<![CDATA[Ara.cat - Edward Hugh]]> 10 <![CDATA[Les coses no passen mai perquè sí]]>

Les turbulències dels últims dies als mercats financers han generat un cert nivell d’alarma i alhora un grau notable de controvèrsia. Per a alguns observadors, no hi ha res d’inquietant i es tracta d’un simple ajust a la baixa dels valors de les accions. Per als altres, el que acaba de passar és tan sols un avís del que encara està per venir. El respectat economista nord-americà Larry Summers, per exemple, ha comparat la situació que estem vivint aquests dies amb la crisi asiàtica del 97-98 i fins i tot amb la crisi global del 2007-2008.

]]> <![CDATA[Tot està a punt, però de què?]]> En un tres i no res tot ha canviat. La setmana passada tot feia pensar que un acord era més a prop que mai. Ara, al contrari, tot indica que Grècia està a punt de sortir de l’euro. L’Eurogrup està repassant els detalls del seu pla B, i en les pròximes hores el Banc Central Europeu (BCE) pot deixar de subministrar líquid als bancs grecs. Si això es compleix, tot pot passar molt ràpid: els bancs hauran de tancar les portes i el corralito serà qüestió de dies, si no d’hores. Encara queda una alternativa. El que ha produït aquest últim enfrontament ha sigut la decisió del govern grec de convocar un referèndum sense pactar-ho amb els socis europeus. Si els grecs desconvoquen el referèndum i tornen a la taula de negociacions tot pot canviar. Si no és així, falten pocs dies perquè descobrim les veritables conseqüències que pot tenir que un país surti de l’euro.

]]> <![CDATA[Qui temps passa, anys empeny]]> Ahores d’ara sembla que s’ha evitat el pitjor. Una sortida de Grècia de l’euro hauria sigut un desastre per al país hel·lènic i hauria posat en perill tot el projecte d’unificació europea. El que tenim és un acord polític que té més a veure amb els Parlaments grec i alemany que no pas amb cap tipus de lògica econòmica.

]]> <![CDATA[Cal ser generós per arribar a un acord]]> N’hi ha que diuen que els xantatges no s’han de pagar mai. Un principi bonic, que deixa neta la reputació dels que el defensen, però sovint surt molt car per als tercers que ni formen part del problema ni tenen opció de prendre cap decisió. I encara pitjor, no és gens clar que sigui una estratègia eficaç per evitar més xantatges. Depèn.

]]> <![CDATA[El tallafoc amb Grècia es diu BCE]]> A aquestes altures del pols que mantenen Grècia i les institucions europees, ningú vol que el país hel·lè surti de l’euro... però ningú pot garantir tampoc que això no acabi passant. Serà un frec a frec entre totes dues parts fins al final, i no se sap qui cedirà primer o si, simplement, no afluixaran ni l’un ni l’altre. Dit això, si el pitjor escenari arriba i Grècia surt de mala manera de la unió monetària no serà bo per a ningú i serà especialment dolent per als grecs, que trigaran anys a recuperar-se. Tampoc serà senzill per als altres països: d’entrada perdran els diners prestats a Grècia, però després els mercats començaran a especular sobre qui serà el següent a deixar l’euro: Portugal potser, o Itàlia?

]]> <![CDATA[Benvinguts a la societat de creixement mínim]]> El debat iniciat per l’economista nord-americà Larry Summers fa un any i mig acaba de donar el seu primer fruit: finalment, l’FMI ha reconegut que les taxes del creixement no arribaran mai als nivells d’abans de la crisi. La novetat no és l’excés d’endeutament, que encara n’hi ha, sinó el paper que hi juguen els canvis demogràfics, i el baix nivell de productivitat que es pot esperar d’una població activa cada vegada més envellida.

]]> <![CDATA[Líders en dèficit]]> El govern de Rajoy es mostra molt orgullós per haver complert l’objectiu de dèficit marcat per Brussel·les el 2014, però no menciona que la xifra del 5,7% del PIB és la més alta de tots els països de l’eurozona. Es preveu que França, el segon pitjor país, tanqui l’any amb un 4,4% i Grècia amb un 2,8%. Tampoc esmenta que el sistema de pensions és deficitari i que l’any passat es va haver de treure del Fons de Reserva l’equivalent a un 1,3% del PIB. La realitat és que el problema del dèficit fiscal està lluny de resoldre’s, cosa que posa en dubte la idea que l’economia espanyola és la que creix mes ràpid de l’euro. Aquest any el deute públic passarà del 100% del PIB i, pitjor encara, no deixarà de créixer mentre el dèficit no estigui sota control.

]]> <![CDATA[L’esperat adéu a l’austeritat]]> La decisió de la Comissió Europea de donar mes temps a França per reduir el seu dèficit no és cap sorpresa. Com hem anat remarcant des de l’ARA, la política monetària i fiscal de la zona euro fa temps que ha entrat en un procés de canvi, sobretot des del discurs de Mario Draghi als Estats Units l’agost de l’any passat.

]]> <![CDATA[Comença un altre debat]]> Per fi el Banc Central Europeu ha activat la seva decisió d’iniciar un programa de compra de bons sobirans. Fa mesos que la resposta del BCE a la dèbil taxa d’inflació de l’eurozona estava cantada, i fins i tot els efectes han arribat abans que s’apliqués. Les grans conseqüències d’aquest programa -baixada de la moneda, pujada de les borses, baixada del tipus d’interès sobre el deute dels governs- ja han tingut lloc, i a curt termini potser això serà tot.

