El 16 de juny, a l’equador de la campanya electoral, Albert Rivera va visitar fugaçment Barcelona per participar en un col·loqui i programar un acte al Poblenou, on va jugar al dòmino amb Juan Carlos Girauta en un casal de gent gran. Rivera va satisfer aquell dia les ànsies de protagonisme amb un missatge que es va propagar a les xarxes i va capitalitzar titulars. “No volem que [Rajoy] continuï governant”. Els periodistes que seguien la campanya de Ciutadans (C’s) van posar una marca a l’hemeroteca quan van sentir el veto explícit al líder del PP i veus del partit taronja -també conscients de l’abast del compromís i desconeixedors de l’estratègia del líder- van empassar saliva. Rivera va enterrar ahir aquella promesa electoral. L’encaixada amb Rajoy i la música d’entesa que va sortir de la trobada -amb el pacte per Espanya com a gran enunciat de la cita- va fer evident un altre incompliment del dirigent liberal, l’enèsim des que es fogueja a Madrid.

Dimecres, a les 13.15 hores, el Parlament va ratificar les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent, una votació que va evidenciar la determinació de Junts pel Sí i la CUP per desoir les advertències del Tribunal Constitucional (TC) i avançar en el full de ruta del procés sobiranista. Però el pas endavant validat a la cambra catalana no només va certificar que l’independentisme no està disposat a recular, també va fer visible que s’ha eixamplat la distància entre els partits que impulsen el procés i l’esquerra que defensa un referèndum pactat per solucionar l’anhel de sobirania dels catalans. Especialment significativa és la relació entre ERC i l’espai dels comuns, que compartien electorats fronterers i proximitat en l’agenda social, i avui conviuen allunyats. Ho reconeixen uns i ho admeten els altres. L’avançament en el full de ruta al Parlament, els xocs protagonitzats al Congrés, el pacte frustrat a l’Ajuntament de Barcelona i la constatació que les dues forces competeixen per ser hegemòniques a Catalunya -com es va veure en el duel electoral del 26-J- fan més difícil l’entesa dels grans representants de l’espai progressista.

Vencedor de les primàries amb un triomf incontestable, Albano Dante Fachin (Bahía Blanca, Argentina, 1976) pilotarà la nova etapa de Podem a Catalunya. Assumeix la secretaria general després que l’organització hagi viscut nou mesos sense direcció. Té el repte de muscular el partit i de definir el rol de Podem en el nou subjecte polític de l’esquerra alternativa que proposen Ada Colau i els seus socis polítics.

Albano D. Fachin

Quan va acabar la compareixença de Daniel de Alfonso al Parlament, en ple esprint final de la campanya electoral del 26-J, alguns diputats no van poder reprimir la seva perplexitat per les escenes surrealistes que acabaven de presenciar. En lloc de construir un discurs conciliador, De Alfonso es va espolsar les responsabilitats de la conversa conspirativa amb el ministre de l’Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz, es va presentar com a víctima de l’escàndol i va renyar els diputats. “Si això és conspirar, que tiri la primera pedra qui estigui lliure de conspirar”, va deixar anar el magistrat, que acabaria sent destituït com a director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), desacreditat per la publicació de les gravacions i l’altivesa del seu discurs. El Govern busca ara un substitut i el perfil requerit és antagònic al de De Alfonso: una figura discreta i de trajectòria impecable per tornar a prestigiar la institució. Segons les fonts consultades per l’ARA, el nom escollit era el de Joan Llinares, avui gerent de recursos de l’Ajuntament de Barcelona. Però Llinares no ha acceptat l’oferiment formulat per l’executiu de Carles Puigdemont, que està encallat en la selecció d’un nom idoni. El relleu a Antifrau no sembla ara mateix senzill de resoldre.

