A Colòmbia, la mobilització social continua. Els fets són aclaparadors: actuacions delictives dels esquadrons antidisturbis; crisi rampant dins el govern, inacabada; una popularitat baixíssima del president; un dur comunicat del Tribunal Interamericà de Drets Humans, que exigeix fer una visita d’inspecció al país; crítiques de molts estats, fins i tot dels EUA. En paral·lel, empitjora la situació de seguretat: ja hi ha hagut 34 líders socials assassinats el primer trimestre de l’any (dades de la Defensoria) i 25 excombatents morts en cinc mesos.

Kofi Annan succeí Butros Gali a la secretaria general de l’ONU amb el suport dels Estats Units, que van vetar la reelecció de l’egipci. Es repetia continent, Àfrica, i Annan va ser el primer negre en el càrrec. Era un home de l’organització, amb un important bagatge en finances, operacions de pau i com a representant especial a Iugoslàvia. Amb ell va tornar la normalitat estadística, que implica repetir mandats. Durant el seu mandat les Nacions Unides van rebre el Nobel de la pau, i ell també a títol personal, per la tasca de promoció de la pau. El temps ha fet que millori la percepció del seu llegat, atesa la mediocritat dels mandats posteriors de Ban Ki-moon. Destaquen la revisió de les operacions de pau, la lluita contra la sida, els Objectius del Mil·lenni, l’interès per fomentar l’alineament de les empreses amb les Nacions Unides i, també, la valentia de manifestar públicament el 2003 el seu rebuig a la intervenció a l’Iraq, que qualificà del que era: il·legal.

Escric evitant moralismes, eslògans i bonismes. No m’interessa salvar la meva ànima ni atiar positures a priori. Per això revelo ara mateix el meu supòsit inicial: una declaració política d’independència ràpida perjudica, d’entrada, l’independentisme. I a mitjà i llarg termini, ambdues parts, perquè incrementa el risc d’incertesa i impredictibilitat, per mor de l’escalada acció-reacció que se’n derivarà, i liquida les poques probabilitats que a hores d’ara té cap iniciativa de negociació mitjançant tercers, sigui diàleg, bons oficis, conciliació o mediació. Les alternatives impliquen tornar a l’essència: el problema és polític, no jurídic, i, per tant, a llarg termini guanya la millor estratègia, no els moviments tàctics més exitosos. Fins ara no hi ha hagut política des de Madrid; en el cas de les forces socials i polítiques independentistes, fa un temps que la gran política ha estat substituïda per arguments pretesament jurídics (“de la legalitat a la legalitat”) i per la recerca de la legitimació externa a posteriori, mitjançant la previsible conducta inepta de l’altre (“com pitjor, millor”). Passem als raonaments.

Un mes de negociacions a Colòmbia i a l’Havana han acabat en un nou acord, que aquest dijous se signa i la setmana que ve entra al Congrés per iniciar-ne la tramitació legal. El text ha crescut, ara té 310 pàgines. ¿Però realment ha canviat? ¿I, si ha canviat, en què?

Sorpresa total: victòria del 'no' al referèndum de Colòmbia, per 60.000 vots. I una xifra de participació que permet interpretacions: important, 13 milions de vots (37% cens), en termes de referèndums i plebiscits, amb una abstenció del 63%, la més alta en 22 anys tenint en compte totes les conteses electorals. Territorialment, el resultat donarà per fer anàlisis detallades: victòria del 'sí' a totes les grans ciutats, llevat de Medellín; victòria aclaparadora a les poblacions més victimitzades; resultat desigual als territoris que han patit la guerra (guanya el 'sí' a Putumayo, Chocó, Guaviare, Cauca, Amazones.. i el 'no' a Antioquia, Caquetà, Meta...).

La versió documental de l’informe Basta ya, dedicat a les causes i conseqüències del conflicte armat a Colòmbia, es titula, amb mots manllevats a una víctima, “No hi va haver temps per a la tristor”. La raó: calia resistir, bastir resiliència, construir esperança al bell mig de la guerra. Assolit l’acord final, ha començat el trànsit de la taula de converses a la construcció de la pau. A partir del treball sobre el terreny una cosa em queda clara: tampoc hi ha temps per celebrar, per a l’alegria. Cal treballar de valent per aconseguir que al plebiscit del 2d’octubre guanyi el sí de manera inequívoca i molt clara, però, en paral·lel, cal preparar la feina que caldrà fer l’endemà.

En unes setmanes, les converses de l’Havana, les quartes de caràcter formal entre el govern de Colòmbia i les FARC-ERP des que van començar els contactes fa 32 anys, arribaran a la fi amb una signatura, també formal, quasi quatre anys després de l’inici. Passats uns mesos, aprovada la ratificació, serà el moment de la veritat, l’hora d’implementar-les.

Ja fa 70 anys de la gran ignomínia d’Hiroshima i, tres dies després, de Nagasaki, dos dels episodis més tristos de la humanitat, amb tot el que van comportar de devastació, horror i conseqüències retardades. Quedava enrere el projecte científic més ambiciós de la història fins aleshores, el projecte Manhattan, també el primer intent d’aturar el llançament, liderat per James Franck després de l’assaig al desert de Nevada amb una demostració a la badia de Tòquio seguida d’una demanda de rendició incondicional, menystinguda per la direcció militar del projecte.

L’acord marc signat entre l’Iran, els EUA i cinc països més té un gran potencial de canvi en el sistema internacional i en la geopolítica regional. Esdevindrà realitat si d’aquí al mes de juny es tanquen els detalls tècnics i si s’implementa plenament i esdevé així el sistema més complet i intrusiu de seguiment d’un acord de no-proliferació de la història. Sense menystenir les dificultats negociadores relatives als detalls de transparència i seguiment i l’aixecament de les sancions, l’obstacle principal serà la ratificació als Estats Units. En tindrem un tast d’aquí pocs dies, quan es reprenguin les sessions parlamentàries amb majoria republicana a les dues cambres i un petit però combatiu nucli demòcrata partidari de la mà dura.

La sentencia de la Cort Internacional de Justícia establint que ni Sèrbia ni Croàcia van cometre genocidi en la Guerra dels Balcans és l’esperada, i, també, la lògica. Tot i que els dos països porten més d’una dècada acusant-se mútuament de genocidi, es tracta d’un delicte molt difícil de demostrar.