<![CDATA[Ara.cat - Joan Miquel Oliver]]> 10 <![CDATA[Sortir allà damunt tan tranquil]]> Tot funciona fins que l’Ajuntament de Palma contracta el teu grup perquè toqui a la revetlla de Sant Sebastià. Dia 19 de gener, fa un fred que pela i una brusquina seminevada te treu totes les ganes de sortir de casa, i més quan hauràs d’estar tocant la guitarra a l’aire lliure. Entre el públic algú té el paraigua desplegat, els nens petits, embolcallats en bufandes a coll dels seus pares, no es poden moure, encarcarats com estan dedins dels seus anoracs. Arrambles la guitarra i està congelada, les cordes d’acer són d’un fred elèctric, t’has de mirar les mans perquè has perdut el tacte i no endevines ni la meitat de les notes, el cervell envia senyals però els dits responen lentament i amb imprecisió. Quan acabes el concert reconeixes que has tocat fatal i et precipites a cercar tot tipus d’excuses.

]]> <![CDATA[Quan obren la boca és per cantar]]> La primera vegada que sents la teva veu enregistrada la trobes horrorosa. Tots hem passat per aquesta experiència: primer ens sorprenem que siguem nosaltres, després atribuïm la disconformitat a les màquines i, finalment, la gent ens aboca a la crua realitat que la nostra veu és així. Un músic no hi passa de llarg, per aquest episodi, al contrari, dedicarà tota la vida que li queda a millorar el so de la veu. És una tasca dura però de resultats ostensibles i, sobretot, és una feina ineludible. Com més aviat t’hi posis, millor.

]]> <![CDATA[Desemmascarem alguns casos]]>

Avui toca parlar de la diferència entre un grup de música i un artista en solitari. Aquesta diferència és pràcticament inexistent, això és el bessó del tema i allò que provaré de demostrar tot seguit. Explicar quelcom pràcticament inexistent no requereix gaire espai, per això ho aprofitaré perquè us fixeu en aquesta L solta d’aquí dalt. No és un error dels linotipistes -si és que encara n’hi ha-; efectivament, aquesta sèrie ha arribat al capítol cinquanta, no em podia estar de dir-ho després de l’esforç que m’ha suposat les darreres setmanes escriure 47, 48, 49 en números romans. He de dir que aquest assumpte havia assolit un grau de sofisticació molt per sobre de les meves desbordades capacitats. Grup o solista, permís.

]]> <![CDATA[Un vertader deliri psicodèlic]]>

Un músic viu a mercè del seu irregular calendari laboral. Posem per cas que aquesta setmana toqueu dimarts, dimecres, divendres i dissabte. El vostre representant ha estat cercant un local on col·locar-vos dijous, però no ha pogut tancar res. Ets lluny de casa i no tens res a fer: és el famós dia off. L’opció que de seguida ve al cap és el turisme, una opció molt vàlida, però que rarament queda al teu abast. T’aixecaràs en un hotel ubicat en un polígon, obriràs les cortines i veuràs passar l’interminable i trist enfilall de vagons d’un tren carregat de cotxes. No tens transport, estàs cansat, els dies d’incomoditat han creat tensions entre els companys... Necessites un kit de supervivència, som-hi.

]]> <![CDATA[El terrorífic món de la comptabilitat]]> De pagar a hisenda no se n’escapa ni Déu. Els músics tampoc, per molt que pensem que Frank Sinatra o Jimi Hendrix poguessin estar molt per sobre del creador de l’univers en el moment culminant de la seva carrera. Un que tengui una feina convencional no s’ha de preocupar de fer números, els diners que paga descomptats de la nòmina ni els arriba a veure. Se suposa que la pasta que li queda ja és seva, però això només és cert si no se la gasta: quan compra qualsevol cosa torna a perdre’n una part important, o al mes de juny quan fa la declaració, o quan rep en herència la casa on va néixer i que son pare i sa mare ja havien pagat també dues o tres vegades. És com si et fessin pagar el menú en entrar al restaurant, altra vegada entre el primer i el segon plat, i tornar a pagar abans de partir. A mi que m’ho expliquin si això no és així.

]]> <![CDATA[Un músic o un esportista d’aventura]]>

Qui no ha sentit mai la frase “Això ho fa un nin petit!” davant d’un quadre d’en Miró? Després d’uns anys d’entrenament cultural hem arribat a la conclusió que tampoc és cert o, si més no, després d’uns anys d’entrenament social hem arribat a la conclusió que no ho hem de dir davant de ningú. Se suposa que no és tant l’habilitat per pintar un quadre com la idea estètica que hi ha al darrere, més o menys hi podem estar d’acord. Això, que podríem definir d’una manera domèstica com a originalitat, també es pot aplicar a la música. Però a part d’això, hi ha una variable a favor de l’artista que s’ha de tenir molt en compte a l’hora de criticar la seva feina damunt d’un escenari: la por.

