<![CDATA[Ara.cat - Josep Maria Vilalta]]> 10 <![CDATA[Illa i la prioritat educativa]]>

El nou president de la Generalitat, Salvador Illa, manifestava recentment que l’horitzó per a la millora del sistema educatiu, tenint en compte els experts en la matèria, és d’entre quatre a sis anys. Alhora, esmentava la necessitat de construir consensos amb els diferents actors i advocava per maneres de treballar diferents. Efectivament, al nostre país calen, ara més que mai, polítiques educatives ambicioses i de llarg abast. Sabem que el moment és crític i els reptes, majúsculs: abandonament i fracàs escolar, pobresa infantil, crisi de referents socials i culturals, manca d’equitat, increment d’expectatives i demandes que sobrepassen i tensionen el professorat, transició complexa cap a una educació per competències, prestigi de la formació professional, educació en valors cívics i democràtics, entre d’altres.

]]> <![CDATA[Per una capitalitat universitària mundial]]>

Barcelona i Catalunya han estat, al llarg d’aquesta setmana, l’epicentre mundial del món universitari amb la celebració de la Setmana Mundial de l’Educació Superior i la Conferència Mundial d’Educació Superior de la Unesco. Hi han participat prop de 2.000 persones provinents de 156 països, així com més de 8.000 que ho han seguit virtualment. La ciutat ha estat un bullidor constant de taules rodones, seminaris i trobades d’alt nivell per reflexionar sobre el futur dels sistemes universitaris arreu del món i traçar un full de ruta promogut per la Unesco. Governs d’arreu del món, rectors i líders universitaris, professors, experts, estudiants, entitats i empreses han debatut llargament i han teixit noves aliances. Barcelona perdurarà en l’imaginari de milers de persones i de líders del sector com la ciutat on s’han assentat les bases de les universitats del futur.

]]> <![CDATA[No és ‘wishful thinking’]]> En un dels seus darrers articles (“L’hemiparàsit de Barcelona i Catalunya”), Ignasi Aragay es planyia del desànim que s’ha instal·lat al país; del munt de realitats dures i complexes, i de la manca de projectes que generin il·lusió, a Catalunya i Barcelona. Després de donar-hi voltes, vaig decidir respondre al repte que planteja de donar idees per recomençar.

]]> <![CDATA[És l’hora de repensar l’educació?]]>

La crisi de la pandèmia ha tornat a situar l’educació al bell mig de les nostres preocupacions individuals i col·lectives. Molt s’ha dit i encara queden molts interrogants sense resposta. La crisi ha fet redescobrir l’escola a molts en la seva àmplia i complexa raó de ser: espai de formació i creixement personal, espai de convivència i socialització, espai d’igualtat social, servei públic. Ha fet evident, també a molts, la missió i funció de les mestres i docents a les aules. Ens ha endinsat en les oportunitats (i limitacions!) de la formació en línia i ens ha corroborat una cosa que ja sabíem: les escoles i instituts tancats amplien les desigualtats.

]]> <![CDATA[Alerta roja: la burocràcia ens ofega]]> La crisi del covid-19 farà emergir la rellevància de tot el que és públic. De fet, ja ho està fent, quan discutim aquestes setmanes sobre la sanitat pública, els serveis socials o l’organització política més eficient per donar resposta a les necessitats col·lectives. La priorització del bé comú, però, es durà a terme en un context d’una crisi severa de les finances públiques.

]]> <![CDATA[Innovació social: la necessitat d’una agenda compartida]]> Catalunya arrossega dèficits socials històrics, als quals cal afegir les repercussions de la crisi econòmica i financera iniciada els anys 2007-2008. Tot i l’evolució positiva de l’economia en els darrers anys, els indicadors referits al benestar i la cohesió social continuen estancats o fins i tot en davallada. D’acord amb l’índex de progrés social europeu, Catalunya es troba en la posició 163 (sobre un total de 272 regions europees), una classificació exageradament inferior a la que ens correspon en termes de riquesa, on assolim el lloc 68.

]]> <![CDATA[Humanitats: ni catastrofisme ni proteccionisme]]> Estan en crisi les humanitats? Per què la democràcia necessita les humanitats? ¿Són encara portadores d'un criteri vàlid per fer-nos càrrec del valor del que és humà? ¿És necessari l'apropament i el treball integrat entre ciència, tècnica i humanitats? ¿Com podem facilitar i promoure el gaudi intel·lectual de les disciplines humanístiques en un món altament tecnificat i utilitarista? ¿Són les humanitats les que estan en crisi, o són més aviat els sistemes educatius?

]]> <![CDATA[Barcelona: ciutat educadora, capital científica]]> Potser no en som prou conscients, però en la política municipal (de fet, en les seves diverses polítiques) ens hi juguem una part substantiva del nostre present i futur. A escala global, les ciutats representen el 54% de la població mundial, però generen el 80% del PIB del món. Les ciutats i els municipis gestionen (de manera directa o indirecta) polítiques de gran rellevància social, abordant problemàtiques com l’habitatge, les desigualtats socials, la mobilitat o l’envelliment; i alhora s’hi despleguen projectes en àmbits clau com l’educació, la salut i el medi ambient, per citar-ne només alguns.

