Alguns grans escriptors han sabut entreveure el futur amb dots realment profètics: Baudelaire, per exemple, es va erigir en profeta de l’art contemporani, Kafka va intuir la irrupció de règims totalitaris en el convuls segle XX i T.S. Eliot va imaginar el món que emergiria de la Primera Guerra Mundial en termes d’infertilitat.

La història -segons Karl Marx- sempre es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa. Aquesta asseveració sembla pensada per a la situació grega actual i per al país que, justament, va veure néixer, fa més de vint-i-cinc segles, els gèneres literaris de la tragèdia i la comèdia. La tragèdia, en aquest escenari preelectoral, tindria com a actors principals el Pasok i Nova Democràcia, els dos partits que s’han succeït en el govern des de la caiguda de la Dictadura dels Coronels, l’any 1974. Ambdós han fomentat fins a tal punt el clientelisme polític i els escàndols econòmics que han dut Grècia al caire de l’abisme. I la farsa la protagonitzarien els salvapàtries d’Alba Daurada, un partit xenòfob que culpabilitza els immigrants -víctimes, ells també, de la crisi- de ser els únics responsables d’una situació que, en veritat, té només dos culpables: els polítics tradicionals, que, fent ús de l’expressió de moda, constitueixen una autèntica casta d’intocables, articulada en vertaderes nissagues de poder (els Karamanlís, els Mitsotakis, els Papandreu...), i una hipòcrita Europa que, com una mare massa condescendent, amb una mà renyava el fill díscol però amb l’altra prodigava els crèdits sense aturar-se a valorar l’estat de salut del malalt i la seva capacitat de reacció.

Les conseqüències de la crisi econòmica grega ens són a bastament conegudes pels mitjans de comunicació: vagues i aldarulls constants als carrers, un sistema públic d'educació i de sanitat que fa aigües per totes bandes, retallades de sous que, en alguns casos, arriben al cinquanta per cent i ascens dels partits polítics d'extrema dreta.