No és només que el 2026 hagi començat com un tro, condensant en poques setmanes tota la intensitat informativa que abans solia generar-se de manera més esponjada al llarg de tot un any. No és només la pressió frenètica a què ens sotmet el segon i potser no últim mandat de l’home taronja als Estats Units. Tampoc no és només el caos de la mobilitat a Catalunya, que s’estudiarà a les facultats de psicologia com un cas de burnout col·lectiu, com a mínim, i que si no hi posen remei acabarà empenyent algun usuari de Rodalies a llançar-se talús avall amb el comprensible i desesperat objectiu d’engegar-ho tot a rodar, ell i terres esllavissades i mur de contenció i dignitat col·lectiva formant una única i solidària protesta bonze-ferroviària de tots els materials fatigats.

La directora de l’ARA, Esther Vera, havia promès una conversa "efervescent", i ho va ser. El barceloníssim duel de titans entre l’exalcaldessa Ada Colau i l’economista Miquel Puig sobre la crisi de l’habitatge no va decebre. Començarem pel final: quan, en l’últim minut, la periodista Eva Arderius els va demanar un motiu per a l’optimisme, Puig va esmentar la promesa d’eliminar les llicències turístiques i Colau la iniciativa per una llei que prohibeixi les compres especulatives. Però això va ser en la distensió prèvia al comiat. Enrere quedava un camp de batalla fet de topades dialèctiques, de passió argumental i, en resum, de joia per a un públic que no es va distreure ni un moment.

Després d’un divendres ple com un ou de públic, de ponents i d’idees, dissabte al matí l’Enfoquem s'ha obert amb una carlinada de la intel·ligència i de l’esperança. Armat de l’humor i la lucidesa que li són característics, l’escriptor John Carlin, en conversa amb la periodista Laura Rosel, ha elevat l’Enfoquem a la categoria d’alçament insurreccional contra el fatalisme amb una reflexió sobre el paper de la sort a la vida, un relat salpebrat d’anècdotes imperdibles sobre la seva pròpia trajectòria que, sota l’aspecte de la ironia, destil·lava una reflexió senzilla i alhora profunda sobre la contribució que cadascun de nosaltres pot fer a la construcció d'un futur més amable.

Un 21,7% dels catalans estan "més aviat en desacord" amb el fenomen de la immigració, segons dades de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials. Parlem, doncs, d'un recel minoritari, però ¿d'on neix? ¿De quins materials està fet el mur, i què pot contribuir a desconstruir-lo? L’ARA ha demanat a vuit veus d'àmbits diversos que es capbussin en aquest món de percepcions, prejudicis i mirades creuades per tal d'ajudar a trobar-hi camins de sortida.

El 21 de setembre, minuts després que s’acabés l’acte d'homenatge a Joan B. Culla al CCCB, vaig comentar a l'historiador Josep M. Muñoz que portava tot el dia recordant l'homenatge a l’historiador i jesuïta Miquel Batllori, que més que celebrar-se es va oficiar a la basílica de Santa Maria del Mar fa una colla d’anys, quan jo era adolescent. En un gest espontani Muñoz em va picar el braç: "He pensat exactament el mateix". En aquell altre homenatge, tan bon punt van acabar els elogis inicials i se li va donar la paraula, el pare Batllori va voler frapar els presents. "Voldria agrair aquest funeral de corpore vivente et insepulto", va dir d’entrada, amb una pausa dramàtica just abans de la llatinada. El públic que atapeïa la basílica, que coneixia la mordacitat proverbial del jesuïta, va riure; no sé si en Culla hi era; jo seia a la nau central al costat del meu pare. I molts anys després, el vívid record d'aquell sintagma antic va sobrevolar-me tot el dia de l'homenatge al Joan. Ho he d’admetre, al CCCB vaig passar-me l'acte esperant el moment que l’historiador, citant evidentment la font original, ens engaltaria la mateixa frase. Perquè, podem dir-ho, tant en Batllori com en Culla eren prou saludablement animals per exigir a l'audiència la cintura emocional i irònica que cal per encaixar-la. No la va dir. Potser no va voler, potser no li va venir a la memòria o no li semblava escaient, potser l'emoció l'estovava i va tenir pietat de nosaltres.

