Aquest article es va publicar a l'edició de dimarts 8 d'agost.

El Salvador és un país on plou de mitjana 3 o 4 vegades més que a Catalunya. Com al nostre país, la pluja es concentra en alguns mesos, i sovint en forma d’huracans o tempestes tropicals. La magnitud dels impactes fa que recurrentment (i cada cop més) obrin els telenotícies algun cop l’any. La força de l’aigua sembla reblar la maledicció tropical que pesa sobre el pulgarcito d’Amèrica. Ja se sap, aquests països. Tanmateix, prop d’un milió de persones al medi rural, dels més de set o vuit que hi deuen viure (els fluxos migratoris compliquen molt saber-ne realment la xifra), no hi tenen accés amb prou qualitat. 

S’ha d’admetre que les organitzacions que ens dediquem a la cooperació internacional no som un sector especialment imaginatiu ni innovador. Tampoc és menys cert que les urgències no són bones companyes per fer experiments, i que les misèries i injustícies, malauradament, es reprodueixen amb una vulgaritat atroç, contra les quals no cap sinó insistir i perdurar en la resistència i la denúncia. La burocràcia i la dependència de fons públics acaben donant forma de sénia inacabable a l’ecosistema on ens movem, i on no deixem de pedalar i fugir cap endavant com hàmsters, pràcticament sense capacitat per veure més enllà de la roda que habitem. 

No els avorriré amb les xifres. Es poden quedar amb una idea molt simple: els acords pressupostaris en matèria de cooperació internacional no es compleixen mai. Ni a Catalunya ni pràcticament enlloc. Des que el govern espanyol va desactivar les acampades de protesta a desenes de ciutats de l’Estat que reclamaven el 0,7%, prometent arribar al 0,35% del seu pressupost, amb cada nou pressupost es repeteix la situació. Vint-i-set anys després d’aquella tardor amb la ciutadania instal·lada en places i avingudes, la Moncloa ha reprès la recuperació d’aquesta política pública. Amb prou feines arribarà al 0,28% el 2022, mentre que en paral·lel prepara una reforma legal per actualitzar la cooperació als nous temps.

El papa Francesc ha convocat a Roma un sínode íntegrament dedicat a l'Amazònia durant aquest mes d’octubre. Les imatges de milers de quilòmetres del pulmó del planeta devastats per les flames han impressionat una comunitat internacional cada cop més conscient de les dimensions de la urgència climàtica i ambiental. Al Brasil, però, Bolsonaro no s’ho ha pres gaire bé. El president ja va dir que eren els mateixos indígenes i les ONG ambientalistes els que estaven calant foc a la selva per cridar l’atenció, i no és cap secret que no veu amb bons ulls que ara l'Església catòlica hi prengui part. És poc menys que un atac a la sobirania nacional dir res sobre el que cal fer amb aquell tros de terra brasilera, l’estoc de capital ambiental que es va esvaint any rere any davant l’avanç de l’agronegoci, transformant-se en exportacions per multiplicar els beneficis de la classe benestant i, durant un breu lapse de temps, construir quelcom semblant a un estat del benestar.

Nayib Bukele, de 37 anys i exalcalde de la capital, s'ha convertit aquest dissabte en president del Salvador, en una cerimònia a San Salvador on no han assistit líders regionals com el nicaragüenc Daniel Ortega o el veneçolà Nicolás Maduro, considerats "dictadors" pel nou dirigent.

Hi ha causes que susciten fàcilment la solidaritat política, social i sentimental, i n’hi ha d’altres que no. Fins i tot poden ser fàcilment usades com a armes llancívoles en l’arena política, arribada l’ocasió, perquè el seu propòsit sigui netament el bé comú. Tothom està sempre unit contra el terrorisme, contra la violència masclista només a estones, mentre que, en els seus diferents capítols, la defensa d’un medi ambient sa per a tothom és una d’aquestes causes que es poden aprofitar ad libitum per fer mal a l’adversari.

Heu llegit 'Traficants d'ànimes', de Gustau Nerín? L’últim premi Carles Rahola explica com al segle XIX la Royal Navy combatia el tràfic d’esclaus cap a Amèrica al llarg de la costa atlàntica africana. Els seus vaixells patrullaven buscant les factories on es concentraven els captius abans de ser embarcats. Allà on hi havia pactes amb els reialmes locals, podien desembarcar i destruir-les. Si no els enxampaven a terra, havia de ser en alta mar, però els vaixells amb bandera nord-americana quedaven protegits. ¿Ja sabeu sota quina nacionalitat van fer les seves fortunes els negrers més nostrats, oi?

Deixem d’enganyar-nos: la dieta mediterrània pràcticament ja només existeix en la nostra imaginació, i el dia que es mori la iaia se n’anirà a la tomba amb ella. Amb prou feines celebrarem xatonades i calçotades, per allò de la reafirmació identitària, i alguna escalivada a l’estiu per solucionar els sopars aquells que fa una mandra insuportable posar-se a fer. Fins i tot donant per bo el pa amb tomàquet com a vegetarià, en fem un gra massa de carn al mix alimentari de la nostra dieta. Ens agrada, ens homenatgem i celebrem els diumenges amb graellades, com un cant als plaers de la vida. I aviat els dies de cada dia serà com passa a l’Argentina, que si no hi ha un bon tall al plat ens semblarà que no hem menjat. Com escrivia fa poc la Lara Bonilla en aquest diari, les autoritats sanitàries no deixen d’avisar-nos que els 165 grams per persona i dia que ens cruspim cada dia-entre la vedella, el pollastre i el fuet-és el doble del que es recomana.