Continuen les turbulències a l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC). Després que el Parlament aprovés la destitució de Daniel de Alfonso -amb l’única oposició del grup parlamentari del PP-, Maite Masià va assumir-ne la direcció de manera interina, a l’espera que es concreti el nomenament d’un substitut. Però Masià no s’ha quedat de braços plegats en aquest interinatge. La directora d’Antifrau ha fulminat la cap del gabinet de direcció de l’OAC, Assumpció Riba Lloret, crítica amb la gestió de De Alfonso arran de l’escàndol de les converses amb el ministre de l’Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz. El cessament es va firmar aquest mateix dilluns. Entre les funcions de la cap de gabinet hi ha pilotar les auditories internes.

Enfortir Podem abans d’afrontar la confluència amb els altres socis de l’esquerra alternativa, una negociació que ha de desembocar en la creació d’un nou partit amb aspiracions de guanyar les pròximes eleccions a Catalunya. Aquest és el denominador comú que uneix els cinc aspirants a la secretaria general de Podem, que des d’aquest dilluns poden recollir avals i confeccionar candidatures de cara a les primàries del partit (les votacions per triar la nova direcció i confeccionar el consell ciutadà es faran del 22 al 24 de juliol). Tots els candidats entenen que a Podem li cal estabilitat i un full de ruta després de gairebé nou mesos sense secretària general -Gemma Ubasart va dimitir al mes d’octubre- i quatre eleccions consecutives. Hi ha coincidències en les necessitats més urgents del partit i variacions mínimes en la manera de vigoritzar la formació. Una altra cosa és la relació que plantegi cada candidat, a mitjà termini, amb les forces d’esquerres de l’independentisme. En funció de la direcció que triïn les bases de Podem hi haurà més o menys proximitat amb ERC i la CUP, una relació que pot ser clau per articular majories si s’obre un nou escenari electoral català.

Quan la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va llegir el resultat de la votació que va certificar la revocació del director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), Daniel de Alfonso no seguia la sessió parlamentària. Havia encarregat al seu cercle de confiança que l’informés del previsible escrutini, però no estava pendent del televisor. El magistrat va preferir dedicar el matí a “signar nòmines” i “posar-se al dia” de les últimes denúncies que havien arribat al seu despatx, ubicat a la cinquena planta de la seu d’Antifrau, a l’Arc de Triomf de Barcelona. “Si havia de ser el meu últim dia, no podia perdre el temps. No he volgut mirar ni llegir res”, exposava ahir De Alfonso en conversa amb l’ARA. Treballadors d’Antifrau certifiquen que el director ha continuat acudint els últims dies al seu lloc de feina, amb la conseqüent possibilitat que “manipulés o destruís informació”, advertien les mateixes veus.

Bon aficionat al ciclisme i, per extensió, al Tour de França, Mariano Rajoy sap perfectament com pateix un ciclista quan li flaquegen les cames en els últims quilòmetres d’una etapa alpina. A Rajoy, aquest últim tram de la campanya li deu semblar com una ascensió al Tourmalet. Les revelacions de la conversa entre el seu ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, per conspirar contra les forces de l’independentisme han dinamitat l’esprint final d’una campanya que Rajoy havia planificat en clau d’ordre o caos. Resulta, però, que el camí cap al 26-J ha esdevingut un trajecte molt més turbulent, fins al punt que els mítings han passat a segon pla, i han emergit conceptes com guerra bruta i clavegueres de l’Estat. L’agenda política es regula per les remeses diàries de gravacions publicades a Público. El PP, aïllat del tot a Catalunya, ja no pot negar l’evidència de l’escàndol, emmascarat primer pels principals altaveus mediàtics i convertit després en l’epicentre del combat partidista, que ha passat del sopor als decibels, al Parlament però també a Madrid. L’última entrega de les gravacions apuntava ahir a un complot ordit per apartar Artur Mas de la direcció de CDC i redirigir el procés.

