A l’exposició Allotjar les majories, Barcelona 1860-2010, comissariada per Manel Guàrdia i Maribel Roselló, del museu de l’habitatge de Barcelona, seu del MUHBA a les antigues cases barates del Bon Pastor, es pot observar un cartell dels anys 60 d’una empresa constructora en el qual es mostren múltiples promocions residencials sobre un mapa de Barcelona. El cartell té com a títol “Pisos pisos pisos pisos” i deixa entreveure en bona mesura com va ser la resposta que es va donar des de finals dels anys 50 al problema d’accés a l’habitatge i el barraquisme a través del Plan de Urgencia Social de Barcelona del 1958. Aquest pla, centrat en la màxima producció de “pisos” possible de la manera més barata (a través dels coneguts com a “polígons d’habitatge” es van construir prop de 128.000 habitatges en unes 922 hectàrees) va derivar en el que es va batejar posteriorment com a barraquisme vertical, és a dir, nous sectors residencials amb edificis amb patologies constructives, habitatges precaris i sense dotacions públiques. I en una nova dimensió metropolitana segregada socioespacialment.

Sala plena i aplaudiments al final. La pel·lícula El 47 remet a batalles guanyades en un altre temps. Tanmateix, faríem bé de no caure en la nostàlgia i no pensar que temps passats foren millors o creure que els problemes que es relaten ja estan superats. Em temo que des d'una perspectiva col·lectiva la pel·lícula no té un final feliç, sinó que apunta a problemes urbans i socials encara avui sense resoldre. En aquest sentit, més enllà d'estereotips i excés de sucre, El 47 és una tota una lliçó d’urbanisme contemporani.