Fa setze anys el Brasil estava en crisi i el seu futur era incert. Els nostres somnis de convertir-nos en un dels països més pròspers i democràtics del món semblaven en perill de fracassar. La idea que un dia els nostres ciutadans tindrien un nivell de vida com el dels ciutadans europeus o d’altres democràcies occidentals semblava a punt d’esfumar-se. I quan gairebé feia dues dècades del final de la dictadura, encara no s’havien tancat algunes ferides d’aquest període.

Els episodis d'espionatge als caps d'estat del Brasil i Mèxic protagonitzats per l'Agència de Seguretat Nacional nord-americana (NSA) són extraordinàriament greus. Res, absolutament res, pot justificar la intervenció de trucades telefòniques ni la invasió del correu electrònic dels presidents de dos països amics. Aquestes accions han violat la sobirania de dos estats i els principis més fonamentals del dret internacional. Més greu encara és el fet que les autoritats nord-americanes hagin intentat justificar aquesta agressió amb l'argument que "protegien" els interessos del Brasil i altres països. No sols van espiar la presidenta Dilma Rousseff, sinó també Petrobras, la nostra petroliera. Això demostra la falsedat de l'argument que l'espionatge es feia en nom de la seguretat nacional, un argument que ja era inacceptable.