Des de finals del segle passat les illes Maldives han estat associades a un paradís turístic format per hotels de luxe i platges blanques de corall, on sembla que regni una calma tropical. Però el cert és que des de fa gairebé una dècada en aquestes platges de l’Índic s’hi lliura una dura batalla per la democràcia i els drets humans que encapçala Mohamed Nasheed, el president a l’exili. La seva lluita ha mobilitzat alguns dels grans defensors dels valors democràtics, com l’advocat Ben Emmerson, que també representa el president Carles Puigdemont a les Nacions Unides, i l’advocada Amal Clooney.

Quan semblava que no quedava cap país on les dones tinguessin prohibit conduir, després que el rei Salman, de l’Aràbia Saudita, aixequés la prohibició, va aparèixer en escena el Turkmenistan. Des del 2018 les dones no poden posar-se al volant a les carreteres d’aquesta república de l’Àsia Central per decisió presidencial. No hi ha cap motiu religiós; senzillament es tracta d’un caprici més de l’excèntric president, Gurbanguly Berdimuhamedow. Sense oferir cap dada, el ministeri de l’Interior va afirmar que el nombre d’accidents provocats per dones era molt elevat i, per tant, calia prendre mesures. I el president les va prendre. L’absurditat d’algunes mesures no s’acaba aquí. Des del gener està prohibida la circulació de cotxes de color negre perquè Berdimuhamedow considera que és el color de la mala sort; ell que només viatja en limusines blanques, perquè el blanc és el seu color de la sort. I un es pregunta: ¿en quin lloc del món poden passar aquestes coses encara? I la resposta és al Turkmenistan, amb una població de 5,5 milions d’habitants banyada pel mar Caspi, independent des de la caiguda de l’URSS el 1991. Berimuhamedow va arribar al poder fa 12 anys amb promeses d’obertura i democratització. El seu predecessor i primer president del país, Saparmurat Niyazov, havia convertit un enorme desert en un país aïllat i sotmès a la seva malaltissa voluntat. Niyazov va arribar a fer construir una estàtua gegantesca d’or al centre d’Aixkhabad, la capital, que girava amb el Sol. Obsessionat per la pèrdua de la seva mare de ben petit, va canviar el nom del mes d’abril pel d’ella i el del divendres pel dia de la mare.

S’acaba una setmana negra per al Kurdistan iraquià. Els kurds han vist com els anomenats territoris en disputa, una extensa franja fronterera amb l’Iraq amb més de dos milions d’habitants, els eren arrabassats pels tancs de l’exèrcit iraquià i les milícies xiïtes. La muntanya sagrada dels iazidites, Sinjar, les viles i monestirs cristians assiris del nord de Mossul i l’emblemàtica Kirkuk, la ciutat del petroli, han caigut. Aquest ha estat el preu de la democràcia; el preu que han hagut de pagar els kurds per haver gosat exercir el seu legítim dret a l’autodeterminació amb el referèndum del 25 de setembre. Bagdad no els ha perdonat el seu desafiament a la sacra unitat. Ens resulta familiar, oi?

Ningú pot discutir que al llarg de l’última dècada la Xina ha esdevingut una potència de primer ordre en la recerca i la conquesta de l’espai. A banda de la cursa espacial amb missions tripulades, que sempre crida molt l’atenció, hi ha unes altres curses més anònimes i discretes, però que segurament tenen molt més impacte estratègic. Una d’aquestes és la cursa espacial quàntica. Fa un any la Xina va marcar una fita en l’ús de l’espai exterior en el marc de les anomenades comunicacions quàntiques gràcies a l’exitós llançament del satèl·lit quàntic Mozi, que porta el nom d’un científic i filòsof xinès del segle V aC. Mozi orbita a uns 500 quilòmetres d’altitud i pesa 600 quilos. Quan es fa de nit i passa sobre la vertical del Tibet, les estacions de seguiment terrestres xineses s’activen i comencen els experiments quàntics a escala espacial que tenen per objectiu final crear una xarxa global d’internet en què les comunicacions són infinitament més segures que les actuals.

A la guerra de Síria, milers de combatents estrangers omplen tant les faccions rebels com les tropes del president. Els sunnites s’apleguen al voltant dels rebels, mentre que els xiïtes donen suport al govern. El president i l’elit siriana són alauites i, per tant, molt propers al xiisme, motiu pel qual el principal valedor de Baixar al-Assad en aquesta guerra ha estat sempre l’Iran. El comandament militar iranià que dirigeix la guerra a Síria és el general Qasem Soleimani, cap militar d’Al-Quds (en referència a Jerusalem), nom que reben les tropes de la Guàrdia Revolucionària Islàmica d’operacions especials a l’estranger. Aquest personatge enigmàtic però sempre solemne en les seves infreqüents aparicions públiques és considerat l’home més poderós del Pròxim Orient. És adorat per les tropes i odiat pels enemics, com ara els Estats Units, que el consideren un terrorista. El cert és que ha aconseguit recuperar per al govern sirià Palmira, Alep i molt recentment la frontera entre Síria i l’Iraq. Popular a tota la regió, publica a les xarxes socials imatges seves als fronts de batalla més perillosos. Tan aviat se’l pot veure a Bagdad al costat del vicepresident iraquià, Nuri al-Maliki, com en uns funerals a Teheran, on manté informat diàriament el guia suprem Ali Khamenei.