]]> <![CDATA[Universitats i recerca: dels darrers 30 anys als propers 15]]> Sovint el tràfec diari dels governs i les institucions públiques no deixa espai per analitzar les polítiques passades per conèixer-ne l’eficàcia, l’eficiència, els impactes i beneficis, i també les mancances. La mirada en el curt termini tampoc permet la projecció de les polítiques de futur. A tot això hi podem afegir un cert to pessimista en allò que implica el sector públic, motivat per la gravetat de la crisi economicofinancera, però també per una societat en transformació i sovint desorientada davant l’allau de problemàtiques, reptes i canvis.

]]> <![CDATA[Carta oberta als qui creuen que les escoles catalanes adoctrinen]]> Benvolguts i benvolgudes, en els darrers dies llegeixo amb molta preocupació i alhora amb tristesa diverses intervencions públiques que manifesten que les escoles catalanes adoctrinen, que discriminen i inciten a l’odi contra Espanya i que no formen amb suficiència en l’aprenentatge de la llengua castellana. Amb respecte però amb la fermesa i la convicció d’una persona que coneix el sistema educatiu català, els adreço aquesta carta oberta per situar el debat: en la raó, en les evidències i dins el màxim respecte pels docents i la comunitat educativa en general.

]]> <![CDATA[Transformar Catalunya, millorar el món]]> Barcelona ha acollit fa pocs dies el congrés internacional Sustainable Development Goals: Actors and Implementation, en què experts de 21 països d’arreu del món han debatut extensament sobre com desplegar els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) tant a escala internacional com nacional/local. Va ser l’ONU la que va aprovar, el setembre del 2015, l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible. L’Agenda inclou un conjunt de disset objectius, d’aplicació universal, que cal desplegar fins a l’any 2030. Entre els objectius a assolir podem destacar, entre d’altres, els de posar fi a la pobresa al món en totes les seves formes, reduir les desigualtats, fer front al canvi climàtic, afavorir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat per a tothom, garantir una vida sana a totes les edats, afavorir la producció i el consum sostenibles o garantir una energia segura i sostenible.

]]> <![CDATA[Educació contra la barbàrie]]> Els tràgics atemptats a Barcelona i Cambrils ens han colpit durament. En un tres i no res, una tarda i una matinada d’agost, hem pogut viure en la pròpia pell el fet que les nostres ciutats i pobles també formen part del planeta global i les seves contradiccions. Molt s’ha escrit els darrers dies, no podia ser d’una altra manera, encara amb l’angoixa i el dolor plenament presents. De fet, l’ARA n’ha fet una àmplia anàlisi aquest cap de setmana, en què es parlava tant del fenomen terrorista, de l’islamisme i de com afrontar aquesta realitat des de l’àmbit educatiu a casa nostra. Aquest article pretén contribuir en aquest debat que sens dubte hem de fer amb serenor i profunditat.

]]> <![CDATA[La innovació al servei dels reptes socials]]> El nostre país arrossega un seguit de problemàtiques socials que s’han vist agreujades en gran mesura en els darrers anys de crisi econòmica i financera: aspectes com les desigualtats socials (que han crescut), la pobresa (molt especialment la infantil), l’atur crònic (de forma dramàtica l’atur juvenil i la pèrdua, en bona part, d’una generació), la precarietat en el treball, l’envelliment de la població o la crisi de l’estat del benestar a causa del creixement alarmant del deute públic. Un seguit de reptes socials que cal atendre des dels poders públics i des del tercer sector. Amb determinació, amb instruments i recursos. Però també sovint repensant de soca-rel les polítiques públiques i introduint la innovació com a vector de canvi i transformació. A aquest panorama preocupant cal afegir-hi el context de canvi dràstic que estem vivint en molts àmbits: una nova economia que emergeix, tecnologies disruptives i aspectes com la robotització, el big data, l’economia digital i la globalització, que transformaran l’actual organització social, econòmica i qui sap si també la política.

]]> <![CDATA[Futur incert, futur STEM]]> Les societats contemporànies es transformen amb rapidesa. Ho copsem en la nostra vida diària, en l’esfera política, econòmica o del món del treball. Podem fer prediccions, podem dibuixar tendències o escenaris de futur. Però, alhora, hem de ser sincers i reconèixer que la velocitat dels canvis és de tal magnitud, principalment en el camp de la ciència i la tecnologia, que sovint no tenim respostes i treballem a les palpentes.

