Si Miguel de Unamuno ressuscités a Barcelona, sens dubte no tornaria a dir aquelles paraules seves, tantes vegades parafrasejades: “Als catalans els perd l'estètica”. Gaudí, per part seva, si aparegués a prop d'algun dels seus monuments emblemàtics podria pensar que han convertit els seus llocs “en una botiga de lladres”. A escassos metres de la Pedrera es trobaria amb enormes aparadors que exhibeixen bolquers, ampolles d'alcohol, quincalla turística de tota mena i samarretes de lemes ofensius.

A la gent jove no se li pot vendre gat per llebre. Milers d'estudiants universitaris a Sèrbia han ocupat les universitats públiques per protestar contra la política del president actual del país Aleksandar Vučić, i el seu partit governant (el Partit Progressista Serbi), a qui acusen de corrupció, negligència i incompetència política. La mort de quinze persones el passat 1 de novembre a causa de l'esfondrament d'una marquesina de formigó renovada recentment a l'estació ferroviària de la ciutat del nord de Novi Sad és l'esdeveniment concret que va originar les protestes. A això se li suma gent encaputxada enviada a pegar als primers grups que protestaven pacíficament. "Crim sense càstig", "No és filosòfic callar", "Els exàmens es poden recuperar, però la vida, no", són només algunes de les proclames amb què els universitaris decoren les àmplies façanes d'arquitectura brutalista de les institucions acadèmiques de Belgrad, que ara estan sota el seu control. Tota l'activitat acadèmica està aturada fins que no s'assumeixin responsabilitats i es compleixin les peticions estudiantils.

“Sigueu bondadosos i afectuosos els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat”, versa el Nou Testament (Ef 4, 32). I si prenem les Sagrades Escriptures com un llibre de saviesa vital, que transcendeix la seva dimensió religiosa, trobaríem moltes referències que parlen del necessari, beneficiós i sanador exercici del perdó. “Soc jo qui t’esborra les faltes.[...] no em recordaré dels teus pecats” en paraules de Jahvè a l'Antic Testament, quan es narra l'acusació del profeta Isaïes al poble que ha buscat altres ídols (Is 43, 25). Per no acudir a allò que cada persona, creient o no, hauria d'haver pronunciat alguna vegada almenys per a si mateix: “Perdona […] com nosaltres perdonem” (Mt 6,12).

Dos esdeveniments tràgics marquen el segon aniversari de la invasió russa a Ucraïna, també de manera simbòlica: la mort d'Aleksei Navalni i l'avenç de les tropes russes en zones del sòl ucraïnès que el Kremlin considera estratègiques. Un despotisme inqüestionable i il·limitat i una tradició política que cultiva l'expansionisme territorial com a valor positiu són els missatges que Putin envia des de Rússia. Per molt anacrònic que sembli, no ha de resultar-nos aliè ni llunyà.

En el seu discurs poques hores abans de començar a envair Ucraïna, Putin va argumentar que l'atac es lliurava contra Occident en conjunt i va acusar el món occidental de voler utilitzar Ucraïna com a trampolí per envair i destruir Rússia. L’existència d’un enemic exterior, identificat com a Occident per una gran part de règims despòtics russos al llarg de la història, ha possibilitat que els seus autòcrates perduressin. Del tsarisme al comunisme i el segle XXI actual, han canviat sistemes polítics i econòmics, però el discurs antioccidental ha marcat el poder polític rus, amb poques excepcions. I la política occidental, d’altra banda –en el moment actual identificada amb el que ve de Washington i el comandament de l’OTAN– tampoc ha fet res perquè aquest discurs no s'aguantés per enlloc; al contrari. Ni l'Europa occidental, lamentablement, ha reaccionat unida davant l’actual crisi. ¿Qui comprèn i es preocupa realment per la població que viu a Ucraïna, Rússia o Bielorússia, que comparteix, en la seva gran majoria, la voluntat de viure una vida normal? Sense que les seves vides, i les dels fills i els nets depenguin d’un polític o d’una bandera. A Occident això no sempre s’entén. Fins i tot els que han llegit Tolstoi o Grossman prefereixen tranquil·litzar la seva consciència pensant que allò és un altre món, on tot és, d’alguna manera, diferent i incomprensible. És per això que el discurs sobre la “vilesa de l’imperi del mal”, com Putin defineix el món occidental, encara avui es fa servir com l’as que et treus de la màniga quan es tracta de justificar fins i tot la guerra o les guerres.

Per què una persona antinacionalista, més aviat centralista en el seu passat iugoslau i no catalana de naixement, després de viure la realitat catalana i espanyola des de Barcelona els últims vint-i-dos anys, surt a agafar-se de la mà amb altres persones que estan a favor de la independència de Catalunya? Les raons són moltes, i són, totes, alhora lògiques i intuïtives.