Als estats del nord-est de l’Índia les pistoles marquen el ritme de la vida dels seus habitants des dels temps de la independència del país fa setanta anys. Encapsulats entre Bangla Desh, Bhutan, el Tibet xinès i Birmània, conformen un conglomerat de desenes de pobles propers culturalment al Sud-est Asiàtic i al Tibet, com els naga, però molt allunyats de l’Índia a la qual van ser integrats ara fa 70 anys. Tots ells se senten víctimes d’un estat indi repressor que els margina i els vol assimilats. Un dels casos més paradigmàtics del clima bèl·lic del nord-est el trobem a Meghalaya, un petit estat indi cobert de selves tropicals que amaguen una cruel guerra que cada any provoca desenes de morts entre els seus poc més de tres milions d’habitants. Les dues ètnies majoritàries, els khasi i els garo, són cristians i mantenen intacta una estructura matrilineal en què el llinatge familiar es transmet per la mare, les dones són les propietàries de les terres i les propietats són heretades per la filla menor; tot un contrast, si ho comparem amb la societat patriarcal índia. Des del 2009 el Garo National Liberation Army (GNLA) manté una lluita sense treva contra el govern indi per crear l’estat sobirà de Garoland. El GNLA l’encapçala el carismàtic comandant guerriller Sohan Shira. Astut i esmunyedís com els tigres de la seva jungla, fins ara ha aconseguit escapolir-se de tots els intents de l’exèrcit indi per capturar-lo viu o mort. La seva fama encara va créixer més quan fa uns mesos es va fer una selfie amb els seus combatents per demostrar que una gran operació de l’exèrcit indi per capturar-lo havia fracassat. Avui és encara un dels homes més buscats de l’Índia.

A principis d’any el Centre Internacional de Contraterrorisme de l’Haia va publicar La guerra per suïcidi, un informe que analitza l’ús dels atemptats suïcides per part de l’Estat Islàmic (EI) a l’Iraq i Síria l’any passat. Una de les dades més sorprenents és l’origen dels suïcides estrangers, ja que en el llistat de nacionalitats n’hi ha una que destaca per sobre de la resta: els tadjiks. És possible que molts d’ells s’hagin inspirat en Gulmurod Khalimov, l’actual ministre de la guerra de l’EI.

La setmana vinent comença el Festival d’Hivern i Any Nou a les tres remotes valls pakistaneses de l’Hindu Kush, dins la regió de Chitral, habitades pels kalash que van inspirar la novel·la -i la posterior versió cinematogràfica- de L’home que volia ser rei de Rudyard Kipling. Centenars de torxes fetes amb branquillons de ginebre il·luminaran les nits glaçades d’una de les zones més aïllades del continent asiàtic per donar la benvinguda al déu Balumain, que des del mític regne de Tsiam -d’on se suposa que van marxar els kalash fa segles- arriba muntat en un esplèndid cavall per recollir pregàries que els kalash li reciten. És hora de fer balanç de l’any que s’acaba i a l’atmosfera només s’hi respira por i angoixa.

Aquest dissabte fa vuit anys que l’activista defensor dels drets dels pobles indígenes de les Filipines James Balao va desaparèixer sense deixar rastre a la remota regió de Cordillera. Era de domini públic que Balao era un possible objectiu d’alguns poders fàctics de l’estat filipí, si bé ningú pensava que el podrien fer desaparèixer amb tanta facilitat. Ara les Filipines inauguren un nou mandat presidencial amb el molt controvertit Rodrigo Duterte, que hauria estat responsable de l’organització dels esquadrons de la mort i, fins i tot, seria l’autor material de l’assassinat d’un funcionari de justícia. Duterte és conegut pels seus mètodes expeditius en la lluita contra el crim mentre va ser alcalde de Davao, la ciutat que ha governat amb mà de ferro els últims 22 anys. Però com a president s’enfronta no només al crim organitzat, sinó també a conflictes ideològics violents que devasten les Filipines des de gairebé la independència. La pau definitiva amb els moros de Mindanao, encapçalats pel Front Moro d’Alliberament Islàmic (MILF), penja d’un fil, a l’espera de si Manila serà capaç de consolidar la creació de la regió autònoma per a la població musulmana. D’altra banda, no queda gens clar si la fràgil treva amb els maoistes del Nou Exèrcit Popular (NPA), trencada en diverses ocasions, conduirà finalment a un acord de pau amb el govern, similar al de Colòmbia amb les FARC.