Concentració, desacceleració, unitat, intimitat... en el nostre temps, resulta difícil preservar tot allò que fa de la lectura en paper una experiència diferencial. Ho suggeria, ja en un reculat 1979, la novel·la de la qual hem reproduït el fragment inicial. Però el 2022 la dificultat ha augmentat. Com planteja l'assagista Eudald Espluga a No seas tú mismo (Paidós, 2021), de la televisió engegada a l'habitació del costat hem passat a la hibridació tecnològica: ja no estem escindits entre els mons online i offline, com deia Zygmunt Bauman, sinó que ara tot és un. La tecnologia és social i la societat és tecnològica. És, doncs, possible presentar batalla? Encara podem tancar la porta, com ens exhortava a fer el narrador de la novel·la? Què vol dir avui llegir un llibre o un diari de paper?

Dormir al carrer no admet gaires poètiques, ni tan sols la de tenir per sostre el firmament, invisible rere la contaminació lumínica de la ciutat. Dormir al carrer admet millor l’enfocament metòdic i perseverant de qui intenta posar fi al fenomen del sensellarisme. La matinada passada, Arrels va treure al carrer un exèrcit d’uns 600 voluntaris per fer el recompte anual de persones que dormen cada nit al ras a Barcelona, que s’estima que són un miler llarg. En grups de dos o de tres, aquests voluntaris van fer a peu una bona quilometrada, seguint i resseguint els carrers que se’ls havien adjudicat per recollir no només el nombre sinó també tanta informació com fos possible de les persones que passen la nit al ras. Aquesta informació, expliquen des d’Arrels, “és or” per a l’equip de carrer que fa el seguiment personalitzat i per a una organització que vol detectar l’evolució d’un col·lectiu estigmatitzat.

L'opinió publicada el 2021 és especial perquè els debats i les crisis que ens ha ajudat a entendre i afrontar han estat (i són) els més complexos en molt de temps. Sense les aportacions de pensadors i analistes, l'aparença inabastable de molts d'aquests fenòmens fàcilment podria arrossegar-nos a una perillosa dimissió com a ciutadans compromesos amb el futur comú. L'ampliació del Prat, per posar un cas, està condicionada per criteris econòmics i mediambientals, però també pel futur del sector de l'aviació, on alhora s'entrecreuen l'emergència climàtica i el progrés tecnològic; la promoció del català demana comprendre una globalització que es desplega tant en nous hàbits digitals com en fenòmens migratoris; la pandèmia posa en qüestió la nostra forma de vida, o, les últimes setmanes, la Gran Dimissió, el fenomen que ha portat milions de nord-americans a abandonar la feina, ens ha fet capbussar en corrents subterranis com l'impacte psicològic acumulat de la precarietat i l'autoexplotació, i, també, en els replantejaments personals que va suscitar el fenomen gegantí i sobtat que van ser els confinaments. 

Presentar un llibre al magatzem d’un restaurant de cuina casolana pot semblar una idea extravagant. Però en aquest cas no podia ser més indicat. Perquè el llibre de què parlem és Diccionari Montaigne, d’Ignasi Aragay, i Montaigne és els Assaigs, és a dir, la cuina de l’ànima a foc lent, l’experimentació continuada i nutritiva, la indagació en la tradició per, sempre en relació amb els altres i amb el món, construir-se un mateix. Qui conegui el restaurant Gelida del carrer Urgell sap que portar-hi aquesta actitud vital és com portar diners a la banca. A més, es tracta d’una reedició, i per tant el llibre anava de rebotiga (editorial) a rebotiga. Tot encaixava per al rellançament.

Els enamoraments, avui, floreixen en el camp atzarós del consumisme, fins al punt que un dels grans predictors de matrimoni és l’afinitat en les activitats d’oci. La gelosia i la possessivitat, pròpies de les relacions patriarcals, són intents de privatització del cor. Tot això ho sabíem. Però la tendència s’està accelerant. La mercantilització de les relacions humanes, la seva transformació sota l’influx del capitalisme, està agafant una nova embranzida, la del viatge vertiginós de la vida personal cap al món digital, cap a les aplis, en un procés que recorda fenòmens econòmics com l’externalització o la deslocalització. I de tot plegat en sorgeix una inquietud: ¿quedarà alguna cosa realment nostra? ¿Hi haurà alguna cosa que resulti massa humana perquè sigui engolida per la maquinària del big data o pel paradigma del consum i de la propietat?

