A la Unió Europea al voltant d’uns 300.000 pacients depenen de medicaments derivats del plasma sanguini, majoritàriament per malalties cròniques que requereixen tractament tota la vida. En els darrers anys la demanda dels derivats del plasma ha crescut exponencialment i la previsió és que segueixi augmentant, també per les noves indicacions clíniques. Aquesta realitat topa amb el fet que Europa no és, ni de lluny –a excepció d’uns pocs països–, autosuficient en plasma i més d’un 40% l’obté dels Estats Units, on els seus estàndards ètics són ben diferents dels nostres. Fins ara la normativa europea que regula l’ús de la sang i els seus components, a diferència dels teixits i cèl·lules, establia taxativament que la donació de sang ha de ser voluntària i no remunerada, i sota aquest principi de no comercialització del cos humà (no financial gain), recollit també en el Conveni Europeu de Bioètica (1997), s’ha fonamentat l’actitud de la majoria de països en què l’obtenció de la sang, i també del plasma, s’ha basat en un estricte concepte d’altruisme, que veu amb mals ulls i critica el fet que als donants se’ls pugui compensar per aquelles despeses i inconvenients que la donació comporta. Amb tot, hi ha alguns països que compensen en espècies com dies de festa a la feina o rebaixes fiscals, i quatre que ho fan amb un import econòmic proporcionat.