Curiosa carambola del destí, dos pintors com Josep Serra Llimona (1937-2020) i Simó Busom (1927-2020) ens han deixat amb només tres hores de diferència. L’un i l’altre van ser grans amics i, sense dir-s’ho, han marxat d’aquest món alhora. Vistos ja amb una mínima perspectiva, podem dir que encarnen un tipus de pintor que cada dia que passi ens semblarà més extraordinari que hagi pogut existir: la de l’artista figuratiu que ha viscut de pintar paisatges, vistes urbanes, retrats i bodegons. Així de senzill i així de difícil: a dia d’avui, qui més pot fer-ho? I tanmateix això va ser possible fins fa quatre dies.

De resultes d’un càncer implacable, aquesta matinada ens ha deixat Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018), un dels novel·listes més importants de la literatura catalana contemporània. Un dels més sòlids, ambiciosos i personals. Algú que va viure i es va desviure per la creació literària de grans mons narratius, com els que desplega en obres de tanta envergadura com Aquell gust agre de l’estel (1977), Sóc Emma (1983), Memorial de Claudi M. Broch (1986), El sol de la tarda (1992), La mar mai no està sola (1996), La llibreta groga (2004), Biografia (2005) o L’estiu de la pluja (2012).

Si Jep Gouzy (Sant Feliu d’Amunt, 1933 - Pau, 2018), ciutadà francès, hagués escrit en francès, se l’hauria considerat una de les personalitats literàries més originals, renovadores i polifacètiques de la segona meitat del segle XX pel fet de ser un poeta, narrador, novel·lista, dramaturg, crític i traductor (de Blai Bonet, Llompart i Villangómez) que transitava d’un gènere a l’altre fins a convertir-los en vasos comunicants i fer de la contaminació entre gèneres un dels principals trets distintius de la seva polièdrica obra. Per sort nostra va decidir fer la seva obra en català i això el va convertir durant molts anys en un autor extraterritorial, fins que amb l’edició de l’impressionant Poesia oberta 1950-1990 va ser reconegut com una de les veus poètiques més desinhibides i subversives del nostre panorama.

Bernat Lesfargas (Brageirac, Dordonya, 1924-2018), mort dijous als 93 anys, ha sigut una de les veus poètiques occitanes més sornegueres i delicades d’aquests últims cinquanta anys, però sobretot es va erigir en el gran ambaixador de la literatura catalana en tot l’àmbit de la Francofonia, després que el 1962 Juan Goytisolo li proposés -en nom de Gallimard- la traducció d’ Incerta glòria de Joan Sales i, a continuació, la de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda.

Xavier Benguerel (Barcelona, 1931-2017), compositor i assagista, va morir ahir als 86 anys. Si alcem la vista retrospectivament cap al que va ser la seva trajectòria compositiva des dels anys 80, veurem que amb l’òpera de cambra Spleen (1984) va començar una nova etapa caracteritzada per una creixent atracció per les grans formes, la depuració d’un llenguatge cada cop més deslliurat de models i escoles, la recerca d’un major impacte expressiu o dramàtic, així com una gran heterogeneïtat pel que fa als seus estímuls, com es pot veure en obres de tanta envergadura i diversitat com Llibre vermell (1988), Rèquiem a la memòria de Salvador Espriu (1989), el Te Deum (1993) dedicat a Josep M. Subirachs, Concert per a piano (2004), l’òpera Jo, Dalí (2011) o el cicle sobre Les flors del mal per a soprano, baríton, cor de nens i orquestra, al costat d’una riquíssima producció cambrística amb la poesia com a principal detonant.

Després d’haver anat emmudint de mica en mica fins a fer-se del tot fonedís, Ramon Xirau (Barcelona, 1924 - Ciutat de Mèxic, 2017) ens ha deixat envoltat del més gran dels silencis. Però ens assabentem de la seva mort i són molts els records que ens assalten: la seva presència al Palau de la Música en el X Festival Internacional de Poesia de Barcelona el 1995, l’aparició d’un magnífic volum de Poesia Completa (Columna, 1995), la Creu de Sant Jordi el 1997, les diverses visites a casa seva al barri de San Ángel de Ciutat de Mèxic, l’homenatge al Palau de la Generalitat el 5 d’octubre del 1999 amb motiu del seu 75è aniversari, la seva presència a l’acte inaugural de la reobertura del Gran Teatre del Liceu o l’homenatge a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara el 2004, quan Catalunya en va ser la convidada d’honor.

Ara que ens ha deixat, sembla talment que molts dels seus llibres truquin a la porta de la memòria per impedir ser oblidats i es fa doncs difícil triar-ne uns en detriment d’altres: de fet, tots duen el segell inconfusible del seu autor, John Berger (Londres, 1926 - París, 2017), mort fa tan sols un parell de dies als noranta anys. Qui va ser, però, aquesta veu que sovint semblava remar a contracorrent o xiuxiuejar en el desert? Un dels escassos maîtres à penser d’aquests últims cinquanta anys. Un far de llum tènue -si voleu- però indefallent, constant, esperançada. Un referent per a molts que no en buscaven ni creien que en pogués sorgir cap en els nostres temps tan aspres. Algú que va començar la seva trajectòria com a brillant i polèmic crític d’art -hereu de Walter Benjamin i George Orwell- i va acabar desplegant una singular capacitat de visió prescindint de mestratges, fronteres, jerarquies, gèneres, correcció política o estètica i idées reçues. Algú en qui la història, les coses, la vida, les persones, les ciutats, els animals, les fotos, la política, l’amor i la cultura -l’art, sobretot- ressonaven de manera entrellaçada, com a fecunds vasos comunicants que són, a fi d’il·luminar-se els uns als altres.

Nascut a Tortosa el 1922, Francesc Todó avui hauria fet noranta-quatre anys, però la mort ens l’ha arrabassat just un dia abans. Aquests darrers temps havíem xerrat força -a Calaceit, al MNAC i a les Borges del Camp- perquè estàvem preparant una exposició antològica de la seva obra per a la Fundació Vila Casas, prevista per al gener del 2017. Tot i que no ens hi podrà acompanyar, ell la va supervisar i encara me’n va estar parlant amb il·lusió fa ben pocs dies per telèfon.

Poc abans de Nadal vaig ser convidat per l’exrector de la Universitat de Santiago i ara president del Consello da Cultura Galega, l’historiador Ramón Villares, a participar en un seminari internacional sobre els Estudos ibéricos alén das fronteiras, juntament amb els directors d’altres institucions de projecció cultural, com ara els Camoes, Cervantes i Etxepare, i una nodrida selecció de professors de llengua gallega en universitats estrangeres. Es tractava que cadascú expliqués la situació de la pròpia xarxa d’estudis a l’exterior, amb l’objectiu de contrastar experiències, explorar vies de col·laboració i alhora esperonar les autoritats gallegues per endegar una xarxa pròpia.

Arran de la sortida del seu darrer llibre, España en el diván, diumenge passat Llàtzer Moix entrevistava a La Vanguardia Enric Juliana, que deixava anar la següent reflexió, acompanyada d’una proposta ben concreta: “L’Espanya interior és més favorable avui a la recentralització que la perifèrica. Catalunya, el País Basc o Navarra hi estan en contra. A Galícia i Andalusia no els agrada. València, punts suspensius. Espanya és una realitat complexa, que ha de ser compresa. A Barcelona hauria d’operar des de fa anys un Institut d’Estudis Espanyols que analitzés aquesta complexitat”.