En temps de selfies i de política espectacle, qualsevol gest políticament significat esdevé vídeo a les xarxes, article als mitjans, renou d’equip de comunicació que reclama l’obertura de les aigües del mar de l’actualitat per donar pas a la solemnitat del líder o de la líder. En aquest context, que ens afligeix amb presses i tensions no sempre necessàries, s’agraeix un acte com el que va acollir aquest dimarts la UPF amb la presentació de Quan el franquisme va perdre la universitat, el llibre potser definitiu sobre la Caputxinada (Ed. Base). Se n’agraeix la naturalitat, el bioritme sènior de qui va fer història fa 55 anys i que potser en segueix fent avui des de la seva vida professional i, tanmateix, titubeja a l’hora d’encarar el micro i li dona humilment uns copets: “Se sent?”

Rizomàtic, paraula fetitxe que a vegades s’utilitza amb precipitada alegria, és un adjectiu que escau doblement a l’assaig epistolar d’Ingrid Guardiola i Marta Segarra que publica Arcàdia. Com el rizoma –una tija que avança pel subsol però sempre en íntima proximitat amb la superfície–, les veus de les dues autores adopten en aquestes cartes una modulació més personal, més arrapada al que han viscut els últims mesos en la pròpia pell. Com el rizoma, també, el pensament que s’assaja en aquest llibre creix com una malla, sense buscar tant el rendiment immediat d’un raonament conclusiu com l’exploració latent i no jeràrquica del sotabosc cultural i ideològic del nostre temps.

[Consulta tots els resultats de les eleccions generals 2019]

Inés Campillo investiga en àrees que estan en el centre dels debats socials del moment i de la legislatura que comença: les relacions de gènere, la sociologia de la família, les cures, les polítiques de conciliació de la vida laboral i familiar i els estats del benestar. Doctora per la Complutense, és professora de la Universitat a Distància de Madrid i ha fet estades en diverses universitats europees. Va participar en el cicle Feminisme: els límits d’un projecte comú que l’Escola Europea d’Humanitats va organitzar al maig al Palau Macaya.

Al lounge de l’Hotel Catalonia del carrer Bergara, seu electoral de JxCat, cinc turistes suecs jauen escarxofats al sofà, un amb una gorra del Barça, i intenten obrir d’amagat cinc llaunes de cervesa. Les seves rialles i les seves entonacions foranes callen sobtadament quan hi irrompen els focus que acompanyen la comitiva del president Torra. “Què és això? Què està passant?”, s’estranyen. La comitiva vola cap a un altre lloc i els explico que és nit electoral. “Anem-nos-en a l’habitació”, xiuxiueja un, i fugen escales amunt.

El món passa tota mena de calamitats i, tanmateix, en molts llibres i ponències s’insisteix que ara és el millor moment de la història per néixer. ¿D’on ve aquesta afirmació tan emfàtica, i que de manera igualment emfàtica molts qualifiquen de falsa?

S’hauria pogut celebrar abans, fa mesos o fins i tot fa anys, però va ser dimecres al vespre, a l’hora en què la calor començava a atenuar-se, que l’equip de La Maleta de Portbou va celebrar la consolidació de la revista de pensament dirigida per Josep Ramoneda. Nascuda fa 5 anys, la publicació ha arribat al número 30, i “el misticisme del zero”, en paraules del mateix Ramoneda, proporcionava una excusa per a la trobada. A la terrassa de La Central del carrer Mallorca, acomboiat per l’equip editorial, col·laboradors de la revista i un nodrit assortiment de personalitats de la vida intel·lectual de la ciutat, el filòsof va reivindicar el caràcter transfronterer d’una revista de pensament que de manera continuada i intencionada reuneix historiadors, científics, sociòlegs, artistes i altres especialistes de disciplines dispars per pensar, conjuntament, les diverses marees que xoquen i es barregen en la vida contemporània. Fenòmens com ara l’edició genètica, les migracions o els populismes dibuixen un horitzó incert que els lectors es mostren àvids per veure analitzat i desxifrat. Un dels números més venuts de La Maleta a la xarxa, es va recordar durant els parlaments del vespre, portava per títol Pensar l’experiència humana, avui.

Una tarda avui llunyana, el meu professor de castellà d’EGB va acabar la primera lliçó sobre oracions subordinades, va deixar el guix sobre la taula i va preguntar-nos, tocant-se el front: “¿No noteu com se us obre una escletxa, un espai nou aquí dins?” Si la resposta, aquell dia, era que sí, provem d’imaginar-nos la sensació d’eixamplament intel·lectual amb què devien sortir ahir els 330 adolescents de diferents instituts que van omplir de gom a gom el teatre del CCCB amb motiu de la sessió que el centre els havia organitzat amb Judith Butler.