]]> <![CDATA[No ho vulguis entendre]]> La millor manera de salvar la situació quan t’enfrontes amb el dilema d’haver de fer una versió és no fer-la. Resulta, però, que no tens aquesta opció. Si es tracta d’un homenatge monogràfic a algun artista concret, afanya’t a triar la cançó que més t’agradi i assegura’t abans de començar a treballar que la tens reservada. Que t’ho posin per escrit amb un e-mail. Molt sovint, un artista es fa el repertori a mida per a la seva manera d’interpretar, amb els temes de lletra que a ell li interessen, amb progressions harmòniques aleatòries, en tons que et resultaran estranys de tocar, amb encriptades asimetries dadaistes en parts que haurien de ser iguals... Molt sovint, quan t’enfrontes amb una cançó desconeguda, tens la sensació que no hi ha per on agafar-la.

]]> <![CDATA[Tenim ‘fàcil’ i tenim ‘difícil’]]> Un amic fa una festa a ca seva, hi ha una guitarra i algú comença a afinar-la. L’instrument canvia de mans, tot és espontani, hi ha peticions, cantes relaxat, la meitat de gent no t’escolta, l’altra meitat canta amb tu i és tot molt fàcil. No amagaré la meva devoció -quant a recurs filosòfic- per la dicotomia. Tenim fàcil i tenim difícil : parlem-ne. Això exposat aquí dalt té un extrem antagònic que podem localitzar amb un marge d’error insignificant en el concert que tens avui vespre al teatre de la població X. Tots els recursos (logístics, tècnics i arquitectònics) estan disposats perquè facis un bon concert i perquè la gent en pugui gaudir còmodament asseguda en una butaca de vellut. No amagaré la meva devoció -quant a recurs literari- per la paradoxa. El fet de tenir-ho tot a favor t’ho posa tot en contra per una senzilla raó, de tots els elements possibles només en pot fallar un: tu.

]]> <![CDATA[Amb la teva química particular]]>

Un artista desenvolupa moltes facetes: humana, lúdica, biològica, esportiva... professional. La majoria són comunes a la resta dels membres de la mateixa espècie, així com moltes de les seves particularitats: cooperativisme, aeromodelisme, reproducció, parapent, comptabilitat... Si parlam de la faceta professional d’un artista hi ha una activitat concreta que destaca per damunt de totes i que, de manera paradoxal, passa desapercebuda. Estam parlant d’un complicat i misteriós mecanisme: el pensament.

]]> <![CDATA[Cançons que queden oblidades]]> Sóc del parer que està molt bé que la gent tengui discos. Un disc és una càpsula de matèria humana que viu a les llars i als cors del personal, un disc a casa és una ambaixada de les idees d’un artista que transcendeix generacions, que fa companyia i que queda gravat per sempre a la memòria de moltes biografies concretes. Les persones s’enamoren, consoliden amistats, superen càncers, passen captiveris, pugen l’Everest, pinten, escriuen contes i, de fons, les cançons. Es deixen els discos, els perden, se’ls graven, viatgen amb ells, dormen al cotxe... Cada exemplar pot tenir la seva història. Ja ho cantava en Kiko: “ Ponme, ponme esa cinta otra vez, pónmela hasta que se arranquen los cachitos de hierro y cromo ”. De quina cinta parlava? Ja l’hi demanarem.

]]> <![CDATA[Estimular la circulació sanguínia]]> No fa falta que siguis superfamós per haver de menester un camerino, és a dir, un lloc privat on puguis passar els nervis en solitari, dutxar-te, maquillar-te, vestir-te, cagar tranquil, pensar... El moment de pujar a l’escenari ha de venir precedit d’una hora de silenci, assossec i repòs. Si sou un grup, és el moment del cubalibre, d’explicar els darrers acudits i de fer veure que tocar i cantar davant la gent és d’allò més natural.

]]> <![CDATA[Un mínim de litres per metre quadrat]]> Com que ja hem tengut tempestes i ja ha llampegat, comença a haver-hi llampugues. D’aquest peix sols en trobarem per aquest temps, per això ara hem d’aprofitar per comprar-ne. Hem de veure que siguin fresques, i que no tenguin els ulls massa tristos o enfonyats.

]]> <![CDATA[Una prolongació natural del teu tarannà]]> Aquest estiu faràs feina, moltes jornades es desenvoluparan durant la nit, si no ho vols passar malament et convé girar els horaris de son i vigília. Aquest canvi també afecta la dieta. Un bon exemple és el ritme dels cambrers i cambreres als espais estiuencs típics de concert a l’aire lliure i barra. Durant la prova de so se’ls pot veure arribar, no sembla que faci molt que s’han despertat, es claven un entrepà d’un metre amb dedicació i es posen a treballar des d’ara fins a dotze hores més tard. Després es colguen a les set o les vuit i dormen vuit hores fins al seu pròxim entrepà. És un exemple extrem, el meu horari -que faig coincidir amb les vacances escolars- és colgar-se a les tres de la nit i aixecar-se a les onze.

