és per què. Per què no es pot exigir a qualsevol estudiant universitari que escrigui amb correcció? Per què hi ha qui sosté que les normes ortogràfiques no són pas tan importants? La resposta és que l’ortografia no és més que un símptoma, una manifestació, d’una cosa molt més profunda i transcendent: el domini de la llengua, que passa per la gramàtica i el lèxic, i per l’ortografia, esclar.

Un dia, en els temps que ara semblen tan llunyans del Procés, vaig retrobar un antic col·lega, i inevitablement vam acabar comentant l’actualitat política. Recordo que, amb un somrís condescendent, em va dir: "Ja se sap, quan la gent vota amb els sentiments..." Era la seva manera d’explicar uns resultats electorals que a ell, que forma part del que caldria dir-ne l’esquerra benpensant, no li agradaven. Encara que no puc dir que em vingués de nou, la frase em va colpir, i em va portar a pensar si podíem establir de debò una separació neta entre la racionalitat i els sentiments a l’hora de triar el nostre vot (o a l’hora de decidir si anem a votar). I encara més: ¿com decidim quins vots són resultat de l’aplicació de l’estricta racionalitat i quins de la caiguda en la temptació dels sentiments? Qui ho judica, i sobre quina base? (El criteri no pot ser, esclar, que si votes els “nostres” aleshores t’estàs comportant racionalment.) 

Una enquesta recent adverteix que el 59% de la població catalana sent la democràcia amenaçada, principalment per les fake news, el creixement de l’extrema dreta i les desigualtats econòmiques. Aquest temor, del tot fonamentat, s’ha vist acrescut per l’arribada d’un “nou xèrif” a Washington: Donald Trump, un aprenent de dictador (o de monarca absolut) que no dubta a piular –en un compte de la xarxa X que té més de 100 milions de “seguidors”– que "Qui salva el seu país no viola cap llei". El seu copilot, Elon Musk –que en té més del doble, de seguidors–, ha reblat el clau dient que la “democràcia” és que el president pugui fer el que vulgui. Això fa que molts es preguntin, malgrat les diferències substancials entre els dos moments històrics, pels paral·lelismes que la situació d’avui presenta amb la dels anys 1930.

Al llarg de l’any que ara comença commemorarem els cinquanta anys de la mort de Franco. Serà una bona ocasió per veure on érem aleshores i on som ara, com hem canviat en cinc dècades de democràcia, autonomia i creixement econòmic. Aquestes visions retrospectives són ben necessàries, i l’ARA ben segur que hi dedicarà atenció. De fet, fa poc hi podíem llegir un article de l’economista Paul Krugman, que reflexionava, des d’una perspectiva americana, sobre el que ha canviat en els últims vint-i-cinc anys. El premi Nobel d’economia hi començava constatant, sorprès, fins a quin punt l’optimisme que es respirava l’any 2000 s’havia tornat avui "ira i ressentiment".

La meva àvia havia nascut l’any 1900, és a dir, l’últim any del segle XIX. Era de Badalona, tot i que va viure la major part de la seva llarga vida (va morir a punt de fer-ne noranta) a Barcelona, primer al barri de Ribera —era filla de comerciant— i després a l’Eixample. Es deia Anna, tot i que molts li deien Anita, i era, com en aquell moment la immensa majoria del país, catalanoparlant. Quan havia de parlar en castellà, t’adonaves que no era la seva llengua: en tenia un domini més aviat just, amb un lèxic no gaire ric, i el parlava amb un accent marcat (als nets ens feia riure que digués: “Mi hijo Javiert”, amb una sonora t final, per referir-se al nostre oncle Xavier). Al capdavall, com a filla del seu temps, la seva educació s’havia vist limitada a “anar a costura” —és a dir, a aprendre de lletra—. El seu català era en alguns aspectes prefabrià, i recordo que m’havia explicat que, de joveneta, desconeixien el mot tardor i parlaven de “primavera de l’hivern”. Quan va sortir la Gran Enciclopèdia Catalana, me’n va regalar una col·lecció, i a la portada hi va posar una dedicatòria manuscrita: “Perquè recordis la teva àvia”.

En una de les seves millors pel·lícules, Aprile, el cineasta Nanni Moretti es preguntava per la (primera) victòria electoral de Silvio Berlusconi, l’any 1994. En un moment del film, incorporava un fragment d’una entrevista on el magnat de la televisió explicava, somrient, que quan al seu fill li van preguntar què feia el pare, va dir: “Arreglar televisions”, i que li havia dit al seu fill que, a partir d'aleshores, es temia que ja no tindria temps d'arreglar televisions perquè probablement hauria d’"aggiustare l'Italia", d’arreglar Itàlia. La mateixa expressió que feia servir Berlusconi la vam veure repetida, trenta anys després, en el faristol des d’on el nou president electe dels Estats Units celebrava, triomfal, la seva victòria: “Trump will fix it”, “Trump ho arreglarà”.