La mitjanit del 18 de juny del 2015 -avui fa exactament un any- CDC va donar per trencada la federació amb Unió, una prolífica relació política que havia servit per pilotar la Generalitat des de la Transició -amb les excepcions dels dos tripartits- i per influir també en els governs de l’Estat, ja fossin socialistes o populars. El matrimoni entre convergents i democristians, saludable en l’etapa de l’autonomisme, es va esmicolar per les tensions que va ocasionar l’avenç del full de ruta independentista. L’agenda econòmica o el programa social mai havien sigut un obstacle per fer que Artur Mas i Josep A. Duran i Lleida s’entenguessin. L’horitzó de l’estat propi, en canvi, ho va dinamitar tot. L’estiu de l’any passat a Convergència propagaven les bondats de la llista única per convèncer ERC camí de les plebiscitàries i la CUP havia esdevingut un soci en l’imaginari col·lectiu, estampa sintetitzada en l’abraçada entre el president i David Fernàndez el 9-N. “Ho van fer els de la samarreta i els de la corbata”, subratllava Mas, que trobava crosses a l’esquerra. Un any després -només un any després- el procés coixeja i l’escenari s’ha remogut del tot: Unió és una força extraparlamentària, a Palau hi ha Carles Puigdemont i CDC troba més defectes que virtuts a la CUP, ara que els pressupostos són al congelador i ha tornat la campanya. El procés continua al centre del debat, l’independentisme torna a comptar-se a les urnes i l’eix nacional marca el guió dels discursos. Resulta, però, que els comicis han deixat marge per al combat ideològic, inexistent el 27-S i certament diluït a les generals del desembre.

Fa tretze mesos clavats, en un dissabte calorós a Barcelona -era el primer cap de setmana de campanya de les últimes eleccions municipals-, Ada Colau va pujar a l’escenari al costat de Pablo Iglesias. Aquell matí a Nou Barris, una Colau que tot just s’adaptava a les exigències del duel electoral va confessar en l’inici del seu discurs que ho havia passat malament en el primer debat televisiu de candidats, que la nit anterior havia examinat els aspirants a l’alcaldia de la capital catalana. Les enquestes vaticinaven que li disputaria el triomf a Xavier Trias, però la força de Barcelona en Comú encara era una incògnita, virginals com eren els comuns en la contesa a les urnes. Ahir, en un altre dissabte tòrrid, Colau va tornar a pujar l’escenari amb Iglesias per protagonitzar un míting maratonià. Però l’estampa responia a un context polític molt diferent. Ella és avui alcaldessa d’una de les deu grans conurbacions urbanes d’Europa, ja ha capitanejat la victòria de l’esquerra alternativa en unes eleccions espanyoles a Catalunya i aspira a ampliar aquest triomf a finals de juny, tal com dicten els sondejos. Ell està decidit a discutir-li la Moncloa a Mariano Rajoy, ara que la demoscòpia també el situa per davant del PSOE. Colau i Iglesias han entès tot el que poden fer junts i se senten forts, perquè en tretze mesos han passat de la perifèria a l’epicentre de l’escenari polític català i espanyol.

El dia 13 de juny del 2015, tres setmanes després que Ada Colau dinamités les eleccions municipals a Barcelona amb una victòria que va posar en guàrdia l’establishment polític, econòmic i mediàtic, la plaça de Sant Jaume es va omplir per presenciar la investidura de la nova alcaldessa. Colau, entre emocionada i aclaparada per l’estampa de “salut democràtica”, va tastar el primer contrast entre l’ambient festiu del carrer i l’actitud malhumorada de qui considerava el triomf de Barcelona en Comú com un error del sistema. Especialment tens va ser el primer contacte a Palau amb Artur Mas. Intrusos a l’Ajuntament, pensaven alguns quan observaven la inquilina del despatx d’alcaldia. Una reflexió exterioritzada aquella tarda per la regidora de CiU Francina Vila, que es va acostar a la flamant alcaldessa per etzibar-li aquesta frase: “Ja pots dormir a la nit?”