]]> <![CDATA[Més espectador que intèrpret]]> Si d’alguna gira heu d’esgotar totes i cada una de les entrades que poseu a la venda, és de la gira que fareu amb orquestra. A la gent li encanta, se senten com si fossin al cine, s’asseuen a la butaca i es preparen per a una sessió de plaer mental amb totes les garanties. La meva recomanació és que t’hi sumis, que siguis més espectador que intèrpret. El volum damunt l’escenari s’ha de reduir al màxim, el bateria haurà de tocar fluixíssim, l’ampli de guitarra a l’1, el baix per línia. A tu que t’agrada posar-te al 12, tot això te toca la pera... Sigues raonable, deixa’ls a ells, avui tu no li interesses a ningú, asseu-te a un costat de l’escenari de cara a l’orquestra, vés fent amb l’instrument com aquell que toca a casa i es distreu mentre mira la tele, prepara’t un bon cubalibre, gaudeix de l’espectacle.

]]> <![CDATA[Al magatzem d’un estudi abandonat]]>

En el nostre món, una orquestra sencera equival a una senzilla pista de teclat. Et sentiràs pressionat, és la pista de teclat més cara de la teva carrera suïcida i tothom t’estarà al damunt perquè no la caguis. Una cosa és certa, tu ets qui ha posat el teu grup en condicions de poder-s’ho permetre, no hi ha ningú que pugui saber millor que tu què se n’ha de fer d’aquesta gravació, tot i que estàs mort de por i encara no ho saps! Tranquil, que et deixin fer, que et deixin pensar.

]]> <![CDATA[Mai confessis res del minibar]]> Entrar i sortir d’un hotel no es pot fer a la brava. Això té cert sentit si t’hi has de passar una setmana, però si tenim en compte que tu de vegades no hi seràs més de tres o quatre hores, aquests dos tràmits s’han de resoldre amb certa urgència. Són les quatre de la tarda, veniu de dinar i s’ha de fer la migdiada. Deixes el document al taulell i comences a insistir sense parar perquè el recepcionista et doni la clau tan ràpidament com el sistema informàtic l’hi permeti. Ja la tens, que et quedi clar a quina hora s’ha de ser a baix. Si es tracta d’una targeta magnètica, no l’atraquis al mòbil, es desactiven, creu-me. Tornar a recepció perquè te la reparin és un contratemps greu. Et passarà igualment més de tres vegades, pren-t’ho amb calma.

]]> <![CDATA[Una porció molt petita de l’escenari]]>

Molts artistes rebutgen l’art de l’escenografia per tal de no condicionar allò que volen explicar amb música i paraules. Molt malament. Quant a percepció humana, es pot afirmar que, bàsicament, hi sentim i hi veim. No entrarem en detalls, això és així.

]]> <![CDATA[‘Just business’, tot són avantatges]]> En la nostra professió, la competència només ens reporta problemes de tipus psicològic, d’orgull, d’autoestima, d’ego... En tots els altres nivells -lucratiu, rendiment, infraestructures, despeses- tot són avantatges. A Barcelona hi ha un ventall inesgotable de serveis per al món de l’espectacle: vehicles amb xofer, qualsevol instrument per llogar, microfonia, amplificadors de tot tipus, espais per a rodes de premsa, divulgació mediàtica, penjada de cartells, seguretat, neteja, venda i comptabilitat de tiquets i el més important de tot: públic. La proliferació d’artistes engreixa el volum de la indústria musical en tots els aspectes, com més bandes, més bones i amb més èxit hi hagi, millor per a tots, millor per a tu.

]]> <![CDATA[Du sempre un quadern i apunta-ho tot]]> Qualsevol idea et pot salvar la vida. Una frase ocurrent pot acabar en una cançó que et dugui a vendre milers de discs, que et posi en una temporada a 60 concerts ben pagats i que et faci entrar en una dinàmica ininterrompuda d’aquesta magnitud durant set o vuit anys. Sense més misteris, la meva frase va ser “Que divertit lo que escric quan estic avorrit”. Ben mirat és ben poca cosa, el fet és, però, que va ser el principi detonador d’un sistema estètic que va arribar a connectar amb molta gent -si bé és cert, amb un alt component de potra- i que em va permetre passar per una experiència professional extraordinària i privilegiada.

]]> <![CDATA[No falla, ho tenc comprovat]]> Ja vaig avisar en el capítol dedicat als vídeos que procurassis no sortir-hi i que ho fes tot un altre. Per la portada del disc, la meva recomanació és parcialment oposada: tot i que tampoc convé que hi surtis, val més que la facis tu mateix.

]]>