En aquest últim mes he hagut de fer diversos tràmits en línia. No sóc un hacker, però tampoc un analfabet digital. En alguns he estat fins a quatre dies seguits fent intents i dedicant-hi hores. El que hauria de ser una cosa senzilla i intuïtiva no ho és gens. Ni senzill, ni intuïtiu, ni ràpid. Només tenint certes habilitats movent-te per la xarxa pots acabar alguns tràmits, i de vegades has de dedicar hores a aprendre-les per obtenir el resultat desitjat. Llàstima que quan ja has descobert la manera el següent tràmit és amb una altra administració i, per tant, amb una altra lògica i uns altres impediments i problemes. L'únic aprenentatge que te'n queda és que el pròxim tràmit tampoc serà fàcil, que els problemes seran diferents i que també serà entretingut. Buscant bibliografia dels errors i dels problemes a la xarxa acabes superant-los gairebé tots, no tots, però cal una habilitat informàtica força per sobre de la mitjana habitual.

Estem en unes dates en què molta gent fa aportacions solidàries a diferents causes o ha de decidir quines quotes d’entitats continua pagant. El cas de la Nadia i els seus pares ha fet saltar les alarmes i ara es qüestionen les crides solidàries. I està bé que sigui així. El cas de la Nadia ens ha d’ajudar a reflexionar i aprendre sobre la nostra manera de ser solidaris.

Fa un any va morir el manter Mor Sylla a Salou durant un operatiu dels Mossos. La crisi el va fer manter però era economista, tenia cinquanta anys, era un referent per als seus companys, als quals ajudava, i va deixar una filla de dos anys. Des d’aleshores, lamentablement, els manters han sigut notícia permanentment, però la situació, en comptes de millorar, ha empitjorat. ¿De debò són un dels principals problemes de Barcelona? Una anàlisi mínimament reposada i seriosa fa que ens adonem que no, que ni és així ni pot ser-ho, per diverses raons.

Joe Biden, vicepresident dels Estats Units, no en tenia cap dubte i, després d’aterrar a Davos, recordava, en el seu primer discurs al Fòrum Econòmic Mundial, que 62 persones al món tenen tanta riquesa com 3.600 milions, i que gran part d’aquest problema són els immensos recursos que es fuguen a paradisos fiscals. L’informe que Oxfam Intermón va publicar la setmana passada va omplir les xarxes, les columnes i les tertúlies, que destacaven la dada que l’1% són 62 persones.

És encoratjador veure la disminució de la xifra de persones que passa gana al món, però cal fer algunes consideracions.

Fa molts anys, en una comunitat que vivia vora un riu, van veure una persona que s'ofegava i van anar a auxiliar-la. Mentre la reanimaven van veure una segona persona que s'ofegava i, de sobte, moltes més. El riu no deixava de portar gent que s'ofegava. Es van organitzar per fer torns i es van especialitzar per equips: uns els treien de l'aigua, uns altres els reanimaven, uns altres els assecaven, etcètera. Però cada dia s'ofegava més gent i no donaven l'abast. Fins que un dia un dels equips es va preguntar... "Però per què cau al riu tanta gent?" "Hi ha gent en perill i no és el moment de fer-se preguntes!", els van dir. Però l'equip es revoltà, deixà la feina entre acusacions d'insolidaritat i va marxar riu amunt a buscar la raó per què passava això. I van descobrir que s'havia trencat l'únic pont de la zona. Abans de trobar solucions, es van fer preguntes com: per què s'ha trencat el pont?, qui n'és el responsable?, qui i com l'havia d'arreglar?