Activista del grup impulsor de la PAH

Una imatge sintetitza amb precisió quirúrgica l’herència del 15-M, aquest trànsit de la indignació del carrer a les institucions. És una estampa del 20 de maig del 2015, a la plaça de Catalunya. Faltaven quatre dies per als comicis municipals i Ada Colau va triar l’escenari emblemàtic dels indignats per pronunciar el míting central de la campanya de Barcelona en Comú. En aquell decorat en forma d’àgora -la candidatura va reproduir l’escenografia de la mobilització que avui celebra cinc anys, amb carpes que representaven veïns dels districtes i murals amb lemes referits a la regeneració-, Colau va apel·lar a l’esperit del 15-M per tombar “Goliat”. “Amb cada punt que pugi la participació serem més a prop de guanyar”, va pronosticar. La participació va pujar quasi vuit punts i BComú va accedir al govern municipal, un terratrèmol polític d’esmena a l’ statu quo -anticipat als comicis europeus amb la irrupció de Podem- que va tenir rèpliques arreu de l’Estat, de Cadis a Saragossa, passant per Madrid, València, la Corunya o Santiago de Compostel·la. En plena majoria absoluta del PP a l’Estat, molts dubtaven de si els indignats mutarien en expressió política, i si aquest salt audaç seria exitós a les urnes. Ho va ser. “Fenòmens com el del 15-M contradiuen aquells que que havien interpretat la desafecció com a indiferència”, constata Daniel Innerarity, catedràtic de filosofia política i social, i autor del llibre La política en tiempos de indignación.

“Ja tenim data per a les primàries de Cantàbria. Esperem poder tenir aviat les de Catalunya”. Aquest és el tuit que va publicar aquest diumenge Albano Dante Fachin, diputat de Catalunya Sí que es Pot i aspirant a la secretaria general de Podem. Amb el missatge, que incloïa una referència explícita a Pablo Echenique -secretari d’organització estatal-, Fachin insistia en la necessitat de convocar el procés de tria de la nova executiva de forma immediata, tal com defensa el seu equip, mobilitzat per articular una candidatura. Resulta, però, que els tempos que planteja el partit són més lents que els que reclama el diputat. La direcció prefereix posposar les primàries a Catalunya fins al mes de setembre, quan s’hagi aclarit la formació de govern a Espanya. Fonts consultades per l’ARA apunten a un endarreriment de la votació fins a la tardor. El partit s’escuda en la nova convocatòria electoral per congelar el procés intern uns mesos més.

“En el què hi ha coincidència, en el com apareixen sensibilitats diferents”. La reflexió correspon a un dirigent que va participar en la gestació de Barcelona en Comú, punt de partida d’un altre projecte victoriós, En Comú Podem, que el 20-D va dinamitar l’hegemonia del PSC i CiU en unes eleccions espanyoles. El cicle d’èxits electorals -amb l’excepció de la desfeta del 27-S- va conduir els socis de les confluències (Barcelona en Comú, Podem, ICV, EUiA i Equo) a plantejar un nou subjecte polític que articulés de manera estable aquest espai, estratègia verbalitzada al gener per Ada Colau. En la necessitat d’articular el què -el nou partit- no hi ha fissures. A l’hora de definir el com, que implica tant establir els ritmes com la funció de les sigles, els matisos es multipliquen. Però veus autoritzades de la confluència assenyalen alguns miralls: de la fórmula balear de Més a l’experiència valenciana de Compromís.

“Sóc aquí per ajudar el Govern, Junts pel Sí i el projecte [sobiranista] perquè tiri endavant sense perdre efectius dins la societat catalana”. A principis de febrer, just un mes després de fer un pas al costat i cedir el testimoni a Carles Puigdemont per facilitar l’arrencada de la legislatura, Artur Mas va admetre que estava a disposició del president de la Generalitat per bastir una diplomàcia paral·lela a la del Govern, tal com li havia demanat el seu successor. Emulant el paper d’expresidents d’altres països, com els Estats Units, Mas es posava al servei de Palau per fer pedagogia del procés a l’exterior i, alhora, concretar contactes “de manera discreta” amb dirigents internacionals. Alliberat de l’acció de govern, el dirigent de CDC farà dimarts el seu primer viatge oficial com a expresident a París, tal com va avançar ahir l’ACN. Més enllà de la diplomàcia paral·lela que té encarregada, a la capital francesa Mas defensarà en públic que el procés sobiranista no està comprometent les inversions estrangeres a Catalunya.