]]> <![CDATA[Un acord entre Grècia i la UE és possible]]>

La imatge del ministre de Finances grec i el seu homòleg alemany de costat en una conferència de premsa quan no havien sigut capaços de posar-se d’acord ni tan sols en què estaven en desacord potser no serà la més memorable de les moltes que ens quedaran a la memòria, però diferia completament de la no encaixada de mans amb el president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, una setmana abans.

]]> <![CDATA[Una decisió que Alemanya no podia vetar]]>

Dijous passat, just mentre la majoria dels periodistes d’economia fixaven la mirada al Banc Central Europeu per seguir amb deteniment les declaracions de Mario Draghi, a uns centenars de quilòmetres més al sud, la cancellera alemanya, Angela Merkel, passava pel podi de la sala principal de Davos per oferir la seva visió personal del futur d’Europa: “Hem de defensar els nostres valors”, declarava a la seva audiència i, en una clara referència al conflicte d’Ucraïna i Rússia, va advertir: “Tenim problemes que no acaben amb les fronteres de la Unió”.

]]> <![CDATA[Syriza: torna la crisi de l’euro?]]> La història, ens diuen, no té lògica. És el resultat d’una sèrie d’accidents, de coses que passen quan ningú espera que passin, que ho canvien tot i per sempre. Doncs ara passa que ens han caigut del cel unes eleccions anticipades gregues, eleccions que o bé poden convertir-se en una fita molt significativa de la nostra història col·lectiva o bé poden no significar res. Vet aquí l’indeterminisme que regeix la trajectòria del relat humà.

]]> <![CDATA[És sostenible apujar les pensions cada any?]]>

A començament dels anys seixanta del segle passat, una pel·lícula va tenir molt d’èxit a la Gran Bretanya: Compreu ara i pagueu més tard, del director Jack Trevor. Captava l’esperit d’aquell temps fent sàtira de la creixent onada de consum domèstic que es finançava amb préstecs pagats a terminis, una versió de la vida en què l’alegria inicial sovint es convertia en una espècie de mort a crèdit a càmera lenta. El curiós és que, quan miro el que està passant ara a Espanya en aquests anys posteriors a la crisi financera, no puc deixar de pensar en el títol d’aquell film.

]]> <![CDATA[Vladímir Putin no és l’únic que ho té cru]]> Durant els darrers dies tant el preu del barril de Brent com la cotització del ruble han caigut en picat, com si es capbussessin a l’aigua cercant el fons d’un mar molt profund. El ruble ha baixat al voltant d’un 50% durant el 2014 i el preu del cru, més o menys, també. Però, més enllà de la tendència, el que crida l’atenció de tot això és la violència dels moviments que estem veient.

]]> <![CDATA[La ‘prudència’ de Rajoy ha fallat]]> Les últimes dades econòmiques han donat poques sorpreses: països com Espanya i Irlanda van raonablement bé, els suposadament més forts -Alemanya, Finlàndia i Holanda- estan estancats, i Italià no aixeca el cap. Potser la troballa més colpidora ha sigut el fet que en els últims tres mesos l’economia grega és la que ha crescut més de tot Europa.

]]> <![CDATA[Les proves d’estrès bancàries: ni massa ni massa poc]]> Les últimes proves d’estrès bancari publicades pel Banc Central Europeu marquen una fita important en el camí cap a la unió bancària, que és una condició sine qua non per a una integració més estreta entre els països membres de la comunitat monetària.

]]> <![CDATA[Alemanya, el país més japonitzat d’Europa]]>

La setmana passada va estar marcada per paraules com diagnosi, protocols o contagi. És per això que em va cridar l’atenció el lèxic que va fer servir la líder de l’FMI, Christine Lagarde, que durant les seves freqüents compareixences dels últims dies ha parlat sovint de símptomes, risc i mesures, encara que les dècimes en joc en aquest cas són punts de creixement del PIB a les economies d’Europa.

]]> <![CDATA[Sempre plou sobre mullat]]> Són temps de pluges, però més que mullat el Sr. Rajoy deu començar a estar xop. Com si no en tingués prou amb la llei de l’avortament i la consulta catalana, ara sembla que fins i tot l’economia se li gira en contra.

]]> <![CDATA[Desenganyem-nos: als bancs no els falta liquiditat]]> És difícil no tenir la sensació que les autoritats monetàries europees sempre van darrere dels problemes d’ahir quan el que han de fer és trobar solucions per als de demà. El fracàs de la subhasta de diners del BCE n’és un clar exemple.

]]> <![CDATA[A l’espera de temps millors?]]> Les decisions anunciades pel BCE tenen poca cosa de contundents, tret d’un ajust en el tipus. La línia anunciada pel president de l’ens en la trobada de banquers centrals de fa quinze dies als Estats Units s’ha seguit al peu de la lletra. Res de comprar bons sobirans, de moment, això queda per a més endavant. Com a contrapartida el BCE iniciarà un programa d’actius privats d’una mida més petita. Draghi reconeix que les expectatives de la inflació no són prou engrescadores, però espera que amb la baixada de l’euro i el subministrament de liquiditat als bancs la situació millorarà.

]]>