]]> <![CDATA[Que PISA ens deixi veure el bosc]]> D’entrada, un pronunciament inequívoc: sóc un ferm defensor de l’informe PISA. I de qualsevol altre conjunt de dades que ens informi de forma periòdica sobre l’estat de l’educació. PISA és útil perquè ens permet analitzar una gran quantitat d’informació a escala internacional cada tres anys. És valuós per als investigadors de l’educació i útil per als governs i les administracions educatives. Però les dades que ens aporta PISA, no ens equivoquem, no són el reflex d’un sistema educatiu d’un país. Són uns indicadors i una informació útils per a la comparativa i el seguiment al llarg dels anys, però no més (ni menys!) que això. L’informe mesura determinades competències dels joves de 15 anys (ciències, matemàtiques, llengua i, en l’edició del 2015, resolució de problemes en equip i coneixements financers), i ho fa analitzant la capacitat dels joves per aplicar els coneixements adquirits. En aquest sentit, el que mesura l’informe respon només en part al sistema educatiu, ja que té molt a veure també amb altres variables crítiques com el capital cultural i el nivell socioeconòmic de les famílies o l’educació no formal i informal.

]]> <![CDATA[Eix nacional, eix social... I l’eix productiu?]]> El debat polític dels últims anys a Catalunya ha estat fortament centrat en el que comunament hem convingut a anomenar l’eix nacional. El debat ha arribat a redefinir substancialment el mapa polític i la correlació de forces dels partits, amb l’eclosió de moviments com l’Assemblea Nacional Catalana. Així mateix, en els últims tres anys ha emergit un espai de debat polític d’alta intensitat, l’eix social, que ha sigut conseqüència en bona part de la crisi economicofinancera, l’atur desbocat i la precarització del factor treball, així com el creixement de la pobresa i de les desigualtats socials. Aquest fet ha comportat, d’una banda, l’aparició de moviments com la PAH i la irrupció de nous partits; i, d’altra banda, la necessitat imperiosa que l’agenda política tractés aquestes problemàtiques i mirés de fer-hi front. De fet, en els últims mesos s’ha anat construint un relat fonamentat que descriu aquests eixos com les dues cares d’una mateixa moneda: sense l’un no es pot entendre l’altre, i viceversa.

]]> <![CDATA[Per una recerca i una innovació responsables]]> Vivim, més que mai, envoltats d’avenços científics i de tecnologia. Podem, de fet, tenir una sensació de vertigen: el poder transformador de la ciència i la tecnologia sembla que no té límits, i ens interroguem sobre els seus efectes socials i ètics. La recent exposició +Humans al CCCB, que plantejava com la tecnologia modifica i modificarà el nostre cos, la nostra ment i la vida quotidiana, n’és una bona mostra. Així mateix, els reptes als quals s’enfronta la humanitat requereixen una gran mobilització de coneixement: canvi climàtic, desenvolupament sostenible i energies netes, fam al món i producció agrícola, mobilitat sostenible, eradicació de malalties.

]]> <![CDATA[Una ‘Agenda’ per transformar el país]]> El món es transforma a gran velocitat. Es fa més complex i imprevisible. Com podem veure en les darreres setmanes, tenim al davant reptes locals i globals de gran abast: culturals, socials, econòmics, tecnològics. I sovint mirem de fer-hi front amb vells instruments creats per a contextos més estables i previsibles, amb polítiques excessivament compartimentades i fent valer velles jerarquies. En el cas de Catalunya, a aquest context de complexitat hi hem d’afegir els reptes polítics que tenim entre mans.

]]> <![CDATA[Repensar el país, repensar l’educació]]> La Unesco ha publicat recentment l’informe Rethinking education: towards a global common good? Ho ha fet seguint l’encertada tradició d’elaborar i difondre reflexions a escala global sobre el paper de l’educació al món. L’informe m’ha permès reflexionar sobre els reptes actuals i futurs del sistema educatiu a casa nostra. En un moment de gran efervescència política i social en què debatem sobre quin país volem i si serem capaços de construir la Catalunya estat (sigui quina sigui la seva configuració final), cal que reflexionem sobre quin model educatiu volem per a Catalunya, en funció de quin model de societat aspirem a ser.

]]> <![CDATA[El món de l’educació, en ebullició]]> Els darrers dies les converses amb mestres, professors i directors d’institut m’han fet reflexionar sobre el moment que viu el sistema educatiu a Catalunya. D’entrada n’he tret una primera consideració: els educadors vivim moments de perplexitat i de confusió. La previsibilitat de la societat industrial i la bonança econòmica han deixat pas a una època de canvis sobtats: globalització creixent de les economies i les societats, avenç de les tecnologies de la informació i la comunicació, crisi i mutacions dels mercats de treball, canvis sociològics en les estructures familiars, etc. Un estudi recent dels professors H. Siu i N. Jaimovich demostra com, des de l’any 2001, els llocs de treball relacionats amb activitats rutinàries decreix i, en canvi, creixen de manera significativa els llocs classificats com a no rutinaris. Si el perfil dels treballadors del segle XX era desenvolupar 1 o 2 llocs de treball al llarg de la vida laboral, amb gran especialització i amb ocupacions locals, el segle XXI en cobrirem més de 10 al llarg de la vida laboral, cosa que requerirà visions més obertes i transdisciplinàries i a escala global. El model educatiu, davant la magnitud dels canvis, és en part inadequat i sovint es mostra incapaç de donar respostes.

]]>