Som en un restaurant de peix a Banyuls de la Marenda, al litoral del Rosselló. L’amo, un home d’una trentena d’anys, ens pregunta d’on som, i en dir-li que de Barcelona, s’exclama, sempre en francès: “Ah, catalans com jo”. I a continuació afegeix, amb un deix potser més decebut que amarg: “On est entre catalans, mais je ne parle ni catalan ni espagnol”. És a dir, som entre catalans, i ens hem d’entendre en francès, o fins i tot en anglès (ell va viure un temps a Austràlia), però no podem fer-ho en català. Abans de dinar, hem passat pel mercat del diumenge, on el català és una llengua totalment absent, com ho és als carrers, als cafès, a les botigues i a les cases dels pobles i les viles de la Catalunya Nord. De fet, només hem parlat en català amb un paradista francès jove que havia viscut a Alacant i que ens explica que allí, havent après el català, hi defensava, provocant una reacció hostil de molts alacantins, la unitat de la llengua...

Mentre la premsa de Madrid, particularment la més afí al govern de Sánchez, proclama a so de trompeta que l’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat suposava la fi de la revolució catalana del 2017, és oportú recordar la frase del dramaturg alemany Georg Büchner que, a La mort de Danton (1835), una obra sobre la Revolució Francesa, afirma que "la revolució és com Saturn, devora els seus propis fills". Ha passat el mateix, amb els fills de la revolta dels catalans? El resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya així sembla indicar-ho: la pèrdua de la majoria parlamentària independentista, propiciada per l’abstencionisme d’una part de l’electorat sobiranista, obliga els partits que formaven aquella majoria a replantejar la seva estratègia. De fet, tant Junts com ERC, i també la CUP, celebraran sengles congressos a la tardor amb aquesta finalitat. Ara bé, aquesta reorientació estratègica, ha d’implicar un canvi de lideratges? O més ben dit, es pot plantejar seriosament sense un relleu a la direcció dels partits? 

És plausible afirmar que l’única manera efectiva de resoldre un conflicte és entendre’l. Per això quan comencem a disfressar-lo i a confondre’l amb paraules, la solució s’allunya: en tenim un exemple recent en l’escrit que el Tribunal Suprem ha elevat al Tribunal Constitucional, i on, a fi de negar la constitucionalitat de la llei d’amnistia, s’introdueix un concepte –que l’octubre del 2017 va ser un cop d’estat– que no apareix en els milers de folis amb què el mateix Suprem va sentenciar la causa del Procés. Però també en tenim exemples, d’aquesta disfressa, entre la intel·lectualitat espanyola d’esquerres, fins i tot amb la més comprensiva, cap a les demandes que venen de Catalunya. Fa poc Joan Ridao subratllava en aquestes mateixes pàgines com aquests intel·lectuals segueixen volent explicar el Procés com una maniobra de distracció de les elits catalanes que va ser cegament seguida per una massa acrítica.

A les últimes eleccions al Parlament Europeu s’ha donat un resultat especialment cridaner: a Espanya, hi ha hagut 800.000 electors que han llençat el seu vot a la paperera. L’individu a qui han anat destinats aquests vots —un agitador d’extrema dreta que, després de passar per UPyD i Ciudadanos, utilitza les xarxes socials per llançar continguts nocius, particularment acusacions contra els immigrants, les feministes, la premsa i els polítics, sobretot d’esquerres— no ha ocultat que la seva nova condició d’eurodiputat li servirà, fonamentalment, per tenir immunitat parlamentària enfront de les ja nombroses causes que té per difamació.

Enguany es commemora, amb força discreció, el centenari d’E.P. Thompson, un dels historiadors britànics més destacats de la segona meitat del segle XX, tant per la seva important obra historiogràfica com pel seu activisme polític i social. Thompson (1924-1993), que va formar part del Grup d’Historiadors del Partit Comunista, on hi havia figures de la talla de Christopher Hill, Rodney Hilton i Eric Hobsbawm, és autor d’una obra monumental, La formació de la classe obrera anglesa (1963). En aquell llibre mític, que a Anglaterra no ha estat descatalogat malgrat que el seu autor es pot dir que ha desaparegut de l’horitzó cultural, Thompson hi advertia que calia llegir la història a la llum del fets tal com van ocórrer, i no pas a la llum d’una problemàtica posterior, perquè això últim feia que “les causes perdudes, els camins morts i els mateixos vençuts fossin oblidats”.