Els esforços recurrents per fer descarrilar la cooperació fiscal multilateral són el nucli d’un programa global per substituir la governança democràtica per un govern coercitiu dels extremament rics (o el que en diem cesarisme del segle XXI). Per tant, qualsevol estratègia per contrarestar aquest programa ha de tenir en compte que gravar la riquesa extrema és essencial per salvar la democràcia.

S'ha convertit pràcticament en un costum acabar l'any parlant de la “policrisi” i reconeixent la dificultat d’anticipar un futur que sembla farcit de riscos de noves guerres, pandèmies, crisis financeres i devastació climàtica. Tanmateix, el 2025 ha afegit un ingredient singularment tòxic a aquesta mescla: el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, amb unes polítiques erràtiques i il·legals que ja han trastocat l’era de la globalització. Davant de tant de caos i incertesa, ¿podem dir amb seguretat cap on s’encaminen l’economia dels Estats Units i l’economia global?

El correu electrònic de l’ambaixada dels Estats Units a Copenhaguen va arribar a principis de febrer amb un missatge categòric. Informava els organitzadors d’un cicle de conferències a Dinamarca –en què jo havia d’intervenir– que l’última remesa de la subvenció només es faria efectiva si firmaven una declaració comprometent-se a complir l’ordre executiva dels EUA que prohibeix les mesures de diversitat, equitat i inclusió.

Donald Trump està convertint vertiginosament els Estats Units en el paradís fiscal més gran de la història. Només cal observar el mandat del departament del Tresor de retirar-se del règim de transparència que comparteix les identitats reals dels propietaris d'empreses; la retirada de l'administració de les negociacions per establir la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Cooperació Tributària Internacional; la seva reticència a aplicar la llei de pràctiques corruptes a l'estranger, i la gegantina desregulació de les criptomonedes.

Aquests darrers anys hi ha hagut molta preocupació pel desgast de les nostres democràcies i l'ascens de l'autoritarisme, i amb motiu. Des del primer ministre hongarès Viktor Orbán fins als expresidents del Brasil, Jair Bolsonaro, i dels Estats Units, Donald Trump, tenim una llista cada cop més llarga d'aspirants a autòcrates que canalitzen una forma curiosa de populisme de dretes: mentre prometen protegir les classes populars i preservar els vells valors nacionals, apliquen polítiques que protegeixen els poderosos i fulminen lleis històriques. I ens deixen als altres intentant explicar en què consisteix el seu atractiu.

Des que, als anys setanta, les crisis del preu del petroli van disparar la inflació i van posar traves al creixement econòmic, els preus s’han mantingut estables durant dècades, fins i tot en moments de vigorosa expansió. Molts responsables polítics i economistes se’n van congratular, afirmant amb orgull que havien trobat la fórmula màgica. A la base de l’anomenada Gran Moderació hi havia uns bancs centrals independents que podien estabilitzar les expectatives inflacionistes mitjançant el ferm compromís d’apujar els tipus d’interès sempre que es presentés l’amenaça de la inflació. La independència volia dir que els bancs centrals no s’havien de preocupar de compensar els costos (per norma general, pèrdues de producció i llocs de treball) amb els possibles beneficis.

La primera reunió del Fòrum Econòmic Mundial en més de dos anys, celebrada a finals de maig, va ser marcadament diferent de les moltes conferències prèvies de Davos a les quals he assistit des del 1995. Un fòrum tradicionalment compromès amb la defensa de la globalització ara estava preocupat sobretot pels fracassos de la globalització: cadenes de subministrament alterades, inflació dels preus dels aliments i de l'energia, i un règim de propietat intel·lectual (PI) que va deixar milers de milions de persones sense vacunes contra el covid-19 simplement perquè unes poques companyies farmacèutiques tinguessin milers de milions de dòlars de guanys addicionals.

Hi ha maniobres en curs per reemplaçar o almenys debilitar substancialment Kristalina Georgieva, la directora gerent del Fons Monetari Internacional des del 2019. Ella és la mateixa Georgieva que va tenir una excel·lent resposta a la pandèmia i va atorgar ràpidament fons per mantenir els països a flotació i abordar la crisi sanitària, i la que va defensar amb èxit una emissió de 650.000 milions de dòlars de “diners” de l’FMI (drets especials de gir, o DEG), tan essencials per a la recuperació dels països d'ingressos baixos i mitjans. Georgieva també s’ha posicionat a l'FMI per assumir un paper de lideratge global en resposta a la crisi existencial del canvi climàtic.

Adam Smith, fundador de l'economia moderna, sostenia que la recerca de l'interès privat (de guanys) porta invariablement al bé comú. Potser és cert en alguns casos, però és evident que no sempre. Així com l'afany de guanys dels bancs va portar a la crisi financera de 2008, la cobdícia de Purdue i altres empreses farmacèutiques va produir la crisi d'opioides als Estats Units, i el suport de Texaco al règim de Franco va contribuir al triomf dels feixistes a la Guerra Civil Espanyola.

Tot i que ja sembla història antiga, no ha passat tant temps des que les economies de tot el món van començar a tancar-se en resposta a la pandèmia del covid-19. Al principi de la crisi, gairebé tothom anticipava una recuperació ràpida en forma de V; això es basava en suposar que una breu interrupció de l'economia seria suficient, i que després de dos mesos d'amoroses cures i munts de diners es reprendria tot on s'havia deixat.

El coronavirus no entén de fronteres, murs o efectes econòmics. Des del primer moment ha quedat clar que el covid-19 és un problema global que demana una solució global. Per a les economies avançades, la compassió hauria de ser motiu suficient per donar suport a una resposta multilateral. Però també és una qüestió d'interès propi. Mentre hi hagi un lloc on continuï fent estralls, el coronavirus serà una amenaça –epidemiològica i econòmica– a tot arreu.

Al final de la Guerra Freda, el politòleg Francis Fukuyama va escriure un famós assaig titulat The end of history [La fi de la història], on sostenia que l'ensorrament del comunisme eliminaria l'últim obstacle que separava el món del seu destí de democràcia liberal i economia de mercat. Molts van estar-hi d'acord.

Facebook i alguns dels seus aliats corporatius han decidit que el món necessita una altra moneda digital, i que crear-la és la millor manera de fer servir l’immens talent que tenen a la seva disposició. Que Facebook pensi això és molt revelador del que no funciona en el capitalisme nord-americà del segle XXI. És un moment curiós per llançar una moneda alternativa. La queixa principal contra les monedes tradicionals sempre havia estat la seva inestabilitat: que la inflació accelerada i incerta els restava utilitat com a reserves de valor. Però el dòlar, l’euro, el ien i el iuan han estat, totes elles, notablement estables. En qualsevol cas, el problema actual no és la inflació, sinó la deflació.

Fa poc menys de deu anys, la Comissió Internacional sobre la Mesura del Rendiment Econòmic i el Progrés Social va publicar l’informe Mismeasuring our lives: why GDP does not add up [ Una mala mesura de les nostres vides: per què el PIB no funciona ]. El títol ho diu tot: el PIB no és una bona mesura del benestar. El que mesurem afecta el que fem, i si mesurem una cosa equivocada, farem una cosa equivocada. Si només ens concentrem en el benestar material (per exemple, en la producció de béns més que en la salut, l’educació i el medi ambient), acabem tenint una visió distorsionada, com són distorsionades aquestes mesures: ens tornem més materialistes.